Hi ha un llibre el títol del qual sempre m’ha semblat d’una eloqüència immensa: Calaveres atònites, de Jesús Moncada. Sovint se’m barreja al cap de manera espontània amb una frase cèlebre de John Lennon: “La vida és allò que passa mentre estem ocupats fent altres plans”. Amb major o menor Angst existencial/ista, tots acabem igual: calaveres. La qüestió és si ho fem atònits i/o distrets en les nostres ocupacions. Això ens porta a plantejar-nos la possibilitat i els límits d’una anàlisi crítica de la realitat i la capacitat de compartir-la. De generar un sentit de la vida crític que, en cas d’estendre’s, pugui sostenir-se a la realitat malgrat la seva condició d’oxímoron: sentit comú crític.
Som molts a qui no cal convèncer de la necessitat de recollir els bocins de realitat del terra, bufar-los suaument per treure’ls la brutícia i allunyar-los dels festins postmoderns que els volen isolar, embolcallats en dosis úniques. Som molts qui creiem que hem de reconstruir o neoconstruir un sentit de coherència vital o qualsevol dels seus sinònims, escollits en solitari o en grup: compromís, lluita, fidelitat, protecció, suport, paciència, bellesa, veritat, perdurabilitat, etc. Quan el “corrent principal” és portador d’una espècie de No-Res a l’Ende, de caducitat anticipada que per legitimar-se ens ofega en la immediatesa, la confusió i les decisions precipitades, la tasca de bastir una manera diferent d’apropar-se al que passa, es diu i es projecta assoleix unes dimensions difícils de copsar. Quan el quadre de Goya que mostra Cronos devorant els seus fills podria rebatejar-se Reality bites i estampar-se a les samarretes d’anar a dormir que es vendrien a mans plenes a la botiga d’El Prado i a la seva sucursal del MoMA, l’esforç per ficar-li forqueta i ganivet a la Grande Bouffe capitalista s’entoma o no, però no li escauen justificacions post hoc. Tanmateix, els que tractem d’aprendre quelcom de la tradició que s’encetà fins i tot abans de la “crítica de la crítica crítica” també som arrossegats pel carnaval fellinià que ens porta a l’espadat-abocador i amb prou feines aconseguim distingir el so dels instruments que s’afegeixen i abandonen l’orquestra.
Necessitem temps per informar-nos, emocionar-nos, contradir-nos i pensar abans de formar-nos una opinió
El temps és fonamental per a la crítica i perquè aquesta esdevingui sentit comú. Això vol dir, per un costat, que necessitem temps per informar-nos, parlar, emocionar-nos, contradir-nos i pensar abans de formar-nos una opinió. Els principis ètics i el coneixement previ ens poden guiar, però haurem de tenir sempre l’alarma de “precaució opinatòria” encesa per evitar prejudicis i dogmatismes. Per un altre costat, hi ha crítiques (és a dir, postures minoritàries) que han requerit que la història les “validi” per passar a ser compartides de manera, si no unànime, almenys majoritària. De Galileu a Rosa Parks o de Rachel Carson a Kafka, podríem identificar una constel·lació de noms, amb èpoques i masses al darrere, que foren incompresos, marginats o senzillament assassinats. Cassandra arriba massa d’hora però ja no ens queda temps per esperar fins que la història li atorgui la paraula. Fins i tot quan ja “s’ha fet” la història costa de jutjar els esdeveniments. Dos exemples que li encantarien al McCarthy: ara que se celebren 100 anys dels “deu dies que sacsejaren el món”, una munió d’experts i “aficionats” encara discuteixen quina va ser la seva importància i com esdevingueren realment les coses. Es diu que quan Nixon i Mao es trobaren el 1972, aquest li digué al “President del món lliure” que era massa aviat per entendre què havia significat la Revolució francesa (sembla que en realitat es referia al Maig del 68, però és més efectiu si fem com si no ho sabéssim…). Un altre exemple de com es fa la història.
Els relats hegemònics
Quins fenòmens contemporanis tenen una visió hegemònica i no controvertida? Potser podríem pensar que gairebé tothom estarà d’acord, si se’ls pregunta, que la crisi migratòria originada per la guerra a Orient Mitjà i l’espectacle deplorable dels “camps de refugiats” mentre els governs europeus es fan els distrets passarà a la història com quelcom que ens marcarà a foc la vergonya com a poble. Tal vegada sí, una immensa majoria ho afirmaria, però no em sembla tan evident que aquesta resposta tingui una relació directa –i molt menys coherent– amb la realitat. A hores d’ara encara –i ja– no sabem què deixarà la història i ni tan sols què és un poble, i mentre aquest drama se’ns transmet 24/7 ja en tenim prou amb acabar les nostres històries quotidianes i ser capaces de reiniciar-les l’endemà. Altres diran que tothom coincideix que la victòria de Trump és una catàstrofe que tindrà conseqüències nefastes a escala mundial. Potser això és unànime, sí, però és una realitat absoluta o un relat? Ep, abaixeu la guàrdia, que no defenso Trump! Sí, acuso l’establishment demòcrata i els interessos econòmics que hi ha al darrere: abomino del remake del cas Dreyfus que estan articulant per seguir sent l’única alternativa de merda enfront del modern Prometeu del serrell neofeixista. Santiago Alba Rico va escriure fa uns anys que la nostra societat ja no accepta els relats, només els gags: “A nosaltres, enfront del gag i la mercaderia, els relats se’ns fan llargs; els llibres, les catedrals, les explicacions, les converses se’ns fan llargues; la mort de 3.000 persones o la d’un milió se’ns fa llarga; la realitat mateixa se’ns fa llarga”.
A la qüestió del temps de rumiació (evito el verb digerir-consumir) li hem d’afegir dues més per a pensar els límits d’un pensament crític immediat, contemporani en el sentit literal antagònic a extemporani: les dades (quantitat i qualitat) i les preferències, que es construeixen a partir d’emocions. Aquí no ens ocuparem gaire de la sobreabundància i els biaixos de les fonts d’informació que literalment ens travessen diàriament per infinits canals i de les dificultats que comporta “fer-se una idea” i no que ens la facin a partir de les dades. Molt breument, podríem dir que tots ens hem convertit en subjectes distrets. Hi ha tantes coses que demanden la nostra atenció que ni tan sols tenim temps per als nostres fills, que ara comencen a ser genis precoços de la distracció, segons sembla: pastilletes per a la canalla “hiperactiva” i au, let’s the show go on.
Per intentar mostrar la importància de les emocions o la identitat en la rigidesa, flexibilitat o esquizofrènia de les nostres opinions, m’agradaria que tots i totes vosaltres penséssiu en què heu basat l’opinió que teniu, si és que en teniu alguna (jo no, almenys definitiva), si aquestes opinions estan emmarcades en una postura dicotòmica i quant temps vau trigar a posicionar-vos sobre alguns temes de relativa actualitat. Aviso que moltes qüestions són malparidament tramposes (com un reality show; què més voleu?). Som-hi: Brexit; Syriza; la caixa de solidaritat per al pagament de les fiances de Mas, Ortega i Rigau; qui són els veritables “culpables” de la guerra a Síria (al-Assad i companyia o la resta, suposadament “jihadista”, amb els respectius satèl·lits imperialistes); la corrupció i el fracàs dels governs progressistes llatinoamericans; l’“obertura” politicoeconòmica de Cuba; la CUP i els seus affaires amb Junts pel Sí i Barcelona en Comú; totes les noves tecnologies són alienants i ens porten de cap al “Gran Germà”; les mesures reformistes frenen la revolució i no avancen posicions; sense intel·lectuals petit burgesos no anem enlloc; el dret a decidir i l’independentisme no són el mateix; l’auge de l’extrema dreta és culpa de l’esquerra anquilosada; tota esquerra hauria de reivindicar Hugo Chávez i Fidel com a referents intemporals; les batalles a Podemos són una comèdia que no importa a ningú; que els Comuns facin servir l’Ovidi Montllor o la Montserrat Roig és un insult a la seva memòria; necessitem escriptors catalans castellanoparlants per a recuperar la nostra memòria; ser seguidor del Barça i autodenominar-se anticapitalista és una contradicció in pectore, més gran fins i tot que ser populista i d’esquerres…
El mite dels lliurepensadors
Tanmateix, quantes sensibilitats han fet saltar el pilot automàtic del rebuig o la identificació? Fa pocs dies llegia en un article d’opinió una reflexió que crec lliga perfectament amb això: en el terreny polític, hauríem de ser capaços de guiar-nos i d’aconseguir representar-nos o sentir-nos representats a través del reconeixement i l’expressió de dubtes raonables, no per certeses monolítiques, en general fruit de la impostació o la imposició. En un món que ens agredeix constantment, en què un titular o una opinió pot tallar-nos la pell i la veritat es disfressa d’eficàcia (i viceversa), hem de ser conscients dels nostres límits humans per entendre la realitat, encara que sigui amb unes ulleres crítiques. Mirem la realitat plegades. El lliurepensador que sempre va a contracorrent i es vanta de tenir una opinió “no contaminada” és un mite creat per a fer-nos pensar que nosaltres no som mereixedors de tenir una opinió. I tant que ho som! La nostra opinió es construeix de manera predominantment col·lectiva, sovint de manera inconscient. Hem de trobar la manera de tocar els límits que ens imposa aquesta cursa frenètica sota una borrascada de dades equívoques. Hem de ser crítics amb la cursa i comprensius amb els que la volen parar. Hem de reconèixer que ens entabanem a criticar als que ja són crítics per una qüestió de budells, no perquè estem atents a la paraula de l’altre i a la veritat. Potser així, algun dia, el sentit comú l’haurem construït entre totes i ens podrem enfadar, angoixar, alegrar, decebre o autoenganyar obrint la porta a la possibilitat de sortir d’aquest manicomi, de deixar de ser calaveres atònites.
Article publicat al número 453 de la Directa
