“Si pudiera prevenirte con una guerra
clasificarte como amenaza extranjera
disparar el fuego publicitario sobre tu cabeza
condenarte a la ignorancia y a la pobreza
con créditos bancarios
Bombardearía con mi deseo vías y antenas
inculcándote mi lenguaje hasta que repitieras
la verdad resplandeciente en todos mis lemas
que te obligaran a consumir y a consumirme
Adquiéreme adquiéreme para que sólo tú me disfrutes
adquiéreme”
Héctor Arnau*
El llenguatge no és una eina de comunicació, és una estructura de coneixement. La relació entre els mots i les coses és estretíssima: el món serà del color del teu llenguatge. Per això és tan important enriquir-lo i dotar-lo de tots els matisos i recursos possibles: si només tens un martell, tot t’acaba semblant un clau.
Un dels biaixos alarmants que últimament ens afecta és el mercadotècnic, és a dir, la incorporació inconscient de terminologia econòmica per parlar de tot, amb el reduccionisme perniciós conseqüent. Per exemple, fa pocs mesos, en una llarga i sucosa conversa-entrevista amb el periodista i escriptor Jordi Nopca, va sortir el tema de la precarietat. Em va preguntar si en un determinat moment, jo “portava un vida precària”. Ell es referia a la meva situació econòmica i laboral però el substantiu utilitzat va ser vida. En aquell moment, me’n vaig adonar que havíem assumit totalment la correspondència entre feina, diners i vida, com si formessin indestriables, com si treballar i el guany econòmic que se’n deriva fossin els objectius últims -o els pilars- del nostre pas efímer per aquest món. I el que jo li vaig respondre a en Jordi era que, des del punt de vista econòmic era cert que, pels meus pocs i inestables ingressos, la meva situació era precària, però que la meva vida, de cap manera! Què dona sentit a la vida sinó precisament tot el que s’escapa de la utilitat immediata, tot allò incommensurable -la passió, l’art, la fe, compartir les aventures-, tot el que no és susceptible de ser comprat o venut? I, tanmateix, vivim en un sistema ideològic on el déu diner és la fi i la raó de totes les accions i això ho podem veure en el vocabulari que fem servir a tort i a dret. Diem això no t’ho compro quan algú no ens convenç, com si tot fos publicitat. Optimitzem el nostre temps lliure i valorem si una relació ens compensa. De debò que de xerrar d’interessos comuns amb gent que acabem de conèixer n’hem de dir networking? Ja no anem al teatre, al cinema o llegim, consumim cultura; tot és un producte -un llibre, un animal, un àpat, un viatge- perquè se’n menysté l’essència i només importa el valor de mercat.
“Cal recuperar el nom de les coses, desempallegar-nos d’aquesta mercadotècnia que se’ns menja amb patates i tornar-li la riquesa al món”
Que alguna cosa sigui barata passa per damunt de qualsevol altra criteri o consideració: sembla que sigui la principal llei no dita a l’hora de fer o comprar el que sigui. Que costi el menys possible, encara que les condicions dels treballadors que ho hagin manufacturat siguin inhumanes, encara que el transport de la mercaderia hagi contaminat mig món, encara que la cadena multinacional que t’ho ven apliqui principis de monopoli que ofeguen el comerç local i destrueixin tota competència, encara que no et faci cap mena de falta et compraràs aquells pantalons, aquelles galetes o aquella beguda perquè costen molt poc i perquè et venen de gust. Al final es tracta d’això, d’embadocar-te en el miratge de la llibertat absurda de triar el que vulguis per sentir-te especial: incentiven la nostra sensació de poder fer el que volem i en realitat estem més manipulats que mai, només importa la nostra capacitat adquisitiva i què en fem. Si només som el que comprem, si ens anomenem consumidors en comptes de ciutadans, viurem d’escorrialles. Cal recuperar el nom de les coses, desempallegar-nos d’aquesta mercadotècnia que se’ns menja amb patates i tornar-li la riquesa al món.
*Nota de l’autor: Si voleu emocionar-vos amb aquests versos musicats per la Maria Arnal i en Marcel Bagès, aquí
