La Sara Ahmed utilitza una imatge del típic sopar de Nadal amb la família, on tot sembla felicitat i harmonia, on tothom s’estima per unes hores encara que no se suporti, on tot és bonic encara que estiguin tots els conflictes latents. I allà estàs tu, la feminista, la queer, la rara, escoltant els acudits racistes de la teva cosina, les brometes masclistes del teu cunyat, i arriba un moment que no pots més i fas de l’aixafaguitarres de la festa. Et carregues el sopar de Nadal, i la culpa no és del racisme ni del masclisme: és teva, que has de queixar-te també avui que estem totes tan bé. La feminist killjoy, ho anomena.
Aquests dies a Catalunya no hem viscut un sopar de Nadal, sinó una orgia on vas amb moltes ganes de gresca però quan entres en matèria resulta que tot és masclista, caspós i d’un heterocentrat que et vols morir. I se te’n van les ganes de follar. Però sembla que ets l’única: tothom s’hi fica, i tothom explica l’endemà que va estar a una orgia i va ser lo más.
Aquests dies a Catalunya hem viscut una orgia on vas amb moltes ganes de gresca però quan entres en matèria resulta que tot és masclista, caspós i d’un heterocentrat que et vols morir
Jo fa temps que em vaig tornar a posar la roba en aquesta orgia. I reconec que aquests dies encara he fet tot el possible per enamorar-me, com quan coneixes algú que saps que no encaixa amb tu però tens tantes ganes de subidón que mires cap a un altre costat i et deixes anar. Enamorar-se, de fet, té molt d’això, si més no al món de l’amor romàntic: és per això que diem que l’amor és cec. Però aquest cop no m’ha funcionat. I sí, vinc a fer d’aixafaguitarres.
El primer cop que vaig sortir a veure la Via Catalana no vaig veure un poble unit, sinó unificat. Vaig veure un exèrcit civil vestit de groc. Tinc al·lèrgia a la uniformitat, ho reconec, tinc por de la unitat que sorgeix de sobte i que vesteix, ni que sigui per unes hores, a tothom del mateix color. Aquests dies he tornat a veure-ho, i he trigat molt a entendre per què, però ahir, a les manifestacions, no parava d’amargar-me pensant on estava tota aquesta gent quan van començar les retallades, quan es van començar a rescatar bancs. He intentat creure’m que el poble per fi ha despertat, però no puc: no deixo de pensar que el poble està obeint, i ens ho estem prenent com a desobediència perquè està, simplement, obeint un poder nou.
Anem per parts, si voleu. El meu barri, com els vostres, està ple de cartells per la democràcia, amb el dibuix d’una cara amb la boca tapada. Tots els cartells són iguals (ai, la uniformitat) però cap d’aquests cartells apareixen quan les persones migrades segueixen sense dret a vot ni van aparèixer quan es va implantar la Llei Mordassa. Quin és el dret a vot que ens indigna o ens dignifica? Quin és el silenciament que ens enrabia i quin no? Aquests dies d’eufòria hem vist els treballadors i treballadores de les torres negres de La Caixa (Mordor, li dèiem fa no gaire) sortir al carrer a cridar “els carrers seran sempre nostres”. Quan diuen nostres, a qui es refereixen? Són de la gent que desnonen des dels seus edificis? Són dels manters i la gent que fa venda ambulant? Qui és el “nostres” que els han fet sortir al carrer?
Ahir hi havia un cartell a una mani: “les nostres àvies no es toquen”. Però la feminització de la pobresa, la misèria de les pensions o les àvies en camps de refugiades no ens commouen, o no prou per mobilitzar-nos. He vist, també, a la gent aplaudir als Mossos d’Esquadra a Plaça Catalunya, i això reconec que m’ha fet mal pel seu terrible simbolisme. Guy Debord explicava a La Societat de l’Espectacle que vivim en un món de present continu, on el passat no existeix, on tot comença i acaba en el moment espectacular. No veig millor exemple que aquest, al lloc mateix dels desallotjaments amb violència per part dels mossos el 2011 a aquest mateix poble, ara enamorat. Una amiga ho definia així: “sortir ara als carrers és sexi. Sortir per anar a una assemblea de la PAH un dilluns d’hivern, no ho és”.
Una amiga ho definia així: “sortir ara als carrers és sexi. Sortir per anar a una assemblea de la PAH un dilluns d’hivern, no ho és”
Entenc que aquest article en aquest diari perd part del seu sentit. Sé que les que em llegiu des d’aquí esteu als camps de refugiades i esteu als desnonaments. Però no parlo tant de vosaltres, sinó de la xicota aquesta amb la que us heu enlluernat. I parlo de l’enamorament, de l’orgia.
És evident que estem enrabiats, que les càrregues policials d’aquests dies mereixien una resposta contundent de la població, que estem fartes i tenim dret a cridar-ho i d’omplir els carrers per dir-ho. És evident que això no pot ser. El dilema que no em deixa dormir tranquil·la és “per què ara sí, i en altres moments no”.
La resposta que tinc és lletja, clar. Mentre tot això passava, Cine Migrante Barcelona projectava The revolution will not be televised, de Rama Thiaw. No he vist la pel·lícula, però conec bé la cançó de Gil Scott-Heron que li dóna títol. La revolució no serà televisada. En aquesta revolució, els mitjans de comunicació han estat la clau. No els mitjans alternatius, que han fet la feina que totes necessitem, però els grans mitjans de comunicació. La cobertura de la televisió espanyola ha estat d’uns nivells de manipulació infantilitzant que conec bé per haver passat la joventut mirant la televisió de Hassan II del Marroc. Però la narrativa de TV3 no ha estat pas millor. O, potser, el què vull dir és que ha estat millor per una vegada, i que és això el què ha fet la diferència. Totes sabem què diu TV3 quan hi ha un desallotjament d’un centre autogestionat o una mani. Que si la violència, que si els aldarulls, que si grups antisistema… i totes recordem haver estat en aquestes manis i saber que la cosa no va anar així. Totes coneixem a sensació d’haver vist les nostres reivindicacions sistemàticament silenciades, manipulades, i hem vist com es posava el poble en contra d’accions que eren totalment justes i dignes. Els desnonaments, els CIEs, què ha passat amb tot això.
Aquest cop la dialèctica ha canviat. Els grans mitjans de comunicació del país, TV3, el diari Ara, Catalunya Ràdio… han dignificat la revolta i li han dit al poble que està bé, que és just, que aquesta és una revolució dels bons contra uns dolents que són els de fora però sense els de fora (el primer fora vol dir Espanya, el segon vol dir els migrants que no han pogut votar). No és només indignació, que també. És una indignació a la qual han donat permís d’existir. I el poble hi ha obeït.
El preocupant de tot això és l’espai que ocupem els moviments socials autònoms. Hem de ser-hi, clar que hem de ser-hi, però nosaltres no podem perdre l’esperit crític. Sé que tenim ganes d’enamorar-nos, i que les orgies estan molt bé i donen històries molt bones per explicar l’endemà. Però hem de mantenir alguna part de la nostra autonomia allà present. No ens equivoquem: el nou país serà un país normal, i la nostra eufòria contribuirà a fer-lo normal si no ens aturem a mirar-ho amb un xic de distància. No podem seguir fent-li el joc al binarisme simplista, molt menys en els temps durs que ens vénen a sobre. La dissidència front aquesta aparent dissidència massiva no és la normativitat. No enamorar-se d’això no vol dir ser unionista, ni espanyola, ni estar contra la independència o el dret a decidir. Hi ha espais més enllà i no ens podem perdre en el camí. Perquè ni els carrers són avui nostres, ni el poder popular és això que hem viscut, malauradament. I si alguna cosa ens caldrà en les pròximes setmanes són uns moviments socials amb el cap fred i l’esperit crític que ens defineix en estat d’alerta per donar respostes més enllà de l’orgia.
