L’actual Audiència Nacional (AN) espanyola és filla directa del Tribunal d’Ordre Públic (TOP), màxima encarnació de la repressió franquista contra els grups opositors. El TOP va néixer mitjançant la llei 154/63. El seu objectiu, definit a l’articulat, era perseguir “aquellos delitos cometidos en todo el territorio nacional, cuya singularidad fuere subvertir los principios básicos del Estado o sembrar la zozobra en la conciencia nacional” i, més concretament, “aquellos que van contra el jefe del Estado, las Cortes, el Consejo de Ministros y forma de Gobierno […], la rebelión y la sedición; los desórdenes públicos y la propaganda ilegal”. El TOP va assumir les funcions de l’antic Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo (creat el 1940) amb l’objectiu de dotar la maquinària repressiva de més eficàcia davant d’una oposició política i sindical cada cop més diversa i activa.
El gener de 1977, el govern predemocràtic d’Adolfo Suárez va suprimir el TOP d’un dia per l’altre i va donar carta de naturalesa a un nou tribunal, l’Audiència Nacional, mitjançant un reial decret llei que no va passar per les Corts, un fet del tot inèdit en la història jurídica estatal, fins i tot a l’època franquista. La llei de Corts de 1942 exigia una llei ordinària per crear nous òrgans jurídics.
La continuïtat entre el vell tribunal i la nounada Audiència Nacional és més que evident: un 65% dels magistrats del TOP van ser destinats a l’AN o bé al Tribunal Suprem
La maniobra responia bàsicament a la necessitat de donar resposta a la incapacitat dels tribunals militars per assumir els delictes tipificats en l’àmbit del terrorisme, que teòricament eren competència seva. Sovint, durant el tardofranquisme, s’inhibien de fer-ho en favor de la justícia civil fent valer una vella prebenda de la justícia castrense. El govern Suárez va veure la necessitat de crear un òrgan jurídic especialitzat i dotat d’una capacitat d’actuació àmplia. Malgrat que els biògrafs oficialistes de la transició expliquen la supressió del TOP com un pas més de l’operació de desmantellament de l’edifici franquista, la continuïtat entre el vell tribunal i la nounada Audiència Nacional és més que evident: un 65% dels magistrats del TOP van ser destinats a l’AN o bé al Tribunal Suprem.
Encara que la seva especialitat era (i és) l’àmbit penal i, concretament, la persecució dels delictes tipificats en l’àmbit del terrorisme (als quals caldria afegir el crim organitzat, el narcotràfic, la falsificació de moneda i els que tenen la corona i membres del govern com a objectiu), el reial decret fundacional va optar per donar una aparença de tribunal ordinari al nou òrgan centrant les seves competències en el crim organitzat i dotant-lo de sales contencioses administratives i socials, encara que aquestes últimes amb un marge d’activitat molt reduït: només afecten disposicions de ministres i secretaris d’Estat en el primer cas i impugnacions de convenis col·lectius d’àmbit estatal en el segon.
