Les dones hem estat absents en els processos constituents. Com es pot entendre que en els grans processos històrics constituents que coneixem, que són la referència de les democràcies liberals, les dones hagin estat absents? Aquesta absència ha estat doble: absents físicament (donat que vam tenien accés al vot ni dret a ser escollides com a representants polítiques, fins ben entrat el segle XX); però sobretot absents com a tema, és a dir, la desigualtat de gènere, la desigualtat que impliquen les relacions patriarcals, ha estat absent del debat constituent de molts països. Una vegada superades les barreres al sufragi femení actiu i passiu, inclús incorporades en alguns processos constitucionals, el debat sobre les estructures patriarcals és el gran absent dels constitucionalismes més moderns. Inclús en els processos constituents revolucionaris no liberals també aquesta absència de les dones ha estat marcada, ja que encara que les revolucions del anomenat socialisme real van incorporar una agenda d’igualtat de drets formal, no van incorporar tampoc una reflexió feminista sobre la necessitat de repensar les societats patriarcals.
Parlar d’aquest tema és urgent, imprescindible en el moment en què ens trobem, quan estem debatent sobre un nou marc de relacions socials, no només a Catalunya, sinó a nivell mundial hi ha molts elements que demanen una revisió dels marcs constitucional d’origen liberal. La desigualtat social, la pobresa, la crisi ecològica i del model de relacions socials no poden ser llegides sense el marc de les relacions patriarcals, sense entendre que vivint en sistemes que organitzen la desigualtat social de forma complexa i que les relacions patriarcals estan implicades en els processos d’explotació social, econòmica i ecològica.
La desigualtat de gènere, la desigualtat que impliquen les relacions patriarcals, ha estat absent del debat constituent de molts països
Els processos constituents han buscat històricament crear noves estructures d’Estat i de drets, que no s’han lligat en la majoria dels casos a processos democràtics. Un procés radicalment democràtic ha de pensar quins són els eixos de desigualtat humana per construir estructures socials i de drets al servei de les persones i vinculades amb les lluites contra les desigualtats humanes i la satisfacció de les seves necessitats vitals. El primer problema que tenim és que les desigualtats de gènere són en molts casos minimitzades, que a l’hora d’establir els estàndards dels nostres drets no hi ha apareix una reconceptualització de les necessitats humanes lliure d’explotació masclista i de relacions patriarcals. Cal recordar que vivim en un país, Catalunya, que encara té greus – gravíssimes – desigualtats de gènere.
Tenim, per tant, com a mínim, tres qüestions que s’han de revisar respecte a l’estructura dels processos constituents i la implicació de les dones en aquests.
En primer lloc, recordar com en la base del constitucionalisme lliberal es van excloure les dones. És important tenir en compte que les estructures constitucionals modernes estan basades en l’estructura constitucional lliberal i que quan aquesta estructura va ser creada, la seva matriu va excloure les dones i només després es van incloure d’una forma imperfecta i que compota molts dels problemes que encara, avui en dia, vivim.
En segon lloc, el paper que ha jugat el moviment feminista en la discussió del marc constitucional vigent encara al nostre país, que per ara és el marc de la Constitució de 1978.
S‘han d’entendre els processos constituents, no només com a processos elitistes que es fan dins de les institucions representatives democràtiques, sinó com un procés social més global
I per últim, el feminisme com a procés instituent: entendre els processos constituents, no només com a processos elitistes que es fan dins de les institucions representatives democràtiques, sinó com un procés social més global on es recuperen processos que estan donant-se fora del Parlament. I alguns d’aquests processos que es donen fora dels seus murs i que un procés constituent, ja a nivell tècnic, hauria d’incorporar, es desglossaran el línies posteriors.
Els ordres patriarcals liberals i els seus processos constituents
Per què les dones han estat històricament marginades a les Constitucions, què li va ocórrer a aquest marc del constitucionalisme lliberal occidental? Cal recordar que les dones van quedar desterrades del constitucionalisme nord-americà i del constitucionalisme francès. Les dones, que nombroses historiadores han mostrat que han estat molt presents tant a la Revolució Francesa com en l’Americana, van quedar excloses del marc de drets que van inaugurar, per exemple, la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà de 1789. I aquesta no va ser una casualitat històrica, sinó que això va tenir un sentit en la creació d’un model econòmic, jurídic i polític que és el capitalisme patriarcal liberal del segle XIX, amb un sentit molt concret, perque les dones suposaven, ja en aquell moment, un motor de canvi revolucionari que estava reclamant, no estrictament els drets liberals de la primera fornada, sinó que estava qüestionant alguna de les matrius d’aquests drets liberals.
Un dels episodis més coneguts és l’aportació que va fer la francesa Olympe de Gourges als debats de l’Assemblea Constituent. Concretament, ella va qüestionar aquesta Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, i va fer un afegit o contraproposta de Declaració amb la seva Declaració dels Drets de la Dona i de la Ciutadana de 1791. En aquesta contraproposta parteix de la igualtat de dones i homes: “tota dona neix lliure i roman igual a l’home en drets; les distincions socials només poden estar fundades en la utilitat comuna”.
Un dels episodis més coneguts és l’aportació que va fer la francesa Olympe de Gourges als debats de l’Assemblea Constituent. Va qüestionar la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà
Aquesta vindicació d’igualtat, que de fet és molt antiga, no ha estat assumida plenament en els textos i processos constituents. Al llarg del segle XIX, i a mesura que els processos constituents d’aquests segle van ampliant l’esfera de drets, és molt significatiu com els drets de les dones van quedar sempre arraconats, englobats en suposats enunciats falsament universalistes o recollits molt fragmentàriament en les últimes fornades de drets.
Les mancances de la Constitució Espanyola de 1978 des de la perspectiva feminista
En el cas concret de la Constitució Espanyola de 1978, el feminisme va suposar un repte que, de fet, encara no s’ha superat. Recordem que abans de la ponència constitucional, a Espanya es va formar la Comissió d’Assumptes Constitucionals i Llibertats Públiques, on hi havia 36 persones, però de les quals sols una dona, Maria Teresa Revilla López. En la ponència constitucional que va donar lloc a la Constitució de 1978 ja no hi havia ni una sola dona. La gravetat de la qüestió augmenta si recordem que en l’anterior Constitució (la Constitució republicana de 1931), sí que es va comptar amb la presència d’una dona, Clara Campoamor Rodríguez.
A l’any 1978, quan es va produir tota la discussió sobre la Constitució, a tot l’Estat espanyol i, particularment, a Catalunya, hi va haver una discussió molt viva dins del moviment feminista sobre què havia d’incloure una Constitució per atendre les reivindicacions del moviment feminista.
Una bona part del moviment feminista es va posicionar en contra de la Constitució, demanant el vot en contra amb lemes com “dona rebutja la Constitució perquè perpetua la nostra opressió”
Una bona part del moviment feminista, davant del referèndum constitucional, es va posicionar en contra de la Constitució, demanant el vot en contra amb lemes com “dona rebutja la Constitució perquè perpetua la nostra opressió”. Això va estar seguit de diferents manifestos feministes, i en concret, un d’ells, el manifest que va fer la Plataforma d’Organitzacions Feministes de Madrid a l’any 78 per explicar per què la Constitució no satisfeia en aquell moment les necessitats de les dones, i que encara estaria molt vigent. Un dels seus fragments refereix concretament a una visió estreta de la igualtat i de la lluita anti discriminació: “si s’ha de jutjar el text de la nostra futura Constitució, els seus autors prescindeixen de l’existència, de fet, d’una desigualtat en les situacions de partida d’homes i dones, i en proclamar erròniament que tots els espanyols som iguals difumina la necessitat d’establir mesures concretes per a posar fi a aquesta desigualtat”. Efectivament, la nostra Constitució partia d’una fal·làcia, que és confondre “ésser” amb el “que ha d’ésser”, és a dir, una cosa és el mandat constitucional d’igualtat i una altra cosa és establir la idea de que homes i dones ja som iguals i de que únicament això és una cosa que s’ha de garantir. I això no és així, i aquest és un error de moltes constitucions. La realitat social dels nostres països és que no som iguals homes i dones en la nostra realitat social; sí que volem ser iguals en el gaudi dels drets, però no vivim en situacions d’igualtat. Per tant, qualsevol text constitucional ha de tenir com una prioritat la remoció d’aquesta desigualtat, no únicament un cant idealitzat en una igualtat que no existeix.
El feminisme com a pràctica “instituent” de drets i relacions no patriarcals
El feminisme ens dóna exemples de noves pràctiques instituents, sobre com construir un nou procés constituent des d’altres llocs. La idea d’un procés constituent, en aquest moment, ja no pot ser aquesta idea antiga d’uns pares (tant és si pares o mares), il·luminats i il·lustrats que donen lloc a una Constitució que surt, no se sap ben bé com, dels seus caps, sinó la idea de que un procés constituent ha de recollir aquesta idea de creació per part de la societat, dels moviments socials, pràctiques socials, drets i noves eines que ja s’estan donant en diversos àmbits.
Comptem amb exemples de com podem pensar aquests processos constituents de futur incloent pràctiques i drets que ja han estat formulats en diferents àmbits de les pràctiques feministes. Agafarem com a exemple quatre temes que el feminisme ha treballat i que haurien d’estar en l’agenda de qualsevol procés constituent: els drets sexuals i reproductius, una concepció àmplia dels drets de treballs i cures, el dret a una vida lliure de violències masclistes, així com també d’una nova idea de representació política.
a) Els drets sexuals i reproductius.
El drets sexuals i reproductius no apareixen en els textos constitucionals tradicionals. És veritat que les interpretacions de molts Tribunals Constitucionals han anat parlant d’aquests drets sexuals i reproductius, sobretot recollint el treball que s’ha fet en l’àmbit internacional per alguns organismes internacionals, però encara hi ha moltes resistències a incorporar aquests drets fonamentals.
El disseny constitucional liberal es va fer a la mida d’un cos patriarcal (d’un cos d’home ideal, ja que tampoc els textos constitucionals liberals representen els cossos de tots els homes, que també són diversos, i també molts cossos de molts homes volen trencar amb els models patriarcals, hi ha moltes formes de ser home i moltes formes transgènere que volen trencar amb les barreres patriarcals establertes). Per tant, els textos liberals constitucionals van configurar un cos patriarcal, més que no pas un cos masculí, on la sexualitat i la reproducció humana no hi eren. Per això no és estrany que una de les coses més importants, que a nivell mundial, el moviment feminista ha reivindicat hagi estat aquesta idea de drets sexuals i reproductius, perquè és un pivot que fa trontollar l’estructura clàssica de drets. I com s’articula això? Dins dels drets sexuals i reproductius s’han inclòs en la literatura feminista: el dret a controlar la pròpia sexualitat, del dret a uns serveis de qualitat de salut reproductiva i sexual, el dret al benestar sexual, el dret a la llibertat d’elecció del teu company, companya, companys o companyes a les diferents preferències i opcions sexuals, el dret a una vida lliure de violències masclistes i sexuals, el dret a la integritat sexual; També tenim textos internacionals que clarament estableixen de què estem parlant quan parlem de drets reproductius.
b) Un nou concepte de treball, treballs de cures.
Un segon element que ens podria ajudar a reconfigurar, en un procés constituent modern, la idea de drets és la idea del dret al treball: en l’ordre de les constitucions liberals era bàsicament el dret al treball assalariat; una idea de treball molt vinculada als processos econòmics de l’ordre capitalista. El moviment feminista ha trencat clarament aquesta idea de treball i parla de treballs de les dones, que poden incloure el treball assalariat, però també inclouen treball domèstic i treballs de cures, entès aquest últim com un treball que va més enllà del treball domèstic, com un treball que estaria en el cor dels processos que sostenen la vida humana i que, per tant, estaria vinculat a la idea de sostenibilitat de la vida humana. El que nosaltres hem vist en molts processos constitucionals durant aquests últims 200 anys és que el capitalisme patriarcal colonial ha dibuixat una barrera entre l’espai domèstic i l’espai laboral, i això ho ha articulat amb moltes eines i diferències, com si aquests dos espais funcionessin de forma independent i no estiguessin interrelacionats, com si tenir cura de les persones no fos imprescindible, per exemple, per a entrar al mercat laboral. Avui en dia sabem, i gràcies al treball de col·lectius feministes i economistes feministes, que són elements interdependents, és a dir, que no funciona l’espai laboral assalariat tradicional sense aquest espai familiar o de cures. Per tant, la cura és un aspecte central per a la vida humana, un aspecte que els textos constitucionals no han recollit, de la mateixa manera que no han recollit aspectes centrals per la sostenibilitat ecològica de la vida humana. La cura de les persones engloba molt més enllà de les tasques domèstiques, els afectes, les relacions subjectives, les dependències i equilibris emocionals, tot això ha quedat fora del que serien els paradigmes constitucionals tradicionals. Això és especialment greu en moments com el present, on la imposició d’un model neoliberal patriarcal, ha reduït enormement la despesa pública en sectors on aquesta cura és imprescindible (sanitat, educació, serveis social, pensions, etc), augmentant i precaritzant les feines de cura fetes per les dones. El treball de cura és un treball imprescindible i que està totalment imbricat amb el funcionament de la nostra societat i que no ha estat reconegut en absolut en els nostres textos constitucionals. Però no es tracta únicament de reconèixer aquest treball de cura, sinó que es tractaria de canviar aquesta relació entre el treball de cura i els altres treballs; de plantejar una societat on aquest treball de cura tingui un altre espai, tingui una altra forma de ser viscut.
c) El dret a una vida lliure de violències masclistes
En el tercer àmbit de drets, on s’ha produït ja processos de construcció material dels drets de les dones, és del dret a una vida sense violències masclistes. Aquest és un dels drets que ja ha aparegut reconegut per algunes legislacions nacionals, pel marc normatiu internacional, i també en alguns textos constitucionals. La intenció d’incloure aquest dret és un molt bon exemple també de les mancances de la conceptualització liberal dels drets. Durant molt de temps es va dir que el dret a la llibertat o el dret a la integritat ja incloïen aquest dret, encara és diu això per una part dels juristes, que no ens calia un dret a una vida lliure de violències masclistes perquè això ja estava inclòs en el dret a la llibertat o en el dret a la integritat. Doncs no, no és veritat. Quan es va pensar en aquests drets no s’estava pensant en les dones i per exemple, en quelcom bàsic com és la llibertat sexual. Per tant, parlar del dret a una vida lliure de violències masclistes no és donar un contingut que ja està en els nostres drets, sinó que és realment inserir un dret que no hi és; inserir simbòlica i socialment, posant en el seu lloc la llibertat i la independència de la meitat de la població.
d) Política feminista i representació paritària.
Hi ha dos elements més que considero elements essencials que el feminisme ha aportat als processos constituents, sense els quals és difícil pensar en l’acció política contemporània.
En primer lloc, la resignificació del concepte mateix de política i de la representació política, és a dir, parlant de processos constituents està clar que sempre estem parlant d’un poder constituent que porta a terme aquests processos i de la representació política. També el feminisme ha subratlla molt clarament que el concepte de representació política no pot ser entès com l’hem entès fins ara perquè, s’han de considerar polítics temes que en el seu moment eren personals, com la sexualitat, o de considerar que la política inclou accions socials que no són les tradicionals.
Avui en dia no es port parlar d’un procés constituent sense que hi hagi clarament un principi de paritat política. El concepte de paritat trenca la lògica de la representació liberal
En segon lloc, hi ha una aportació clau del feminisme que és el concepte de paritat. Avui en dia no es port parlar d’un procés constituent sense que hi hagi clarament un principi de paritat política. El concepte de paritat trenca la lògica de la representació liberal: inclou un element que no està en la representació liberal. Un dels vectors que es poden incloure per augmentar aquesta riquesa del debat polític és el vector paritari home-dona; i a més a més incloure la paritat no només trenca la lògica de la representació política liberal, sinó que a més a més ens fa ser conscients de que no només hem de tenir homes i dones en una comissió constituent, els àmbits de decisió, sigui un govern, o sigui un òrgan de l’administració. La paritat ens ha de fer conscients de que aquests continguts han d’estar presents: tenir la visibilitat de la paritat ens permet recordar constantment que el feminisme i la lluita conra la desigualtat home-dona ha de ser un element transversal en qualsevol procés constituent, i en qualsevol debat polític del tema que sigui. És a dir, la paritat ens permet tenir una llum vermella que ens recorda, no només que les dones hi han de ser, sinó que hi ha de ser el contingut o les aportacions històriques del feminisme.
Tot això és tan rellevant que, ja fa alguns anys, han formulat un concepte per significar que hem de trencar amb la ciutadania tradicional i parlar de “curadania”; és a dir, si pensem en la participació de els persones, hem de fer-ho, no des de les claus que ens va donar el projecte econòmic i polític del liberalisme del segle XIX, sinó que hem de fer-ho des d’una clau que és una clau que respon al segle XXI, que seria la clau de la sostenibilitat de la vida humana, és a dir, no podem prescindir de les dones com hem prescindit durant aquests 200 anys, ni podem prescindir de coses elementals que hem de compartir homes i dones com són les cures, ni podem prescindir de viure en una societat sense violències masclistes ni sense sexisme en la coeducació. No ens podem permetre el luxe de prescindir de tot això i, per tant, ens cal construir un nou model.
El debat constituent en aquests moments ens demana reconfigurar el concepte de ciutadania i alguns ciments de com la meitat de la societat, però no només la meitat de la societat, les dones, sinó també de com la masculinitat s’ha configurat en els nostres textos constitucionals, de com a la nostra societat s’ha creat, s’ha solidificat aquesta desigualtat i de com podem eradicar-la.
Article d’Encarna Bodelón González, professora de Filosofia del Dret a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i directora del grup de recerca Antígona. És un dels textos que inclou el llibre ‘Terra de Ningú. Perspectives feministes sobre la independència’, projecte que ha endegat una campanya de microfinançament.
