Encara hi ha rossinyols (Luscinia megarhynchos) fadrins, que es passen la nit currant-se solos i lletres, assajant les seues improvisacions, espontàniament meticulosos, intermitentment constants. Aquests dies, els que encara no han trobat parella, ho deixaran estar. Aquest ritme no es pot aguantar tota la primavera i porten ja més d’un mes. No era d’aquestes aus de què volia parlar, però és el que té la nit, el quasi silenci, i la permeabilitat de la ment: el cant d’aquests pardals de discret plomatge, però irresistible veu, no m’ha permès que els ignorara.
On volia anar? Heu vist alguna vegada les caderneres (Carduelis carduelis) als cards (Onopordums o Carduus)? Ara han començat. Es posen damunt del card, de vegades oscil·lant com un pèndol i van traient amb molta cura i destresa les llavoretes de les corol·les, tenim la sort de veure’ls des de la finestra del bany i són mags de l’equilibri. També els caragolets (Troglodytes troglodytes) es pengen de branquetes impossibles per a caçar-hi insectes o buscar llavoretes i qui haja vist els roquerols (Hirundo rupestris) sap en què s’han inspirat els millors escaladors, viuen penjats de les roques, als tallats i fan enveja, molta enveja.
Una de les coses més complicades quan et vas fent gran i et toca assumir responsabilitats és, per a mi, trobar el lloc on la teua vida seguisca sent estimulant, però on et pugues parar de vegades a descansar, aquell centre de gravetat permanent que deia (diu) Franco Battiato on, assentades les teues idees, conformada ja la teua cosmovisió, et permeta respirar i el pugues conjugar amb la intrínseca ànsia de progrés social i justícia que ens ha tocat. Contràriament al que deia Battiato, jo sí que canvie moltes vegades la meua manera de veure les coses i també canvia la meua percepció de la gent. En aquestes autorevisions que ens fem (quasi tots) ens trobem com les girafes quan s’ajupen a beure als bassots. És el moment de màxima fragilitat, ens qüestionem els principis, ens tornem a preguntar i si t’arribes a respondre de manera diferent, ja la tens! A veure com et desmuntes i et tornes a muntar, a veure què fas amb les peces que ara sobren?!
Aquests dies escolte a la ràdio un anunci de cotxes (no sé la marca, la veritat, sí que sé que és un vehicle híbrid, dels que funcionen amb electricitat i combustible de petroli) que acaba dient: “Conduce como piensas” i jo (ràbia que em fa quan em topete amb una publicitat encertada) no deixe de traslladar-ho a tots els àmbits, “educa com”, “comportat com”, “treballa com” i torne al final al mateix punt de partida: és que és tan cansat! De vegades, escoltant a tota aquesta gent de la new wave i del buen rollismo místico-espiritual estic a un pèl de convèncer-me: “És que si et costa esforç, és perquè no t’ix natural; igual t’ho estàs autoimposant. Aleshores no ho estàs fent bé, deixa’t fluir”… i una merda! Si em deixe fluir, em quede al sofà, em faig un canut i em tombe al solet, a veure-les vindre… Com tanta gent que s’ha quedat pel camí…
Volem seguir sent, i volem seguir vivint als nostres pobles…
—I per a tu quin és l’estímul més important?
Pareix una pregunta fàcil, innocent si voleu, més encara en el context on va ser formulada: una sala d’un gimnàs on set o vuit persones fem exercicis de rehabilitació. Els primers dies, gelats i desconfiats, a poc a poc més disposats a compartir i a obrir-nos, cadascú fins on pot, fins on sap. La pregunta va vindre perquè la dona, que al final em va disparar a mi, venia molt disgustada: té el menisc parcialment trencat, treballa de cambrera/amfitriona a uns dels restaurants més reconeguts de la nostra comarca i fa un temps que ja no es pot permetre un dels pocs vicis que li queden, el luxe que li permet créixer 11 centímetres cada vegada que ix al menjador, quan se’n puja als tacons. “És que un metre cinquanta-cinc és molt poquet!”, se’n planyia.
Jo oscil·lava entre la incredulitat i la indignació. Aqueix mateix dia a primera hora, m’assabentava de la brutal repressió que l’exèrcit israelià va executar amb franctiradors contra milers de palestins als afores de Gaza quan, moguts per la commemoració de la Nakba (la catàstrofe) s’apropaven a la frontera per protestar i per demanar la fi dels 12 anys de bloqueig. 70 anys ja, i segueix esdevenint la derrota que els palestins es neguen a acceptar, encara que es consuma cada dia, cada any. Només en la seua ment són forts, irresistibles. Ho van perdre tot, morts o expulsats, conserven moltes claus, pensen tornar. Qui sap si Israel acceptarà les actuals fronteres, mai no en tenen prou. Qui sap si d’ací a pocs anys també oblidarà aqueixes fites i ja reclamarà la sobirania sobre l’esquinçat mapa que els queda als palestins, no podrà a les bones, però amb la connivència dels EEUU i l’aprovació tàcita d’Europa la prendrà a les braves, ningú s’atrevirà a tossir-li.
Jo, frustrat i rabiós per la impotència, per la manca de xarxa que em permetera, almenys, sentir un muscle a la vora que sentís aqueix dolor, aqueixa punxada de ràbia i aquesta dona em plora pels tacons! “Posa’t unes plataformes”, li diu la infermera facilitadora alleugerint el drama. “No és el mateix —admet—, però fan i a més no són tan perilloses per a les articulacions i la columna” (al final, li va eixir l’ofici). Mentrestant, pense en la resposta que li donaria quan s’avorrira de jugar en les xicotetes preses que se li posen a tir, quan alguna cosa li fera tornar l’atenció cap a mi i es disposés a atacar de nou… Què vol sentir ella de mi? Quina pot ser la resposta més adient per a passar desapercebut i alhora tranquil·litzar-me? L’equilibri, Tere, el més important per a mi és l’equilibri, i ja no sé si podré mantindre’l fins i tot sense tacons…
Deja de beber tanta cerveza y lucha…
Si resisto, si resisto y sobrevivo
Es por tu luz.
(Equilibrio, Kortatu)
