Ens trobem als Cinemes Girona de Barcelona amb els músics Samsklejah i Smockey, abans de la projecció del documental Place a la revolution sobre les mobilitzacions que es van produir a finals d’octubre de 2014 a Burkina Faso, a l’Àfrica Occidental. Les protestes van esclatar arran de l’intent del president Blaise Compaoré de modificar l’article 37 de la Constitució. Un canvi que li hagués permès continuar sumant anys als 27 que ja portava al poder. Centenars de milers de persones van prendre els carrers i van encerclar l’Assemblea Nacional, impedint que es pogués votar la modificació i forçant la fugida de Compaoré, recollit per helicòpters francesos i asilat a Costa d’Ivori.
Malgrat el detonant, el combustible que va alimentar les mobilitzacions provenia de patir quasi tres dècades d’un govern al servei dels actors neocolonials -en especial de l’Estat francès-, que repercutia molt negativament en les condicions de vida de les classes populars. Les trames de corrupció eren profundes i de coneixement públic, així com l’opulent estil de vida de les elits governants. A tot això cal sumar-li la voluntat de justícia associada a assassinats impunes com el de Norbert Zongo i el de Thomas Sankara.
Blaise Compaoré havia arribat al poder l’any 1987 a través d’un cop d’estat contra el Consell Nacional de la Revolució, acabant així amb la vida del President Sankara i amb el procés revolucionari iniciat el 4 d’agost de 1983. Le Balai Citoyen (Escombra Ciutadana) és una organització de la societat civil que es considera hereva de les idees sankaristes. Tant Samsklejah com Smockey en són portaveus, i ambdós van tenir un paper clau a la Plaça de la Revolució (Ouagadougou), epicentre de les mobilitzacions de l’octubre de 2014.
Des de l’octubre del 2014 fins ara han passat més de tres anys. Quina és la impressió que us queda de la vostra participació en aquells esdeveniments?
Smockey: Vam combatre per unes conviccions. Lluitàvem contra aquella dictadura que durava ja 27 anys. Per nosaltres no era una opció que aquell règim seguís reproduint-se. Calia subvertir aquella realitat. Ens movia l’esperit sankarista d’atrevir-se a inventar el futur. Aquell futur que ell havia somiat, que havia volgut construir. Per això reivindiquem l’herència de Thomas Sankara. En un moment donat vam considerar que calia que ens organitzéssim per aglutinar forces al voltant del combat contra el règim. Organitzar-se és guanyar. La nostra oportunitat d’or es va presentar amb l’intent de Compaoré de modificar l’article 37. Es va reunir moltíssima gent al carrer. Nosaltres vam fer la nostra part, i es va aconseguir obligar Blaise a deixar el poder. El mèrit no va ser del Balai Citoyen. Molts actors hi van participar. Li devem l’èxit al poble burkinès.
Com es reflecteixen aquells esdeveniments en el context social actual?
Smockey: La feina no està acabada. Veiem aquella insurrecció com un treball pre-revolucionari. Volem que esdevingui “post-revolució”: una revolució exitosa que impliqui un canvi profund i radical. Radical en el sentit d’un canvi profund al servei de les masses populars; radical en el sentit que cal eliminar completament la corrupció, en el sentit que ens cal un govern que tingui visió. Un govern que per força s’ha d’inspirar dels ideals de Thomas Sankara, Norbert Zongo, Joseph Ki-Zerbo i Kwame Nkrumah. El poble té dret a viure el futur que Sankara va somiar. Ens diuen idealistes, però responem que ens calia aquesta ingenuïtat. Si fóssim professionals de la política potser no ens haguéssim atrevit a fer el que vam fer. Vam ser prou ingenus com per anar fins al final. Hi crèiem, i hi creiem encara.
Al llarg d’aquests anys, l’anhel de democratització del que parleu ha trobat molts entrebancs. Com creieu que anirà evolucionant la situació?
“Considerem que hi ha coses positives: tenim el primer govern totalment civil des de fa 50 anys, una reforma de la Constitució més aviat satisfactòria i la separació del poder executiu i judicial”
Smockey: El context actual no enlluerna: amb atacs terroristes i temptatives de desestabilització (fets que lliguem també a les arrels de l’antic règim). Però malgrat tot, considerem que hi ha coses positives: tenim el primer govern totalment civil des de fa 50 anys, una reforma de la Constitució més aviat satisfactòria (amb un doble blindatge de l’article 37), i la separació del poder executiu i judicial. Són uns èxits que volem conservar. No volem que acabin a la paperera de la història. Volem mantenir aquestes victòries i sumar-ne de noves, demostrant que és el poble qui porta el volant, i no un govern que té un mandat quasi transicional. Ara volem aconseguir un canvi de règim en termes qualitatius. En primera instància, calia un canvi, encara que fos superficial. Els nostres detractors defensaven un canvi qualitatiu directe, però nosaltres vam considerar que la màxima prioritat era assegurar que la transició es pogués portar a terme amb prou solidesa com perquè Compaoré no tingués cap manera de poder tornar. I, a partir d’aquí, treballar per millorar la situació i finalitzar aquesta operació: el canvi qualitatiu, amb un govern íntegre i dinàmic al servei de la població.
Com va funcionar el Consell Nacional de la Transició? Quins són els punts forts i febles que li veieu ara que podeu mirar el procés amb perspectiva?
Samsklejah: Després de la fugida de Compaoré, l’exèrcit -cridat pel poble- va designar Isaac Zida com a portaveu. Arran d’això, va acabar sent President del govern de transició durant les primeres setmanes. Hi havia resistència a què hi hagués, de nou, un militar al capdavant, pel que es van reunir diverses personalitats civils per redactar la Carta de la Transició amb una sèrie de clàusules a respectar. Michel Kafando va ser designat president de la Transició. Dins d’aquest procés hi havia representació militar, civil, religiosa i dels sistemes polítics tradicionals. Balai Citoyen va decidir no participar directament del govern. Vam recordar al poble que no havíem fet tot aquest combat per aconseguir cadires. Per això vam mantenir el nostre rol de vigilància ciutadana.
Quan els diputats del Consell Nacional de la Transició van mantenir l’inadmissible sou que tenia un diputat abans de l’insurrecció, vam aconseguir que es revisés i que es canviés. Quan el Regiment de Seguretat Presidencial va voler segrestar el govern l’any 2015, el Balai va ser un dels primers moviments a plantar cara a aquest intent de retornar a un govern militar afí a Compaoré.
Considerem que la transició ha estat exitosa en el sentit que, malgrat tots els intents de desestabilitzar-la, es van aconseguir organitzar les eleccions amb més participació i transparència que hi ha hagut mai al país. En aquestes el Balai va llançar la campanya “Jo voto, jo em quedo” per evitar les habituals irregularitats. Nosaltres sempre hem fet el que hem cregut, i malgrat els insults i les amenaces de mort, aquí estem.
“Balai Citoyen va decidir no participar directament del govern. Vam recordar al poble que no havíem fet tot aquest combat per aconseguir cadires. Per això vam mantenir el nostre rol de vigilància ciutadana”
Smockey: Nosaltres vam participar de l’insurrecció, de la pre-insurrecció, de la resistència contra el cop d’estat de 2015, però no de la transició en sí. Només la vigilàvem. El nostre paper era el de sentinelles. Mai hem donat suport a Zida, ni a Kafando. Nosaltres buscàvem que es respectessin les normes que s’acordaven, que es generés una bona governança. Mai hem tingut un peu al poder executiu, mai ens hem emportat ni un cèntim. Només ens hem emportat cops. La transició havia de durar un any, i la nostra màxima prioritat era que això es respectés. En diverses ocasions se’ns va amenaçar per denunciar que s’estaven donant càrrecs del govern a persones amb corrupteles directes lligades a l’antic règim. En definitiva, vam prendre decisions difícils, però sempre hem fet eleccions que buscaven el benefici del poble burkinès, i no pas el nostre.
El Balai Citoyen va presentar recentment un balanç crític dels dos primers anys del primer govern post-transicional, presidit per Roch Kaboré. Quines són les principals línies?
Samsklejah: El que ha plantejat fins ara el govern és poc, esperem que despertin en algun moment. Perquè no ens quedarem de braços creuats mirant com tot s’enfosqueix. Han estat escollits democràticament, i esperem que es tinguin en compte les aspiracions del poble. No obstant, seguim trobant al govern molts actors que ja estaven allà amb Compaoré. Esperem veure com les coses es mouen aviat, perquè sinó la situació perillarà. Els antics actors estan treballant per tornar.
“El govern de Roch Kaboré no ha près cap decisió ferma. Dóna la impressió que és un govern que navega on el porten les onades, sense brúixola. Mentrestant, s’estan prenent decisions no només impopulars, sinó també injustes”
Smockey: El govern de Roch Kaboré no ha près cap decisió ferma, no s’ha arriscat de cap manera. Dóna la impressió que és un govern que navega on el porten les onades, sense brúixola. Mentrestant, s’estan prenent decisions no només impopulars, sinó també injustes. Durant els primers sis mesos, fins i tot els sindicats van deixar cert marge de tranquilitat per veure com es desenvolupava tot, però no es va tirar endavant cap reforma seriosa. És més, es van emetre ordres de detenció contra Blaise Compaoré i contra el seu germà (involucrat a l’assessinat de Norbert Zongo). Però poc després aquestes es van suspendre, en circumstàncies estranyes. Això és incomprensible en un govern post-insurreccional que es pretén transparent i pròxim a les masses. Han comès greus errors que ens porten a pensar que aquest règim potser no és diferent de l’anterior. Hi ha gent fins i tot de l’antic partit de Compaoré, gent que va sostenir la modificació de l’article 37, que han estat cridats a complir funcions per aquest govern. Tot això ens genera desconfiança.
Samsklejah: En qualsevol cas, la revolució està inacabada, pel que seguim apostant per la tasca de sensibilització. Per això avui estem a Barcelona, amb els nostres compatriotes i amb els amics de Burkina Faso que donen suport al combat. Volem convèncer a la diàspora burkinabè del paper que pot jugar en el procés democràtic nacional. I el mateix amb els amics de Burkina. Com deia Sankara: “Aquells que estimen el seu poble estimen també els altres pobles.” I també: “Aquells que ens exploten al Sud són els mateixos que exploten al Nord”. Si unim les forces per lluitar contra les injustícies, siguin del color que siguin, crec que podem guanyar.
