Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Hi havia una vegada el dret de vaga i la consciència de classe

/ Bernardo Bagulho

Hi havia una vegada unes persones, moltes, que ens pensàvem que teníem drets perquè “ja havien estat guanyats” per generacions pretèrites. Ens constava que havien lluitat, els ho devíem i els ho reconeixíem. Ens semblava indiscutible. Ens ho pensàvem tant pel que fa als drets polítics, com socials, econòmics i laborals. Tant pel que feia als drets personals com els col·lectius.

 

Entre aquests drets que pensàvem irrevocables hi havia el dret de vaga. No era un dret “simpàtic” –com seria el dret a gaudir d’un permís de maternitat o paternitat– perquè utilitzar-lo representava una pèrdua econòmica per part dels treballadors i treballadores que l’exercíem. Era un últim recurs i, simpàtic o no, el cas és que ens pensàvem que el teníem.

L’eina de la vaga, com que pot ser una arma de doble tall, és una eina infrautilitzada i tot això genera por. Més a l’Ibex-35 que a tota la patronal en pes. Tot i que també, déu ni do.

I, és que, ho vulguem tenir present o no, els dies feiners ocupen la major part de les nostres vides laborals que formen el període més llarg de la vida humana i ens els passem mirant cap a una altra banda. Actuem com si no fóssim classe treballadora i és el que sens dubte som.

Durant el mogudet octubre passat es va aprovar el Reial decret llei 15/2017, de 6 d’octubre, de mesures urgents en matèria de mobilitat d’operadors econòmics dins del territori nacional que atemptava greument contra el teixit productiu de Catalunya i, per tant, en contra dels interessos de la majoria treballadora d’aquest país. Era un motiu per convocar vaga general.

També ho eren les contínues suspensions i anul·lacions, per part de la judicatura espanyola, de les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya; lleis que pretenien pal·liar, tant com podien, les conseqüències de les crisis que inevitablement produeix el sistema actual. Estem parlant de lleis com la de la pobresa energètica, la d’habitatges buits o per la creació d’una agència de protecció social catalana.

La fòbia a l’enfrontament i la por al canvi són dos estris molt útils per a qui ens vol calladets i mesells

Al final, fer vaga o no tenia molt a veure amb un element circumstancial que és la comoditat i amb un altre de gens circumstancial –perquè ens acompanya des del naixement fins a la mort, en la nostra vida pública i privada– que és la por. La fòbia a l’enfrontament i la por al canvi són dos estris molt útils per a qui ens vol quietets, calladets, manipulables i mesells.

Va ser en aquest context que vam convocar una vaga general per al 8 de novembre, que va tenir un seguiment remarcable. Fomento del Trabajo Nacional va considerar que era una vaga il·legal i il·legítima i ens va denunciar argumentant que era una vaga política. El judici es va fer el 25 d’abril. Si el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya els donés la raó, estaria admetent que no es pot fer vaga en un context polític determinat, per molt laboral que sigui la vaga. Circumstàncies polítiques n’hi ha sempre, de manera que estarien dient que no es pot fer vaga mai. Si no tinguéssim un mínim de consciència de classe, ens els creuríem i tot.

Juntament amb el dret de vaga i els drets laborals i socials com a conjunt, també vam mantenir la creença en les pensions d’invalidesa i jubilació. No se’ns va acudir mai utilitzar l’expressió “pensions públiques” perquè l’adjectiu no tenia sentit: les pensions eren públiques igual que el cel era blau. I es veu que ja no és així.

Hi ha vegades que l’estabilitat econòmica trontolla a causa de la situació de canvi en l’àmbit polític. O els ho sembla. Quan un matí de l’efervescent mes de setembre passat, els treballadors de La Caixa de Pensions van abandonar temporalment els seus llocs de treball, es van plantar al mig de la Diagonal i la van tallar davant les torres de la seu de la seva empresa –aquella emblemàtica entitat!– cridant “Els carrers seran sempre nostres!” algun directiu es va atabalar i va fer una trucada. Perquè acabava de passar allò que no li havia passat pel cap que pogués passar. Perquè si els drets són els resultats de les lluites, al final, la lluita primigènia és la que consisteix a perdre la por.

Per cert, per si teniu curiositat, us fem spoilers: la direcció de l’entitat decidia traslladar la seva seu social fora de Catalunya. Casualitat o no, això va passar la tarda del dia en què es van adonar que els “seus” treballadors no eren propietat seva.

Arribats en aquest punt, no ens queda més remei que parlar d’aquelles petites coses que ens fan la vida més clara, com és la consciència de classe. Com és que mig món està convençut de ser classe mitjana quan està sotmès a tota mena d’arbitrarietats del mercat i és víctima de qualsevol forma de precarietat? Doncs ben bé per això: perquè el concepte de pertànyer a una classe social determinada fa de mal vendre. És molt més senzill pensar: “Ara passo per una mala temporada i tot canviarà”, i demanar un altre préstec a l’entitat bancària que s’hi posi més plana.

El resultat és que ja no estem en condicions d’anar recordant què és la societat de classes, què és la lluita de classes, etc., sinó en condicions –i encara just– de rescatar la consciència de classe. I construir-la i reclamar-la des de baix. Qui manté la seva consciència de classe està disposat a exercir el seu dret de vaga igual que crea i emplena una caixa de resistència suficient per tenir la paella pel mànec a l’hora d’acabar o no aquesta vaga. Qui fa aquest tipus de coses, com a mínim, té consciència de pertànyer a un col·lectiu. Com a mínim. I ha llençat a la paperera l’equívoc “classe mitjana” i la seva afició a amagar qualsevol forma de precarietat pròpia.

A títol d’anècdota, quasi com això de la reacció no prevista dels treballadors de La Caixa, heu pensat mai com s’ho ha fet Ciudadanos per ser votat per persones que viuen vides molt precàries? Les seves propostes han estat privatitzar la sanitat, abaratir l’acomiadament, retardar l’edat de jubilació, abaixar les pensions, continuar amb les retallades i, posats a fer, no invertir en infraestructures… La meitat de la resposta és la manca de consciència de classe d’aquelles persones a qui els han anat amb aquest discurs. L’altra meitat la podem deixar per un altre dia, perquè no és l’objecte d’aquest article.

El Procés polític, malgrat els seus defectes, ha tingut la virtut impagable de convertir en subjecte polític tothom qui ha volgut. Persones que només eren votants de cada quatre anys, i encara, decidien actuar políticament. També és necessari un procés social que ens converteixi en subjectes del món del treball. Sense consciència de classe no hi ha República.

Article publicat al número 453 de la Directa

 

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU
;