Prenem un cafè amb Fernando Balius després de coincidir a les dues presentacions de Desmesura a Barcelona. La llibreria Espai Contrabandos i a l’Ateneu la Zitzània permeten saltar a l’àmbit cultural i crític. Balius polititza els malestars i busca obrir escletxes per les persones que escoltin veus i, aïllades o psiquiatritzades, no tinguin on aferrar-se. L’hem vist més còmode presentant dempeus, sense tarimes i interactuant amb qui l’escolta. Esgotat per l’exposició personal dels darrers dies, reuneix forces, remena la tassa i somriu. Acompanyem l’entrevista amb il·lustracions del còmic ja que l’autor, que signa l’obra amb pseudònim, demana que no se l’identifiqui.
Com arribes a Desmesura?
És fruit d’una reflexió col·lectiva sobre els discursos crítics en salut mental. Habitualment l’abordatge del patiment psíquic se circumscriu a contextos professionals o moviments socials i en primera persona. Són espais acotats on l’activisme crea un codi propi que limita. Desmesura és una aposta narrativa per arribar a tothom saltant a l’espai cultural. Per crear relat i combatre el discurs dominant cal un canvi de llenguatge.
Per què un còmic?
A 19 anys, quan vaig començar a escoltar veus, consumia còmics compulsivament. Hem produït un material que m’hauria agradat trobar, que hauria pogut entendre i que m’hauria ajudat aleshores
A 19 anys, quan vaig començar a escoltar veus, en consumia compulsivament. Hem produït un material que m’hauria agradat trobar, que hauria pogut entendre i que m’hauria ajudat aleshores. Tant el Mario Pellejer com jo debutàvem en aquest format. Jo venia d’editar Saldremos de ésta, del psicòleg Javier Erro, un material senzill per acompanyar en moment de crisi, amb una resposta aclaparadora. Cal socialitzar coneixement.
S’hi veu un camí que va de l’aïllament al coneixement a través de l’activisme
Saber que molta més gent té una experiència radical com tu redueix l’angoixa. A Andalusia, on visc, hem creat un primer grup d’escoltadors de veus després del congrés mundial d’Entrevoces (Alcalá de Henares, 2015). El moviment Hearing Voices de què parlo al llibre en té més de 130. Una persona em va dir que havia cregut, durant 46 anys, ser l’única persona que escoltava veus. Sento que tinc la responsabilitat de compartir, el més honestament possible, experiències que crec col·lectives i que m’han anat bé.
Santiago López Petit presentava Desmesura com un camí d’honestedat que, des d’una vida concreta, ens acosta a ancoratges universals
Quan parlem de patiment psíquic, “psíquic” és un adjectiu però el patiment és consubstancial a l’ésser humà. Parlo de la meva experiència subjectiva, escoltar veus durant vint anys, dient que és una experiència inusual, però és comuna i, més encara, normal. El patiment viu en la condició humana i, en contextos de canibalisme social, de capitalisme, es pateix més. Les dues presentacions que hem fet fins ara han sumat més de cent persones: l’interès hi és. Des de l’activisme, hem reclamat sovint que se’ns busqui, potser ens toca generar nosaltres la trobada.
No és habitual establir, com fas, una relació tan clara entre l’entorn i el patiment
Al context on vivim, tots els dispositius estan emplaçats per tal que et repleguis i t’aïllis en qualsevol situació. Davant d’això ens organitzem al voltant d’interessos comuns i generem accions col·lectives, com ho fa la PAH. A la lluita per l’habitatge, de què també participo, hi ha un relat de patiment vinculat al context de crisi amb paral·lelismes de suport mutu i nous llenguatges per trencar l’aïllament. La sortida passa, de nou, per compartir experiències i construir ponts.
El contextos també canvien de pressa
Mira, de petit vivia en un edifici rusc. Quan la meva mare marxava, jo tocava timbres fins que una veïna obria la porta i m’hi deixava entrar. Aquesta experiència ja no és quotidiana. Dins de l’activisme sovint es donen solucions individualitzades a problemes col·lectius, especialment en salut mental. En canvi, tot succeeix en contextos travessats per relacions de poder on urbanisme, condicions laborals o estructures familiars són específics. Sentim culpa individualment quan el context està dissenyat per atomitzar i individualitzar, com també ho fa la psiquiatria.
Precisament la psiquiatria, com assenyales a Desmesura, no té en compte contextos biogràfics…
Les categories canvien com a modes que, fins i tot, són geogràfiques. El trastorn límit de la personalitat és el darrer hit. No tenen res a veure amb la teva biografia, ni amb el teu barri, ni amb les estructures familiars
El paradigma hegemònic és biologicista, reduccionista. Les seves hipòtesis i categories canvien com a modes que, fins i tot, són geogràfiques. El trastorn límit de la personalitat és el darrer hit. No tenen res a veure amb la teva biografia, ni amb el teu barri, ni amb les estructures familiars ni amb el gènere. A tots els espais mixtos on he estat ha aparegut la figura de l’abús i això no s’aprèn a la facultat. Cal polititzar la salut mental perquè té un component polític.
Assenyales la dissonància que et va generar el relat mèdic com un dubte que fa moure. On queden els psicofàrmacs?
Qualsevol persona amb coneixement tècnic suficient sap que els psicofàrmacs no “curen” ni reverteixen cap anormalitat de l’organisme. Els efectes neurotòxics tenen la virtut, i no sempre, d’allunyar-te dels símptomes que manifestis. Quan t’estan aixafant la vida, té sentit prendre fàrmacs i possiblement ho torni a fer si em sento desbordat. El que passa és que, allò que et succeeix o que et deixa de succeir, hi serà tot i que et droguis.
També parles d’alguns efectes adversos i de les sutures que has viscut
En redactar el guió he tingut seriosos problemes. Hi ha parts de la meva vida, com quan prenia 30 mg de Zyprexa, que no sé quant duren. Són forats, temps de vida perdut. No crec que fer de la vida un gruyère sigui la millor opció d’afrontar-la llevat moments puntuals on pugui ser necessari. Vull, per qui vingui, que el temps que ens prenen de cos i ment es redueixi. I un món on tenir una diferència psíquica no suposi ser segregat, silenciat o assassinat. Cada any mor gent en ser continguda i lligada en alguna planta de psiquiatria de l’Estat espanyol.
Creus que encara queden vestigis manicomials?
Rotelli, deixeble del psiquiatre Franco Basaglia, explica que els tres eixos del context manicomial perduren malgrat els canvis evidents. Aquests eixos són: perillositat, cronicitat i incomprensibilitat, és a dir, pressuposar que no es poden comprendre les nostres experiències. Cap de les tres premisses és certa i molts exemples les refuten. En psiquiatria el camp semàntic està clausurat i la ingerència de la indústria és brutal. Diagnòstics i consum de fàrmacs no paren d’augmentar sense que passi res. Si parléssim de tuberculosi o de qualsevol altre àmbit mèdic seria un escàndol.
A Desmesura narres la possibilitat d’un canvi de lògica. I comparteixes eines que has fet servir.
Quan em pregunto per què estic viu i per què no estic institucionalitzat valoro que alguna cosa ha sortit bé. El que narro a Desmesura no té cap particularitat tràgica, tinc una vida tan complexa com comuna. L’activisme polític, sense estar exempt de problemes, m’ha procurat una xarxa essencial malgrat que fos precària. Això m’ha generat molta salut perquè, al final, la bogeria és una mena de ruptura que t’aïlla. Quan algú troba a la xarxa un congrés d’escolta de veus i t’hi porta gastant-se els estalvis, com explico al llibre, et salva la vida en certa mesura.
Els símptomes poden esdevenir fars?
Si assumeixes la premissa que les veus, o d’altres patiments psíquics, tenen arrel biogràfica, la seva aparició pot ser un avís valuós. Podem capgirar la relació amb el símptoma i fer-ne brúixola
Les veus poden ser mapes o balises, com les dibuixem també a la història. Si assumeixes la premissa que les veus, o d’altres patiments psíquics, tenen arrel biogràfica, la seva aparició pot ser un avís valuós. Podem capgirar la relació amb el símptoma i fer-ne brúixola. Comparteixo camí o mapa no perquè la gent el copiï sinó per compartir la necessitat de crear-los. Són generadors d’autonomia. Dins el patiment proposo contraban d’idees i coneixements profans, ressaltar la capacitat de buscar sortides i articular connexions.
Amor i humor hi són dues paraules fonamentals
I comparteixen moltes sonoritats! He hagut d’aprendre que, sense riure-te’n de tu mateix, és més difícil refer-te. L’humor trenca l’egotisme del patiment que ho vincula tot al que et passa a tu. També et permet deixar de prendre’t seriosament la pretensió d’objectivitat científica. He tingut múltiples diagnòstics des del TOC a l’esquizofrènia. És un fet habitual però, recuperat i com que treballava i tenia parella, em van arribar a titllar de fals positiu. L’amor et vincula amb l’altre que et tracta com a igual i et fa creuar els límits que et tracen a consulta. L’altre et fa tocar de peus a terra i t’involucra en relacions de reciprocitat. Això genera comunitat, l’antítesi del què vivim.
Fernando Balius no és ben bé el teu nom. Per què utilitzes pseudònim?
La resposta és senzilla: per Google! Visc del treball assalariat més o menys precari, intermitent o estable. No vull que l’encarregat de torn sàpiga, en fer una cerca, que escolto veus. Al context hipertecnològic on vivim mirar el perfil de les futures treballadores és una pràctica habitual. Podria perdre una feina. No tinc cap problema en fer una xerrada, però compartir narratives no vol dir que no et protegeixis. Hi ha un tabú: no vivim en un món que faciliti reconèixer tenir depressions, ingressos, al·lucinacions o intents de suïcidi.
Encara escoltes veus sovint?
Respondré amb un exemple que ni fet a mida. Acabo de fer dues presentacions per compromís, en part, amb un editor que s’arrisca i que va apostar pel llibre de seguida. M’he exposat, m’he emocionat i m’han travessat històries que m’ha explicat la gent: he passat la darrera nit escoltant veus. És un exemple de com determinats contextos vitals poden afavorir experiències psíquiques. El símptoma ve a dir-me que m’he de cuidar. Passa que tinc amics que viuen al camp i ara m’hi portaran en cotxe. De nou, suport mutu i tenir xarxa.
