L’Organització Mundial Contra la Tortura (OMCT) és una xarxa mundial contra la tortura i altres violacions de drets humans que es va crear l’any 1985. Actualment, constitueix la principal coalició internacional d’organitzacions no governamentals que lluiten contra la tortura, les execucions, les desaparicions forçades i qualsevol tipus de tracte cruel, inhumà o degradant. Amb seu a Ginebra, té més de 300 organitzacions distribuïdes arreu del món.
Les Nacions Unides defineixen la tortura com qualsevol acte en el qual un funcionari públic infligeix intencionadament a una persona dolors, físics o psíquics, per tal d’obtenir una informació, castigar-la, intimidar-la o coaccionar-la.
“És important no diferenciar entre maltractaments o tortura, no hem de caure en l’error de mesurar el patiment”
És important no diferenciar entre maltractaments o tortura, no hem de caure en l’error de mesurar el patiment. Sí que és bàsica la intenció que hi ha darrere, si hi ha consciència de fer mal o no, ja que cal que hi hagi una severitat mínima. El que defensem és que hi ha moltes circumstàncies del nostre dia a dia que poden ser vistes amb aquesta perspectiva de tortura o maltractament. La tortura va molt més enllà de les presons, ja que hi ha tortura extracustodial, fora de la privació de llibertat. Hem d’insistir en el fet que l’ús excessiu de la força pot ser tortura o tractes cruels, inhumans o degradants. La violència masclista o de gènere també ho poden arribar a ser.
Hi ha hagut alguna condemna per violència de gènere en aquest sentit?
El Comitè per a l’Eliminació de la Discriminació contra la Dona (CEDAW) té diversos casos contra l’Estat espanyol. És el que es coneix com a diligència deguda. Quan hi ha un cas de violència de gènere i l’Estat n’és conscient cal que prengui una sèrie de mesures, de prevenció o de protecció de la persona, per poder investigar, sancionar o reparar. En qualsevol d’aquestes dimensions, quan l’Estat no pren les mesures necessàries per protegir una víctima de violència masclista, pot incórrer en una vulneració de prohibició de la tortura i una violació de l’article 174 del Codi Penal. Pel que fa a l’àmbit internacional, hi ha casos, al Perú, Argentina o El Salvador, on el fet de no permetre un avortament o de forçar-lo també poden ser vistos com que hi ha un patiment psicològic equivalent a la tortura.
Aquest any, està previst que es comencin a utilitzar a Catalunya les pistoles elèctriques, conegudes com a Taser. El seu ús es pot considerar tortura?
L’últim informe del Relator Especial Contra la Tortura de Nacions Unides parla precisament de la tortura en el marc de fora de la privació de llibertat i posa com a exemple l’ús d’aquestes armes elèctriques. També fa referència a les pilotes de goma o els gasos lacrimògens. Deixa molt clar que la utilització d’aquestes armes pot tenir un final letal. L’ús de les descàrregues elèctriques a través de pistoles com les Taser pot constituir tortura o tractes cruels, inhumans o degradants. A països com Anglaterra o els Estats Units han deixat centenars de morts i tot tipus d’afectacions. El problema, i ens preocupa molt, és que no hi ha un marc legal clar pel que fa a la normativa bàsica, i això pot portar a una manca de control, també a posteriori, per revisar el seu ús. A més, creiem que aquesta normativa hauria de ser pública perquè tothom conegui en quines circumstàncies es poden utilitzar i en quines no. Ens preocupa que se’n pugui fer un ús excessiu per la manca de normativa clara i també per la manca de consciència que això pot ser un tracte cruel, inhumà o degradant.
El psiquiatre Pau Pérez defensava en una entrevista a la Directa que hi ha tortura en qualsevol lloc on hi hagi una persona retinguda contra la seva voluntat, com per exemple un geriàtric. Hi estàs d’acord?
“El que fa més mal de la tortura són les amenaces i les discriminacions i això complica la investigació, perquè deixa unes seqüeles menys visibles”
Per mi són unes ulleres que ens hem de posar. Hi ha tantes i tantes situacions que cal que siguin vistes des d’aquesta perspectiva… Si no ho fem, deixarem a les víctimes desemparades. Si algú està tancat, és més vulnerable, ja que depèn de les persones que el custodien. Per això és molt important el paper que juguem els organismes internacionals, les entitats que defensen els drets humans i les pressions dels moviments socials. Encara tenim una visió de la tortura pràcticament de la Inquisició, d’una tortura que té a veure amb descàrregues elèctriques, amb waterboarding o amb la bossa, en posicions doloroses i estressants. Però de la tortura, el que fa més mal, i això ho veus quan parles amb les víctimes, són les amenaces i les discriminacions. Això complica la investigació perquè deixa unes seqüeles menys visibles. Es va començar a veure en diferents casos al País Basc a mitjans dels anys 90. Fins aleshores es feia servir la tortura física, però unes quantes sentències ho van condemnar i és quan es va decidir canviar d’estratègia. Ara la tortura és molt menys física, és més psicològica, però et trenca i t’anul·la com a persona i això té un impacte brutal per la persona.
És en aquests casos quan s’hauria d’aplicar el Protocol d’Istanbul, un mecanisme que permet fer una avaluació psicològica i determinar el grau de maltractament o tortura.
Exactament. El problema és que són recomanacions, no un tractat, i si bé té el vistiplau de l’ONU, no és d’obligat compliment. Ara bé, el Comitè Contra la Tortura (CAT, per les seves sigles en anglès) ha recomanat constantment a l’Estat espanyol que l’incorpori. Això implicaria formar a la gent o, com a mínim, deixar que pèrits i psicòlegs independents puguin fer el seu dictamen i que aquest sigui acceptat en un judici. Però això no passa. Cada quatre anys hi ha una delegació de l’Estat espanyol que ve a Ginebra a presentar l’informe. L’últim cop va ser el 2015. Aquest mes de desembre, el Comitè va enviar les preguntes sobre les quals hauria de girar el proper informe de manera prioritària. Una de les preguntes és com s’aplica el Protocol d’Istanbul. L’any 2015 va preguntar sobre l’atenció en règim d’incomunicació, els Centres d’Internament d’Estrangers (CIE), el règim d’aïllament i l’ús excessiu de la força per part d’agents de l’ordre. També pregunta sobre casos més concrets com la millora de les condicions als CIE, el cas de la Nekane Txapartegui –una presa basca víctima de tortura que va fugir a Suïssa i que la volien extradir a l’Estat espanyol–, la mort de Juan Antonio Martínez González l’abril de 2015 a Cadis, les lesions d’Ester Quintana, les al·legacions dels presos Juan José Gabarri i José Antúnez Becerra, les morts del Tarajal…
Precisament ara, s’acaben de celebrar quatre anys de la mort de 15 migrants a la platja del Tarajal, a Ceuta. Podria considerar-se un cas de tortura o tracte cruel, inhumà i degradant?
El que va passar al Tarajal, sense cap dubte, també es pot veure des d’aquesta perspectiva. És un cas d’ús desproporcionat i excessiu de la força. Això em recorda al cas de Lauding Sonko, un senegalès que la Guàrdia Civil espanyola va llençar a aigües marroquines i va morir ofegat. El Comitè Contra la Tortura va dir que això era un cas de tracte cruel, inhumà i degradant. Hi ha múltiples casos al Kurdistan, on hi ha moltes sentències del Tribunal de Drets Humans que diuen que l’ús de gas lacrimogen en circumstàncies concretes constitueix una vulneració de la prohibició de la tortura.
Amb tots els casos que comentes de l’Estat espanyol, quina tendència hi ha?
“S’ha de trencar el tabú de la tortura a l’Estat espanyol. Aquí ens resistim a parlar de tortura, potser perquè es veu de manera polititzada, de bons i dolents”
El més interessant de casos com el de la Nekane Txapartegui o el de l’Ester Quintana és que van més enllà del procés judicial, perquè s’assumeix que la impunitat o la prescripció no funcionen amb la tortura. A l’Estat espanyol hi ha tendències que són preocupants. S’ha de reconèixer que hi ha alguns avenços gràcies a la pressió social i als mecanismes internacionals, com la reducció de l’ús de la presó incomunicada, però encara queda molt per fer, perquè hi ha elements disfuncionals que persisteixen. S’ha de trencar el tabú de la tortura a l’Estat espanyol. El problema és que aquí ens resistim a parlar de tortura, potser perquè es veu de manera polititzada, de bons i dolents. Segueix havent-hi una resistència activa a investigar i sancionar amb penes, però també s’està dificultant i obstaculitzant a la gent que fa tasques de documentació i denúncia de casos, siguin entitats o víctimes.
Com per exemple?
És molt preocupant veure com detenen persones que critiquen la brutalitat policial a les xarxes socials, o professors d’escola que han d’anar a declarar per incitació a l’odi. Un dels exemples més simbòlics és el cas del jutge José Ricardo de Prada, a qui li van obrir un expedient per dir que hi havia tortura a Espanya i que no s’havia investigat correctament. Finalment, el Consell General del Poder Judicial va arxivar les diligències. A Navarra es vol fer un estudi sobre violència institucional i tortura durant els últims 40 anys i el Govern Espanyol, a través del Tribunal Superior de Justícia de Navarra, ho ha impugnat. Per això diem que estem preocupats, perquè veiem com les persones que denuncien situacions perquè el sistema funcioni millor són perseguides. Tot això, juntament amb la Llei Mordassa, no fa més que reforçar la cultura d’impunitat que hi ha a l’Estat espanyol. No és en va que el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) hagi emès vuit sentències dient que no s’investiga la tortura a l’Estat espanyol. A més, arribem a la situació que fins i tot s’expulsa a persones que són testimoni d’abusos, com és el cas dels migrants que estaven a la presó-CIE d’Archidona.
Aleshores, què es pot fer davant d’aquesta situació?
Tots aquests casos s’han d’apel·lar al TEDH i al Comitè Contra la Tortura. Si hi vas amb una denúncia individual, es poden guanyar els casos. Per exemple, no es poden emparar en què no es pot identificar un policia, perquè haurien d’estar identificats sí o sí. Al final, l’erradicació de la tortura és un cas de voluntat política. Per això també és molt important obrir les presons, reclamem que tant les organitzacions socials com els organismes internacionals puguem entrar a les presons, per tal de poder fer una supervisió independent. El problema que veiem és que hi ha un nou embat contra tots aquests moviments de drets humans i grups civils, socials, polítics i culturals que reivindiquen drets. Estem davant d’una tendència regressiva que afecta la prohibició de la tortura. Només cal mirar al president dels Estats Units, Donald Trump, que posava en dubte que hi hagués tortura o la sentència d’Abu Gosh, del Tribunal Suprem d’Israel, que deia que les posicions d’estrès no són tortura. Per això calen registres de comunicació com el SIRECOVI, per veure què és el que no funciona i teixir xarxes de solidaritat i de denúncia en l’àmbit intern però també internacional.
De fet, el SIRECOVI acaba de celebrar el primer any de funcionament. Què s’ha aconseguit durant aquest temps?
“Gràcies al SIRECOVI hi ha una supervisió independent de les presons per part d’entitats socials o acadèmiques i un registre de casos”
L’Observatori del Sistema Penal i Drets Humans (OSPDH) ja fa anys que treballa en això, però en l’àmbit concret del SIRECOVI s’ha aconseguit promoure aquest exercici democràtic transparent, pensar que hi ha una supervisió independent de les presons per part d’entitats socials o acadèmiques i que sobretot hi hagi un registre de casos. Això és bàsic perquè actualment no hi ha dades desglossades sobre denúncies d’investigacions de casos de tortura. Sense dades no pots detectar què falla. Aquest registre és molt important per tal d’activar tot l’entramat internacional de l’àmbit no governamental.
Quin procediment s’ha de seguir per portar un cas fins al Tribunal Europeu de Drets Humans o al Comitè Contra la Tortura?
El Comitè té un sistema de denúncies individuals que l’Estat espanyol ha acceptat com a competent. És un organisme quasi judicial que en dos o tres anys dóna una resposta que l’Estat espanyol estarà obligat a implementar. Tant pel que fa al Comitè com al TEDH hi ha dues maneres d’arribar-hi. La més generalitzada és el que es coneix per la via d’esgotament de recursos interns o domèstics. Això vol dir que si tens una investigació interna del cas i hi ha un judici pendent, encara no es pot activar o presentar una denúncia en l’àmbit internacional, pel principi de subsidiarietat, que fa que sempre es doni preferència a què la jurisdicció interna resolgui el problema. Si no ho resolen i s’esgoten els recursos interns (interposar un recurs, anar al Tribunal Constitucional, anar fins al final per totes les vies d’apel·lació) és quan pots activar els mecanismes internacionals. Si després no ho fan, és quan pots activar els mecanismes internacionals. Hi ha una excepció, que és quan els recursos són injustificadament lents o ineficaços. Aleshores pots reclamar. Una vegada hi ha la sentència, si aquesta no és satisfactòria perquè no sanciona els responsables i no esclareix què ha passat, fent servir arguments que denoten que no s’ha investigat com caldria, aleshores sí que es pot recórrer. Això s’ha de fer com abans millor, perquè si no ens trobarem que el cas s’ha arxivat. El TEDH té un límit de sis mesos, però el Comitè és més laxa perquè entén que les víctimes necessiten més temps. Tot això s’ha de tenir en compte a l’hora de fer l’estratègia de campanya o tirar endavant un litigi estratègic. S’ha d’intentar sempre fins al final.
