Valenta i decidida, Chantal Service finalment ha retornat al seu barri, Fondo, a Bangui, la capital de la República Centreafricana (RCA). És un dels més castigats per la guerra que va assolar el país el 2013 i que s’ha cronificat en un conflicte silenciat que ha provocat una ferida enorme a la població.
El 2013, un cop d’estat protagonitzat per la milícia insurgent Seleka, de majoria musulmana, va posar fi al govern de François Bozizé. Com a resposta, van sorgir els antibalaka (antimatxets en la llengua local), grups autoanomenats d’autodefensa formats majoritàriament per cristians. Així, es va encetar un període de violència intercomunitària de conseqüències catastròfiques. Des de llavors, el país ha vist ressorgir una vegada i una altra un conflicte amb múltiples arrels, entre les quals trobem els greuges per abusos de poder i les desigualtats, la lluita pel control de les riqueses naturals (or, diamants i urani) i la intervenció partidista d’una exmetròpoli –França– que mai no s’ha acabat de desvincular de la zona. Tots aquests elements han modelat el conflicte, en què el factor religiós, exacerbat pels líders polítics i militars –tant cristians com musulmans–, ha pres una importància creixent.
Les xifres dels efectes de la violència sobre la població civil parlen per si soles: en un país amb poc més de 4,8 milions de persones, el 20% de la població ha estat desplaçada i la meitat depèn de l’ajuda humanitària. Prop de 480.000 persones s’han refugiat a països veïns –principalment al Txad i el Camerun– i 500.000 han estat desplaçades a l’interior del país.
Amb 4,8 milions de persones, el 20% de la població ha estat desplaçada i la meitat depèn de l’ajuda humanitària
Chantal ha viscut durant més de tres anys al camp de desplaçades d’M’Poko, a tocar de l’aeroport internacional, espai on es van refugiar milers de persones durant els combats i que es va convertir en una mena de ciutat. El gener de 2017, una situació de certa seguretat i estabilitat i l’interès del govern per netejar la capital dels aproximadament catorze camps de desplaçades que encara quedaven van fer que la gent comencés a intentar retornar als barris d’on havia fugit.
Retorn complicat
“Vaig ser la segona de tornar al barri. No és gens fàcil, però estic contenta”, explica, tot i que reconeix que la seva situació actual és pitjor que la que vivia al camp de gent desplaçada. “No hi ha aigua corrent ni serveis… no hi ha res”, afirma. De fet, està reconstruint tota sola, amb les seves pròpies mans, la seva casa destruïda i, a la nit, dorm amb les lones que s’ha endut del camp.
Si no fos per l’esforç del veïnat, que organitza brigades de neteja del barri, i el suport d’algunes ONG, Fondo seria inhabitable. La seguretat és un altre repte pendent. Sovint, de nit, hi ha homes armats que passegen pel barri, expliquen les veïnes amb por. Per això, van crear els Comitès de Pau, organitzacions veïnals autogestionades que intenten vetllar per la seguretat i per restablir la cohesió social, dinamitada després d’anys d’enfrontaments. Entre altres coses, identifiquen els problemes de convivència que té el veïnat i busquen solucions a través dels líders comunitaris.
Però la violència està lluny de resoldre’s. El mes de maig passat, una nova onada d’enfrontaments entre grups Seleka i antibalaka va provocar la mort de més de 100 persones a l’est del país, fet que posa de manifest que la crisi no ha acabat ni de bon tros.
Un Estat inexistent
Maltractada per decennis d’inestabilitat política i lluites pel control dels recursos naturals (principalment diamants), fa anys que la República Centreafricana intenta sortir d’un forat negre. Però un aparell d’Estat que no funciona o, més ben dit, inexistent ho fa impossible.
Durant el temps que Chantal ha estat desplaçada i ha passat les nits sota una lona, el seu país ha intentat, sense èxit, dotar-se d’unes estructures que fa temps que no té. Malgrat les eleccions democràtiques de l’any 2016, que van portar una mica d’esperança, el nou govern de Faustin-Archange Touadéra no ha sigut capaç de complir les nombroses promeses amb què va arribar al poder, sobretot en matèria de seguretat i desarmament. Actualment, el 60% del territori del país continua en mans de grups armats.
Els mesos de violència continuada, durant el 2013, van deixar milions de persones desprotegides dels seus drets i en la misèria. Les deficiències són estructurals: el país ocupa el darrer lloc a l’Índex de Desenvolupament Humà i un dels principals reptes que té sobre la taula el president és el de restablir l’autoritat de l’Estat, pràcticament absent, especialment després de la retirada de bona part del funcionariat durant la crisi de 2013.
Ara per ara, a la RCA, hi regna la llei del més fort. Si bé el govern controla la capital, amb l’ajuda de la missió de pau de les Nacions Unides al país, la MINUSCA, que compta amb 13.000 efectius, el caos regna a la resta del país, amb esclats de violència periòdics entre diferents milícies.
Batangafo n’és un exemple. Aquesta localitat del nord del país és una de les zones més conflictives i oblidades de la RCA, on l’autoritat de l’Estat és pràcticament absent. Dewo Bafounga, representant del govern centreafricà a la localitat, afirma: “Després de la crisi, no ha quedat rastre de les administracions i tampoc no hi ha policia. Les milícies són ben visibles i circulen tranquil·lament entre la població desplaçada. Jo sóc l’única autoritat aquí, però no dono l’abast”.
Aquest abandó, a llocs com Batangafo, es tradueix en desplaçaments, cases destruïdes, enfrontaments entre transhumants i agricultors, violència intracomunitària, pobresa, mal govern i oblit. Davant aquest buit de poder, la població intenta organitzar-se com pot per cobrir les necessitats bàsiques, sovint amb l’únic suport de les ONG.
El nou govern no ha estat capaç de complir les promeses, sobretot en seguretat i desarmament
En aquest context, les integrants de l’Associació de Dones pel Desenvolupament de Batangafo es troben cada setmana per discutir els problemes quotidians que tenen i intenten buscar solucions elles mateixes. Però no és gens fàcil. Sovint, es tracta de problemes greus: atacs o agressions sexuals que queden impunes. Marguerite Konate, membre de l’entitat, explica: “Hem creat aquesta associació perquè no tenim feina ni diners. Moltes de les dones han perdut el marit o han estat violades”.
El que saben fer millor és ajudar-se entre elles. Cada setmana reuneixen diners i, quan una d’elles en necessita, n’hi donen perquè pugui tirar endavant. Així poden continuar les seves activitats: venda de cacauets, mandioca i peix fumat. Sembla poc, però aquí és molt.
Cooperació en retirada
Per agreujar encara més la situació de la població civil, molts donants, cansats, s’estan retirant de puntetes, incapaços de bregar amb el desgovern del país. El finançament de la resposta humanitària és insuficient per fer front als enormes reptes que suposa que la meitat de la població depengui de l’ajuda humanitària bàsica. El 2016, el Pla de Resposta Humanitària de les Nacions Unides només es va finançar en un 36%, cosa que va tenir conseqüències greus per a la població civil. Enguany, només s’ha arribat al 30% de la crida internacional feta per cobrir les necessitats bàsiques.
Abans de la crisi de 2013, el govern havia abandonat les zones rurals i les ciutats de les províncies perifèriques. Amb la crisi, la presència de l’Estat va acabar desapareixent de les ciutats de província. D’aquesta manera, l’Estat centreafricà ha acabat esdevenint fictici, ja que no pot complir amb les seves funcions bàsiques a gran part del territori.
Mentrestant, la situació continua sent crítica per a dones com Chantal Service, que hauran de continuar fent ús de la seva resiliència i la de les seves comunitats per intentar reconstruir unes vides trencades per la violència.
*Article publicat al número 434 de la Directa
