Sota de la coberta d’un gruixut volum de 448 pàgines i amb un gravat bèl·lic del Cinquecento italià com a marca característica de la col·lecció El Martell —que recopila i confegeix l’articulisme a la premsa periòdica en forma de volum unitari— hi trobem Ferran Aisa Pàmpols (Barcelona, 1948), que aquesta passada tardor va publicar El foc de Prometeu. Recull d’articles 1980-2015 i compta amb el pròleg de Xavier Díez titulat “Cròniques de la veritat oculta”.
L’afany d’aquest obra ni és anecdòtic ni es limita a un aplec d’articles esparsos, sinó que basteix un relat discursivament coherent. Un foc que, com al mite clàssic de Prometeu, il·lumina els racons i duu la llum que combat les tenebres. Per això, aquest llibre d’Aisa se subdivideix en apartats temàtics —no cronològics— o, si més no, de semàntiques compartides que duen les paraules al voltant d’un eix més o menys ampli. Els noms de totes i cadascuna de les seccions pivoten entorn de les històries, en plural, que —reprenent els termes de Xavier Díez— s’articulen d’una manera autèntica, ben real, però malgrat aquest fet, ben oculta.
El llibre d’Aisa recull els articles publicats entre el 1980 i el 2015 i suposa un degoteig constant que acaba per conformar una autèntica Història, en majúscules
El llibre d’Aisa recull els articles publicats entre el 1980 i el 2015 i suposa un degoteig constant que acaba per conformar una autèntica Història, en majúscules. Una història de la humanitat sovint silenciada o esborrada deliberadament pels poders. Però també és, en l’àmbit local, una història de la Barcelona que no surt als llibres que expliquen el que, tècnicament o teòricament, ha passat. O que, en alguns casos, si hi surt, hi surt ben poc. Són textos que comprenen un llarg període temporal, des del congrés obrer de 1870 —que va comportar l’arribada de l’anarquisme als Països Catalans— fins a Patricia Heras.
A l’entremig d’aquest ampli ventall hi apareixen centenars de personatges que, un cop interrelacionats, conflueixen per confegir, i teixir entre tots, el mosaic d’una societat paral·lela, amb persones que durant moltíssim temps van estar construint alternatives i avui segueixen construint-ne. És una història que ha sigut negada precisament per aquest fet d’articular-se com a alternativa al Poder, s’expressi en forma d’Estat, d’Església o de capital, per dir-ne només tres expressions ben conegudes i identificables.
Són textos que comprenen un llarg període temporal, des del congrés obrer de 1870 -que va comportar l’arribada de l’anarquisme als Països Catalans- fins a Patricia Heras
L’origen dels textos i lletres de Ferran Aisa, que provenen d’una multitud de capçaleres com el diari Avui; el Catalunya, òrgan de la CGT; o d’altres diaris tan dispars com La Vanguardia o la Directa, són fetes per a parlar d’art, de literatura, de moviments democratitzadors i assemblearis, o de la memòria popular i de dignitat o memòria revolucionària. Des de Durruti, fins a David Castillo; de Pedrolo, a Jordi Coca; de Marçal, a Kropotkin; de Proudhon a la pedagogia de Ferrer i Guàrdia i, com aquestes ínfimes mostres, tot un volum d’accions i persones que van canviar la societat en el si del seu marc temporal i social. Com una de les màximes que diu que allò que no s’explica no succeeix, un llibre com aquest és important, perquè construeix des del detall, i reprèn des de peu de carrer les lluites. Dir que al carrer de la Cadena de Barcelona van tirotejar el Salvador Seguí, el Noi del Sucre, pot semblar anecdòtic. Però si s’uneix al discurs que explica com es va (de)construir el Raval a l’inici del segle XXI, es teixeixen i s’expliciten els perquès de moltes coses del present.
La llibreria Rosa de Foc de Barcelona va acollir la primera posada en públic d’aquest Foc de Prometeu. Va comptar amb la presentació de l’autor i del llibre per part de Jordi Martí Font, als quals es va referir amb una expressió que alçaria, si es volgués (tot i que molt possiblement ni el presentador ni l’autor ho voldrien), llibre i escriptor als benentesos estàndards: “Si Lluís Permanyer seria el cronista de la Barcelona oficial, Ferran Aisa seria el cronista de la Barcelona alternativa, que és —i ha sigut durant moltíssim temps— la majoritària”.
