En Manu treballava com a mediador a l’Ajuntament de Barcelona. Li agradava la seva feina, que bàsicament consistia a donar suport a persones que havien arribat a la ciutat feia poc i que no dominaven la llengua. A vegades les acompanyava al metge, als serveis socials o a l’OAC, per exemple.
A l’Hospitalet, van ser aturats per una unitat de quatre mossos que es trobava a una de les boques del metro realitzant “tasques de prevenció de delictes contra el patrimoni”
Aquell dia, en Manu havia anat a buscar l’Arnau als voltants de la Ciutat de la Justícia perquè s’havia perdut. Eren dos quarts de deu del matí. Quan sortien del metro, a la parada de Santa Eulàlia, a l’Hospitalet, van ser aturats per una unitat de quatre Mossos d’Esquadra que es trobava a una de les boques del metro realitzant “tasques de prevenció de delictes contra el patrimoni”.
-Identifiqueu-vos, si us plau.
Així, perquè sí, per la cara. No era la primera vegada que en Manu era identificat a la via pública sense motiu aparent. I ell sabia perfectament que allò era il·legal, que els agents no podien parar-lo pel seu aspecte físic. Tot i això, i malgrat el cabreig que portaven, en Manu i l’Arnau van identificar-se des del primer moment.
-Han estat detinguts amb anterioritat? -va preguntar un dels agents.
-No tinc per què respondre. Jo ja li he donat el meu DNI, esbrini-ho vostè mateix -va dir en Manu.
-Hmm… Em sembla que per motius de seguretat, haurem de procedir a un escorcoll superficial de les seves pertinences -va dir en to venjatiu l’agent.
-D’acord. Però no ho faci al carrer. Li demano que ens portin a comissaria per realitzar el registre.
-No, ha de ser aquí.
Davant la negativa dels agents, en Manu i l’Arnau van decidir treure’s tota la roba i quedar-se en calçotets, per tal que els Mossos poguessin registrar-la. Així, van mostrar públicament el seu rebuig a les parades racistes. Algunes persones que passaven pel carrer van quedar-se a vigilar l’actuació policial i van veure com els detenien, emmanillant-los i fent-los entrar a dins del cotxe patrulla en calçotets.
Els van portar fins al CUAP del carrer Cobalt, on van rebre reconeixement mèdic. Després, van anar a comissaria. Quan va arribar l’advocat d’ofici, van negar-se a declarar i van quedar en llibertat.
Dos dies després, en Manu va decidir denunciar els fets i anar al Servei d’Atenció i Denúncia (SAID) de SOS Racisme per demanar assessorament, ja que havia estat informat que tenia un judici de faltes l’endemà. Finalment el judici no es va arribar a celebrar, i es va entrar en un procediment d’acusacions creuades que va durar anys.
Dos dies després, en Manu va decidir denunciar els fets i anar al Servei d’Atenció i Denúncia (SAID) de SOS Racisme per demanar assessorament, ja que havia estat informat que tenia un judici de faltes l’endemà
La minuta policial sobre la qual se sustentaven les denúncies al Manu i a l’Arnau per desobediència a l’autoritat era falsa. S’assegurava que en Manu havia escopit i insultat als agents reiterades vegades i que tant ell com l’Arnau s’havien negat a identificar-se. Però tant en Manu com l’Arnau sabien que aquell relat era mentida, que s’havia construït amb posterioritat als fets per justificar la mala actuació policial.
Per això, l’advocat del SAID va sol·licitar al jutge que investigués els agents per delictes de denúncia falsa, falsificació documental i detenció il·legal. Malgrat els esforços dedicats, va ser molt difícil provar la falsedat de la versió policial, i finalment el cas es va arxivar.
Les identificacions per perfil ètnic són una realitat sistèmica que, a banda d’alterar la quotidianitat de les persones, forja una frontera interior invisible, on es jutja a les persones per allò que semblen i no per allò que han fet. En Manu, malgrat tenir papers, una feina i portar més anys aquí que al seu lloc d’origen, no està exempt d’aquesta discriminació constant perquè viu en els dominis d’un estat que no accepta les seves diversitats.
