Un projecte del poble
Carme Porta
Mare, feminista i periodista
La celebració del referèndum de l’1 d’octubre ha marcat un canvi en les estratègies polítiques de l’anomenat “Procés”, una vegada la violència brutal exercida contra la ciutadania no va despertar el rebuig dins la Unió Europea ni tampoc es van rebre els suports esperats des del Regne d’Espanya. Cal, doncs, reconèixer els errors, fer autocrítica i les reflexions necessàries, entre les quals que els cinc anys de “Procés” han suposat un esclat de l’independentisme que no només heretava el que s’havia construït durant els anys 80, sinó també les seves errades. Entre aquestes, emmirallar-se en altres pobles i no analitzar les causes del creixement.
També hi ha hagut interessos i tensions partidistes i personalistes; a més d’estratègies basades en la confiança de la gent cap als dirigents i una suficiència que no va deixar dilucidar que l’Estat utilitzaria tota la violència per sufocar el projecte de la República Catalana.
Les propostes volien sumar i obrir diàleg, però ningú no va moure gaires arguments. Es va proposar un referèndum pactat amb un Pacte Nacional pel Referèndum però sense centralitat política de forma continuada, alhora que l’alta participació en la convocatòria es va traduir després en una proclamació de la República simbòlica. Podem parlar d’un full de ruta fallit? Més aviat podríem parlar de farcit d’errors, amb excés de tacticismes i canvis fruit de les mateixes pressions.
El fet és que l’actual moment polític –amb una aplicació del 155 i una intervenció que amenaça espais que la dreta espanyola anhelava intervenir, com és l’educació– ens ha situat en un atzucac que no ens porta enlloc.
Institucions i la gent
Davant d’això, què fem? Cal gent que gestioni o gent que lideri? Ens cal un govern fort o un que il·lusioni? La República la construirem amb el que facin les nostres institucions o ja l’estem construint dia a dia als barris, pobles i ciutats quan exigim serveis, reclamem drets i iniciem dinàmiques participatives? Al meu entendre, tot plegat és necessari i complementari, però cal rapidesa, claredat i valentia. Un nou full de ruta amb possibilitat de dissens i posar fi al pressing hiperventilat i el linxament mediàtic i social de qui no acata.
La construcció de la República s’ha de fer sobre fonaments forts, i això vol dir posar-nos a bastir allò que volem i el com. No n’hi ha prou amb gestionar el present i demanar confiança. Cal parlar de com construirem el benestar, la igualtat, els drets; desenvoluparem i ampliarem els serveis; subministrarem la sanitat, l’educació o un treball digne per a tothom… i que no quedi en paper mullat, sinó contemplar el camí, les dificultats i com poder-les vèncer.
A l’assoliment de l’autodeterminació real –i no simbòlica– també li cal aquest camí d’objectius comuns. Construir des de la diferència i la confiança, perquè cal seguir avançant i sumant. I sí, ens caldran lideratges i un govern fort, però sobretot una societat civil que no es rendeixi. Una societat complexa, rica, diversa, lliure dels prejudicis en els desacords i plural d’opinions i demandes.
Alhora, també la lluita a les institucions es pot bastir des de la base, com és l’àmbit municipal, que ofereix espais d’acció i de coordinació fonamentals. En canvi, no podem centrar-ho tot en l’àmbit antirrepressiu, que si bé pot semblar important, només és una solució d’urgència.
El Parlament ha de liderar i proposar, el Govern de la Generalitat ha d’actuar i desplegar les polítiques, i el poble ha de continuar organitzant-se i impulsant reptes. I això, tenint en compte que encara resta per bastir una plataforma forta des de l’àmbit institucional, com és una assemblea d’electes que coordini els diferents àmbits i acordi amb els moviments socials allò que volem que esdevingui una República real. Per tant, des de la diversitat, la complexitat i la participació àmplia, la construcció de la República no pot ser cosa d’uns pocs, ha de ser de totes i tots.
Eines llibertàries per a l’alliberament nacional
Dídac Costa i Larraburu
Sociòleg, activista i escriptor
Des de l’1-O cal revisar moltes velles certeses, com tot allò que s’explica a les universitats sobre l’estat de dret, la Unió Europea o el parlamentarisme. També cal repensar com creem societat, com creem República, com avancem.
Fins ara, l’exemple kurd de la revolució de Rojava semblava una opció política llunyana i difícil de replicar en l’entorn del que crèiem que era una Europa democràtica. A Rojava, les conquestes socials i nacionals es fan sense comptar ni aspirar a tenir un estat kurd, sinó –com a la Catalunya de 1936– amb la defensa i l’autoorganització ciutadana llibertària.
Amb milícies mixtes i interconfessionals, els kurds han aconseguit frenar Isis i crear una economia col·lectiva i una societat lliure i igualitària, també entre gèneres i grups ètnics i religiosos. Lluiten, des d’una nació sense estat, contra el feixisme nacional-religiós d’Isis, equiparable al de Franco, que ara sembla retornar amb l’excés d’impunitat i desmemòria històrica concedida al falangisme amb la “Transacció” del 78 i quan, davant del silenci còmplice de la UE, es degraden els estàndards de democràcia dels quals presumia.
En aquest context de realisme màgic falangista, un dels camins més viables per a l’alliberament nacional pot passar de nou, com el 1936, per la unió de les eines llibertàries amb les forces sobiranistes.
Inspirant-nos en Rojava, i aïllant el fet que allà es viu un ferotge front de guerra, les premisses que servien a aquests moviments socials llibertaris són vàlides avui per transformar aquesta República fiduciària basada en la fe en una República real i quotidiana. I això vol dir crear, des de l’autogestió, les eines que ens permetin desobeir el capitalisme i l’estat gràcies a poder-ne prescindir.
Com que tenim internet i els moviments per a la cultura lliure ens empenyen cap a una societat de lliures i iguals –d’igual a igual, wikicràtica o dels comuns–, podem optar pel Linux en lloc de Microsoft; per l’agroecologia en lloc de Monsanto; per les cooperatives de crèdit, treball, consum o habitatge en lloc del mercat; per les monedes socials enfront de l’euro; pel blockchain, l’economia col·laborativa i les plataformes cooperatives; per Wikipedia en lloc de la British Enciclopedia, o per l’Open Source Hardware enfront de l’enginyeria corporativa irracional de l’obsolescència programada.
A Catalunya, ja som milers els usuaris de vint Ecoxarxes, la Cooperativa Integral Catalana o FairCoop, amb la seva criptomoneda global: FairCoin. Propostes consolidades, amb milions d’unitats monetàries intercanviades sense ús d’euros ni fiscalització espanyola, que estan a disposició i donen suport de manera explícita a l’alliberament nacional.
Altres mostres evidents de les virtuts i la fortalesa d’aquestes noves eines i mètodes d’igual a igual les trobem també als CDR –molt més defensables gràcies a la seva estructura horitzontal i sense líders–, en les formes massives i ciutadanes de l’ANC, Òmnium, els referèndums als pobles, l’1-O i el 3-O, les diades o la importància de les xarxes socials. Però també en el fet que el Govern català pagués part de les despeses de l’1-O amb bitcoins, i que des d’aleshores utilitzi el blockchain per a l’establiment de seus socials d’empreses. Un Govern conscient que aquestes eines, pensades per alliberar-nos de les grapes de les oligarquies globals, ajuden en la resistència contra les envestides a la democràcia i als drets fonamentals com els que avui patim. Montoro encara busca les factures.
Totes aquestes eines ja ens permeten anar vivint i construint República i societat, sense esperar el vistiplau de ningú. Ens permeten crear sobirania a cada nova plaça –com deia el 15-M en els seus millors dies–, a cada nova cooperativa, ecovila, moneda social i a cada cèntim de la nostra economia que no paga tributs a Espanya. Segurament, d’entrada, als barris i als CDR no aconseguirem un estat com l’imaginàvem fent servir aquestes eines, però sí nous graus de sobirania que difícilment podran tombar-se o retrocedir.
Les dretes espanyoles saben que la cultura catalana que volen destruir i assimilar ve de la mà de propostes més lliures i socialistes d’organització social, i això explica la contundència de la repressió, avui i sempre. És unint ambdós eixos, doncs, com potser les podrem vèncer.
