Si el 2015 va ser l’any en què la Unió Europea va reconèixer que calia reaccionar i posar en comú una política de refugi i d’asil, el 2016 s’ha posat en evidència que la voluntat política no anava encaminada a treballar per què els Estats de la Unió posin en marxa un servei d’acollida, refugi i integració que garanteixi el respecte als drets humans i a la dignitat de les persones refugiades i migrants.
La nova agenda europea d’immigració i el sistema de quotes presentat al setembre de 2015, no han fet front de manera eficaç als problemes a què s’enfronten les persones migrades. L’acceptació d’aquest compromís de mínims, que preveu la reubicació d’al voltant de 170.000 nouvingudes des de Grècia, Itàlia i Hongria a diversos països europeus, no només no s’està complint amb eficàcia i amb garanties, sinó que està deixant desemparades, en un llimb legal i en alguns casos sense l’assistència adequada, a una gran part de les refugiades que arriben al continent, i retenint, en molts casos,milers de persones a l’espera de poder sol·licitar asil, de saber si se’ls concedeix, o bé amb risc de ser deportades.
L’estratègia de lluita contra les màfies tampoc ha funcionat. El sistema de quotes estipula que el sol·licitant d’asil no té dret a escollir a quin estat membre desitja viure, fet que incentiva a les persones refugiades a intentar arribar al seu objectiu per vies il·legals, tal com vam poder veure fa poques setmanes durant les hores prèvies i posteriors al desallotjament del camp de refugiades d’Idomeni.
Una Europa amb moltes polítiques
Aquesta gestió ineficaç i la falta de perspectiva humanitària, té un dels seus principals motius en la manca d’unió a Europa. Segons Gemma Pinyol, investigadora associada del GRITIM-UPF, experta del Consell d’Europa i membre de l’Informal Expert Group on Economic Migration de la Comissió Europea, “la UE encara és un projecte d’estats, on es protegeix un territori”.
Gemma Pinyol: “alguns funcionaris de l’Oficina d’Asil argumenten que moltes refugiades no volien venir a l’estat espanyol però, si poses males condicions, la gent no voldrà venir”
A Espanya, segons Pinyol, malgrat que “les enquestes mostren que la població espanyola és favorable a l’acollida, en les dues últimes campanyes electorals, no hi ha hagut interès ni propostes concretes més enllà del ‘els volem acollir'”. A més, els mínims comuns a què han arribat els caps de govern i els ministres d’interior i justícia europeus han sigut aprovats, segons Pinyol, “amb reticències.”
En les últimes quatre setmanes, lluny de l’objectiu mensual fixat de 6.000, només 800 refugiades han estat reubicades a diferents països, segons la Comissió Europea, “a causa de la lentitud de les entrevistes de seguretat exigides per molts Estats, a l’absència d’una infraestructura adequada, particularment a Grècia, i a les reticències d’altres estats membres d’assumir la càrrega d’acomodar les refugiades”, segons la investigadora. L’Estat espanyol, compromès a rebre i donar acollida a més de 16.000 refugiades i amb prou feines n’ha rebut mil.
El viatge s’atura a Grècia i a Itàlia
Segons la professora en Dret Internacional Públic de la Universitat de Girona, Mariona Illamola, aquesta lentitud es deu a què l’estat grec, amb l’ajuda de personal europeu, ha de registrar les persones que arriben i “preguntar a cada estat quantes en volen, esperar fins que cada país consideri que té l’estructura necessària preparada, i enviar proposta de perfils perquè el govern l’aprovi o no.”
Segons Pinyol, alguns funcionaris de l’Oficina d’Asil espanyola argumenten que “moltes refugiades no volien venir a l’estat espanyol, però aquesta explicació podria tractar-se, en part d’una profecia autocomplerta: si poses males condicions, la gent no voldrà venir.”
A banda de les refugiades en risc que se’ls pugui negar el dret d’asil i de protecció, gran part de les persones que es troben bloquejades des de fa mesos a Grècia i Itàlia ni tan sols reuneixen els requisits exigits per poder sol·licitar-l’ho. Només aquelles que van arribar a Grècia o Itàlia abans del 20 de març de 2016, o que es trobin a Hongria, i que provinguin de Síria, Iraq, Eritrea i, recentment, la República Centreafricana, poden optar a ser reubicades pel nou sistema. Les autoritats italianes ja han informat, recentment, que més del 50% de les persones que es troben actualment en territori italià no reuneixen els requisits per sol·licitar asil.
Un altre dels problemes principals, segons Illamola, és que “mentre encara no han arribat les refugiades assignades als països als quals se les ha destinat, segueix arribant gent nova, i estan fora de les quotes”. Segons les últimes dades de l’Organització Internacional per a les Migracions, cada dia 1.700 persones arriben a les costes gregues. En total,210.643 migrants i refugiades ha arribat a Grècia i Itàlia a través del Mediterrani el 2016.
Als sol·licitants d’asil que no reuneixen les condicions cal sumar-hi “aquelles persones a qui no s’ha donat la cita prèvia perquè puguin demanar asil, i que han quedat en un llimb legal”, explica Pinyol, “són més o menys un 10.000 a Grècia, Itàlia, Ceuta i Melilla i nombroses ONG denuncien que no saben on són, si estan aquí o ja han marxat, ja que poden trigar més de nou mesos a donar-te cita.
Acció i inacció d’Europa
Tant les ONG com la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat, com moviments socials com la plataforma Stop Mare Mortum (SMM) exigeixen que s’elabori i s’apliqui un sistema Europeu Comú d’Asil que estableixi uns drets i procediments unificats per a tots els països d’acollida, i que s’hi inverteixin tots els recursos necessaris per evitar que els processos s’allarguin durant mesos i anys.
Que Europa no té una política comuna d’asil ho demostren una llarga llista d’evidències. El fet que alguns països, com el Regne Unit, Irlanda o Dinarmaca, no estan obligats a sumar-se a les normes europees relatives a l’asil, o que estats com Hongria hagin pogut aprovar polítiques com la s’han conegut aquesta setmana, ho demostren. Els canvis en algunes lleis de l’estat hongarès provocaran, entre d’altres, la pèrdua de drets per a persones refugiades ja dins del país, com el dret d’accés a l’educació per als nens sol·licitants d’asil. També permetrà revisar l’estatus dels refugiats reconeguts cada tres anys, i la detenció i expulsió sense garanties d’immigrants irregulars en un radi de vuit quilòmetres al voltant de les seves fronteres amb Sèrbia i Macedònia.
Els canvis en algunes lleis de l’estat hongarès provocaran, entre d’altres, la pèrdua de drets per a persones refugiades ja dins del país, com el dret d’accés a l’educació
Segons Gemma Pinyol, l’única alternativa que podria existir per aturar les males pràctiques i la inacció d’alguns estats europeus, podria ser “denunciar que s’estan vulnerant els drets humans d’aquestes persones” tot i que, reconeix, “s’hauria d’esperar, seria un procediment molt més llarg i difícil de demostrar, a més de poc efectiu en una situació d’emergència.”
Tot i així, des de Stop Mare Mortum creuen que no es tracta d’una situació de col·lapse, sinó de “manca de voluntat política”, i per això han presentat tot un seguit de propostes als partits polítics espanyols perquè assumeixin les seves responsabilitats en matèria migratòria, entre elles, “donar acollida als 16.000 compromisos de reubicació adquirits per Espanya en un termini curt de temps i sense restricció de nacionalitats.”
Refugiades oblidades
El nou sistema europeu de quotes d’asil també ha tingut com a conseqüència l’establiment de migrants i refugiades de primer i segon nivell. Els casos d’algunes nacionalitats oblidades per aquest sistema, com l’Afganistan o el Pakistan, posen en dubte els criteris que s’han seguit per incloure unes o altres persones a la llista dels potencials reubicats.
El nombre de ciutadans afganesos que van sol·licitar protecció internacional a la Unió Europea es va quadruplicar el 2015, superant la xifra de 190.000, i ja representen la tercera nacionalitat amb més nombre de peticions, darrere de Síria i de l’Iraq La meitat dels 90.000 menors no acompanyats que van demanar asil a Europa el 2015, segons l’Eurostat, eren també afganesos. Tot i així, no figuren entre les nacionalitats que opten al sistema de reubicació, com tampoc les migrants d’origen pakistanès, tot i provenir de dos dels països que, en l’actualitat, pateixen més atacs terroristes a mans d’organitzacions islamistes, segons la Global Terrorism Database, i on se sumen més morts a causa d’aquests atacs.
El nombre de ciutadans afganesos que van sol·licitar protecció internacional a la UE es va quadruplicar el 2015, superant la xifra de 190.000, i ja representen la tercera nacionalitat amb més peticions
Les persones sirianes, les principals demandants d’asil a Europa, també han patit les conseqüències de la mala gestió de les migracions a Europa. Pascal Coissard, de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat, denunciava aquesta setmana davant representants polítics de tots els partits la implantació de visats de trànsit aeroportuaris per a les sirianes als aeroports espanyols. “Una mesura presa un cop ja iniciada la guerra a Síria,”, segons Coissard, “i que dificulta encara més la implementació de vies legals i segures per a qui fuig del conflicte.”
Les refugiades sirianes també han sigut víctimes de l’acord de la UE amb Turquia. Des de la seva entrada en vigor, el 20 de març, 31 persones de nacionalitat siriana que no havien pogut sol·licitar asil, han sigut deportades al país asiàtic.
L’acord amb Turquia: il·legal i perillosament previsible
No només la política de quotes presenta incongruències i il·legalitats, també el pacte entre la UE i Turquia. Segons Gemma Pinyol, s’està vulnerant el dret internacional en matèria d’asil, ja que, de manera legal, “si la persona demana l’asil, s’atura l’extradició i, quan es denega la sol·licitud d’asil, la persona té dret a un recurs.” Però aquests últims tres mesos “s’està retornant gent sense permetre’ls la presentació de la sol·licitud, ni tampoc se’ls dóna temps a presentar l’apel·lació.”
L’acord amb Turquia, segons Pinyol, no només és denunciable des d’un punt de vista de la seva legalitat, sinó també per la perillositat que comporta per les persones refugiades. Un risc previsible, donat que l’estat turc, “segueix considerant com a persones refugiades només aquelles procedents d’Europa”, perquè “és un dels pocs països del món que no va signar el Protocol de Nova York de 1967, que declara que totes les persones són refugiades”. Per tant, segons aquesta investigadora, “no es pot considerar que sigui del tot segur retornar algú a Turquia: hi ha risc que retorni algú al seu país d’origen sense estar segur que no corri perill”.
Segons Gemma Pinyol, amb l’acord UE-Turquia “es retorna gent sense permetre’ls la presentació de la sol·licitud d’asil, ni tampoc se’ls dóna temps a presentar l’apel·lació”, vulnerant el dret internacional
De moment, ni la Unió Europea ni els governs dels estats membres han escoltat les denúncies d’experts i ONGs com Amnistia Internacional que denuncien, entre d’altres punts, que el sistema turc està col·lapsat i, a més, no té capacitat per processar totes les peticions, és a dir, “que centenars de milers de demandants d’asil i refugiats queden atrapats durant anys en un buit legal a l’espera que es resolgui el seu cas, i rebent poc o cap assistència i ajuda.”
El futur: les ciutats refugi
Tant ONGs com experts coincideixen: defensen una política d’asil més efectiva que pugui ser gestionada a dos nivells més: europeu i municipal. Un de comú i global, Europa, que hi posi tots els recursos necessaris i elimini les traves administratives i els requisits excloents, i un de proper, les ciutats, essencial per cobrir tant les necessitats més immediates i bàsiques, com per organitzar els mecanismes que ajudin les refugiades a integrar-se a la seva nova societat.
En una Europa preocupada per l’efecte crida, “la primera prioritat hauria de ser intentar acabar amb els conflictes que provoquen les migracions Però no s’està fent ni una cosa ni l’altra”
Segons Gemma Pinyol, la primera cosa que s’hauria de fer és canviar la llei d’asil, i potenciar el paper clau que han de jugar les ciutats, ja que “a Espanya, l’Estat envia a la persona sol·licitant directament als serveis d’assistència de diverses ONG”, per a l’atenció de primera acollida, és a dir, “una atenció molt necessària però reduïda en el temps.”Amb el temps, explica Pinyol, “acaben anant a parar als serveis socials dels Ajuntaments, per poder optar als serveis que ja fa anys que treballen per la integració.”
En l’àmbit estatal, tant la plataforma Stop Mare Mortum com la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat, reclamen, entre d’altres, l’obertura de vies legals i segures, la possibilitat de sol·licitar asil o d’obtenir visats humanitaris a consolats i ambaixades espanyoles a tercers països i combatre les causes que generen els desplaçaments. La cooperació amb tercers estats també és un factor prioritari per Pinyol, que considera que en una Europa preocupada per l’efecte crida, “la primera prioritat hauria de ser intentar acabar amb els conflictes que provoquen les migracions Però no s’està fent ni una cosa ni l’altra”.
