He deixat de llegir aquesta entrevista a José Luis Bonet, president de Freixenet i de la Cámara de Comercio de España, en el just moment en què hi diu que els executius d’empresa haurien d’exercir de professors universitaris sense cobrar.
Em va passar amb aquesta entrevista que vaig anar a llegir-la moguda pel masoquisme, que és el que mou la gent a fer clic a certs vincles que troba retuitejats per gent de més o menys la seva corda, acompanyats amb comentaris del tipus “quina barbaritat això que diu aquí aquest senyor”. Vaig deixar passar un primer tuit, vaig aixecar la cella amb el segon, vaig pensar “no tinc temps” amb el tercer; al quart, però, no m’hi vaig resistir: clic, i ja tenia l’entrevista desplegada davant els ulls; scroll, i ja me n’havia empassat el primer paràgraf.
Com pot ser que algú que es declara conscient de la seva responsabilitat social un minut després titlli d’afortunada l’aplicació de l’article 155 amb tota la repressió que aital mesura ha suposat i encara suposa
I bé que em va enganxar aquella primera resposta de Bonet. Diu que, tot i poder callar-se les seves idees, s’estimava més parlar, perquè en una societat civilitzada ha de ser normal poder dir allò que un pensa i més quan un té una responsabilitat social. Mira, vaig pensar, amb això té raó; no han estat pocs els cops que al llarg d’aquest any, molts ens hem plantejat si parlar o no; si posicionar-nos explícitament en relació als fets polítics que afecten la societat. Jo, la resposta, la tinc clara: si l’activitat que desenvolupes la portes a terme dins d’una societat, és més, si l’activitat que desenvolupes fa la societat en la qual operes, no hi ha cosa més absurda que fer veure que res de la societat no t’afecta, que no hi tens res a dir, per seguir venent tranquil·lament les teves ampolles de cava com si visquessis directament dins d’una de les seves bombolletes.
Bonica arrencada, sí; passa però que Bonet segueix parlant i tot el que diu després sembla desdir aquesta sensibilitat que s’autoatorga. Com pot ser que algú que es declara conscient de la seva responsabilitat social un minut després titlli d’afortunada l’aplicació de l’article 155 amb tota la repressió que aital mesura ha suposat i encara suposa per al funcionament lliure de la societat, precisament. Com pot ser que algú que s’acaba de definir com un bon directiu -ho fa també al començament de la mateixa entrevista-, expliqui que aquest nou marc legal imposat des de fora li ha anat molt bé perquè l’ha ajudat a reflexionar i a replantejar-se unes decisions fonamentals que estava a punt de prendre, que afectaven directament al funcionament de la seva empresa.
Un bon empresari hauria de treballar pensant més en qui un dia brindarà perquè per fi ha caigut un sistema corrupte, obsolet i dictatorial, que en el polític de torn
L’autoretrat que resposta a resposta va dibuixant-se Bonet és el retrat d’un d’aquells empresaris de la vella escola, aquella que perpetua la idea que negocis i política d’alta volada van sempre de la mà. S’entén, llegint el president de Freixenet parlant de si mateix, que un empresari ambiciós pot arribar a ficar cullerada, a marcar fins i tot la deriva política d’un país, sempre, això sí, que respecti el sistema vigent, que no el qüestioni, que no posi en dubte ni la decisió més matussera de les que puguin venir imposades des de dalt. Perquè és cap a dalt cap a on Bonet mira tota l’estona. És cap als ulls del poder -del polític i del dels negocis- i no dels lectors dels diaris que dirigeix les seves respostes, tant les que li va dir al periodista que el va entrevistar per a The New York Times com les que li diu aquí al d’El País.
Només algú que ni per un moment ha pensat la seva feina en termes socials, que ni tan sols ha pensat la societat en termes socials, pot acabar dient barbaritats com aquesta que deixa anar cap a la meitat d’aquesta entrevista: que creu que els executius d’empresa, tots, haurien de fer de professors universitaris sense cobrar (trobo que aquí els professors universitaris tindrien moltes coses a dir), “perquè en les universitats falta sentit de la realitat”, acaba rematant. Bé, veient quina és la realitat de Bonet, aquí és on he hagut de deixar de llegir.
Un és un bon empresari quan té clar que treballa per a qui li compra el cava. I qui li compra el cava és justament el profe universitari a qui li acaben d’apujar el sou, el treballador que ha aconseguit un horari de feina més digne, el ciutadà que després de manifestar-se mil cops veu com els de dalt acaben cedint ni que sigui una mica.
Un bon empresari hauria de treballar pensant més en qui un dia brindarà perquè per fi ha caigut un sistema corrupte, obsolet i dictatorial, que en el polític de torn que un dia, quan estigui a punt de jubilar-se, li acabarà penjant una medalleta del coll.
