“El racismo no es una constante del espíritu humano. Es una disposición inscrita en un sistema determinado. Una sociedad es racista o no lo es. No existen grados de racismo.”
Frantz Fanon
El mantra de la igualtat, el projecte humanista nascut sota la màscara d’una Il·lustració dels i cap als europeus, té els dies comptats. Almenys en la lluita antirracista. Només cal escoltar “tots som iguals” per incitar la ràbia dels fills i les filles de les excolònies. Ja no creurem més en aquest projecte. Ens desvinculem. És hora de prendre partit per nosaltres. “(…) a pensar en el poder, en la estrategia y los medios para alcanzarlo. Nosotros seremos mendigos mientras no nos decidamos a romper con nuestros tutores, esos que deciden por nosotros, sin nosotros y contra nosotros…”. Les paraules de Houria Bouteldja ens ressonen com punys alçats. És l’efecte de les cicatrius compartides.
La comprensió que s’ha fet i es fa del racisme no aborda ni de lluny les experiències encarnades, sagnades i cicatritzades. Ens parlen d’ignorància, de por i desconeixement. Ignorància? Desconeixement? La innocència blanca és capaç de renunciar a un dels seus dons per reproduir-se i sotmetre les comunitats racialitzades a peces de museu i objectes de coneixement. Por? Com deia la militant anticolonial Daniela Ortiz, “miedo es lo que tienen las poblaciones racializadas que son perseguidas, criminalizadas, deportadas, detenidas y asesinadas. Miedo es lo que sienten los descendientes de argelinos en Francia al ver que puede ganar Le Pen, terror es lo que sienten las familias migrantes cada vez que toca acercarse a la Oficina de Extranjería. La población euroblanca sabe perfectamente que cuentan con una gran cantidad de recursos, leyes, ejércitos y armas para protegerlos. La población euroblanca sufre de arrogancia y prepotencia crónica y exaltada, por lo cual difícilmente tengan miedo.”
El mantra de la igualtat, el projecte humanista nascut sota la màscara d’una Il·lustració dels i cap als europeus, té els dies comptats. Almenys en la lluita antirracista
Tanmateix, us creieu que és por i ignorància per tal de quedar impassibles davant del vostre crim. “Quienes han construido su nación sobre sangre”, recorda el cantant de rap antillà Kery James. Tot i així ens demaneu diàleg, ens expliqueu que la via està en el respecte i la tolerància i la solució està en la diversitat. I ens ho vam creure durant molts anys mentre explotàveu als nostres pares. Mentre rebutjàvem les nostres mares perquè no s’integraven, sense entendre que era la millor forma de resistència. És ara quan intentem desintegrar-nos. Però no és fàcil. El monstre ha habitat el nostre ser. Hem passat molt de temps intentant ser blanques. I cal reconciliar-se amb nosaltres mateixes com a col·lectivitats. Reconèixer que si no prenem les armes nosaltres, cap ho farà. Portem molt de temps esperant que ens escoltin, per a què? Si ens escolten no ens entendran. Se’ns dirà que la qüestió en realitat és de classe. Que no totes les blanques són racistes. És més important desfer-se de l’acusació que posar-se a treballar per combatre el racisme. És clar. Qui voldria sacsejar els pilars fonamentals de la seva societat que ha conformat la història de la seva civilització il·lustrada i moderna?
Però aviat ho fareu. Torna a créixer el vostre fill imperfecte en la seu del vostre ventre. I el coneixeu molt bé, perquè és vostre, l’heu creat vosaltres i l’heu alimentat. Per això us fa molta por. Perquè sabeu que el nazisme no només es riurà dels condemnats de la terra, això ja ho ha fet o ho fa sota cares amables i innocents com ens recordava Aimé Césaire. “(…) antes de ser la víctima hemos sido su cómplice; que hemos apoyado este nazismo antes de padecerlo, lo hemos absuelto, hemos cerrado los ojos frente a él, lo hemos legitimado, porque hasta entonces solo se había aplicado a los pueblos no europeos; que este nazismo lo hemos cultivado, que somos responsables del mismo, y que él brota, penetra, gotea, antes de engullir en sus aguas enrojecidas a la civilización occidental y cristiana, por todas las fisuras de ésta.” També es riurà de vosaltres i ballarà damunt de les vostres -i les nostres- cendres.
Ens demaneu diàleg, ens expliqueu que la via està en el respecte i la tolerància i la solució està en la diversitat. I ens ho vam creure durant molts anys mentre explotàveu als nostres pares
Filles i fills de les excolònies, aixequeu-vos! “Arruinemos el paisaje y anunciemos nuevos tiempos”, com ens indica la portaveu dels Indígenes de la República. Que necessitem la companya indispensable com deia Sadri Khiari per referir-se a l’esquerra? Sí, però no sota els termes en què s’han formulat fins ara. L’amor romàntic, com sabem, acaba matant. I no precisament la part privilegiada. És hora de fer un plantejament radical, polític i col·lectiu. Partir de nosaltres i que torni a nosaltres. Però anem per passos, cal consumar l’advertència de Frantz Fanon per començar a caminar amb dignitat: una vegada descobert el blanc en nosaltres mateixes, cal matar-lo.
