Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Garzón va signar declaracions que detallaven les tortures del 92

“De les persones que van comparèixer davant meu, ni una sola, ni una sola, va denunciar tortures”. Són paraules del jutge espanyol Baltasar Garzón Real (Jaén, 1955), pronunciades a una de les poques entrevistes que ha concedit l’exmagistrat de l’Audiència Nacional d’ençà que va ser condemnat a onze anys d’inhabilitació per ordenar escoltes il·legals en el marc de la trama Gürtel.

Aquestes declaracions daten del 16 de desembre de 2012 i van ser dites durant una entrevista que li va fer Jordi Évole al programa Salvados, de La Sexta. A través d’unes declaracions televisives del diputat d’ERC Joan Tardà, l’entrevistador va demanar a Garzón per les tortures que van patir els independentistes detinguts l’any 1992.

“De les persones que van comparèixer davant meu, ni una sola, ni una sola, va denunciar tortures” B. Garzon (16/12/2013)

Per primer cop es difonen uns documents que demostren que Garzón menteix deliberadament quan nega que cap detingut ha denunciat mai tortures durant la declaració feta davant seu. La Directa treu a la llum part d’uns documents que surten íntegrament publicats al llibre Et presento el jutge Garzón (Grup Barnils-Edicons Saldonar) i que contenen les declaracions que van fer deu dels independentistes catalans detinguts l’estiu del 92 al despatx del jutge; unes declaracions on apareixen, al costat de la signatura de Garzón i de la pròpia víctima, els relats de les tortures a què van ser sotmesos.

Encobriment d’un delicte

Amb la seva signatura, Garzón donava fe de les declaracions que havien fet els encausats, amb el relat de les vexacions inclòs. El magistrat, però, va eludir la seva responsabilitat com a jutge i no va obrir mai cap diligència per investigar les denúncies per tortures dels detinguts. Totes les denúncies que van presentar els encausats van ser arxivades sense que s’obrís cap mena d’investigació. No només això, sinó que va utilitzar les confessions que havien obtingut els torturadors de les víctimes per tirar endavant la seva investigació sobre el cas.

D’aquesta manera, Garzón va instruir la causa contra l’independentisme català basant-se en unes declaracions extretes sota tortura. Va incomplir, doncs, amb el seu deure, que era transmetre la denúncia per maltractaments al jutjat de guàrdia perquè iniciés una investigació i paralitzar la seva causa, tenint en compte que una declaració obtinguda mitjançant tortures no podia ser vàlida.

Per tant, el jutge va encobrir un delicte i va incomplir la llei, ja que tenia l’obligació de posar en coneixement de la justícia qualsevol fet constitutiu de delicte. Tal com afirma Ramon Piqué, detingut el 92 i una de les víctimes de tortures que va denunciar els abusos davant del jutge instructor: “Nosaltres podem acusar Garzón de prevaricació perquè hi érem”.

Els fets i les detencions

L’operació Garzón es va iniciar la nit del 29 de juny de 1992. Una onada de detencions que va generar l’estocada més important que ha patit mai l’independentisme als Països Catalans. Per ordre del jutge Garzón, la Guàrdia Civil va detenir Josep Musté i Ferran Ruiz a Vic; Jordi Bardina, David Martínez, Esteve Comelles i Teresa Mas a Manresa, i Joan Rocamora a Barcelona. Set detencions el primer dia.

Garzon tenia l’obligació de posar en coneixement de la justícia qualsevol fet constitutiu de delicte

Dos dies després, s’hi afegirien Jaume Oliveras, Vicent Conca i Ramon López a Barcelona i Josep Maria Granja a Badalona. L’endemà va ser el torn de Xavier Tolosana a Tarragona, que va elevar la xifra a dotze en tan sols quatre dies d’operatiu policial. Onze d’aquestes persones van ser traslladades a Madrid i se’ls va aplicar la llei antiterrorista.

El 4 de juliol, la Guàrdia Civil va detenir Marcel Dalmau, Carme Turró i Dolors Bellés a Girona. El dia 6, Toni Infante a València; Eduard López i Francesc Puy a Barcelona; Ramon Piqué a Montcada i Reixac; Eduard Pomar a Sant Cugat del Vallès; Artur Escútia a Alginet; Vicent Coll a Benicarló; Josep Poveda a Barcelona, i Josep Bou a Palamós. A més, la Guàrdia Urbana va entrar i escorcollar, sense autorització judicial, el setmanari El Temps.

Al llarg dels darrers anys, Garzón ha dut a terme una campanya per erigir-se en una figura de referència en la defensa dels drets humans / UKBERRI

 

El 7 de juliol van detenir Oriol Malló a Barcelona; Carles Bonaventura a Girona; Xavier Ros i Xavier Puigdemont a Banyoles; Xavier Alemany a l’Estartit; Joan Durà a Monòver; Guillem de Pallejà a Sant Cebrià de Vallalta, i Andreu Cabot i Oriol Montserrat a Mataró. Jordi Manyé, Marc Vila i Enric Cot van ser detinguts el dia 9 a Mataró, mentre que, el 14, la policia va arrestar Jeroni Salvador i Àngel Pitarch a Benicarló.

Trenta-vuit detencions del 29 de juny al 14 de juliol, l’etapa més virulenta de l’operació. Garzón va ordenar cinc detencions i tres citacions més entre el setembre i el desembre de 1992, sense arribar a la contundència inicial. Les detencions, però, van continuar després dels Jocs Olímpics i van arribar a la seixantena d’arrestos.

Trenta-dos dels detinguts van ser acusats de pertànyer o col·laborar amb Terra Lliure i se’ls va aplicar la llei antiterrorista. Vint-i-tres d’ells van ser sotmesos a tortures sistemàtiques i calculades, tant de tipus físic com psicològic.

“Aquí les preguntes les faig jo”

Detenció violenta. Aplicació de la llei antiterrorista. Règim d’incomunicació. Fins a cinc dies de silenci absolut i impunitat a mans de la Guàrdia Civil.

Els documents signats per Garzón que ara publica la Directa contenen un resum del que van patir els independentistes detinguts el 92 durant el període d’incomunicació. És el resum que ells mateixos van fer davant Garzón, tot i que aquest ho nega.

La majoria van patir l’aplicació quasi ininterrompuda de la bossa, un mètode que no deixa marques, però que provoca asfíxia; la banyera, en què s’aguanta el cap en un recipient ple d’aigua fins que la víctima està a punt d’ofegar-se, o l’ús d’elèctrodes amb descàrregues elèctriques a punts delicats com el melic, els genolls, els colzes o els testicles.

“Garzón era més que conscient de la cadena de tortura a la qual ens havien sotmès”

D’altra banda, les pallisses i els cops als detinguts eren constants, així com l’obligació de fer esforços físics fins a l’esgotament o la privació del son i el menjar. Tot plegat, paral·lelament a les amenaces, les vexacions i els insults relacionats amb ells i amb la seva família. Uns mètodes que, en el cas de l’operació Garzón del 92, van ser aplicats per especialistes en tortures, segons l’advocat Ignasi Doñate.

Joan Rocamora ho resumeix així: “Són 24 hores rebent cops, ofegant-te i sentint insults” seguint “un ritual d’humiliació”, detalla. Tot plegat durant “un període en el qual tenen absoluta impunitat per fer de tu el que vulguin; i ja pots bramar, que aquella situació no es modificarà”, sentencia Eduard López.

La indiferència de Garzón

Entre els interrogatoris, els detinguts –coaccionats perquè no revelessin com havien estat tractats– eren visitats per la metgessa forense, Leonor Ladrón de Guevara, que mai va reconèixer els signes de tortura que presentaven els detinguts que havia de visitar. Fins que, ja lliures dels torturadors de la Guàrdia Civil, es plantaven davant Baltasar Garzón. Un cop allà, alguns dels detinguts es van atrevir a explicar al jutge instructor tot el que havien patit.

El que van rebre per part del jutge va ser indiferència, tot i que l’aspecte de tots ells parlava per si sol. Els relats dels detinguts coincideixen plenament amb aquest aspecte i alguns recorden que, si començaven denunciant el que havien patit, el jutge els feia callar i només els en deixava parlar al final.

Jordi Bardina assegura que, després d’explicar-li el que li havien fet, Garzón “va fer-ne cas omís gairebé amb un somriure burleta”, mentre que Artur Escútia recorda que, tot i explicar-li que l’havien maltractat, que li havien fet la bossa i l’havien colpejat amb la guia telefònica, “ell no en volia saber res”.

“No va passar res, en va prendre nota i prou, no hi va haver feedback, tot i que el meu aspecte era deplorable”, sentencia Eduard López. De la seva banda, Pep Musté confessa que va quedar “paradíssim” en veure la reacció de Garzón després de contar-li que l’havien torturat. “No va fer cas de res, només va fer tres o quatre preguntes i para de comptar. I de les tortures, no en va voler saber absolutament res, ni cas”.

“El jutge em tallava com volent dir que no érem allà per aquest tema”

Ramon Piqué hi coincideix: “Vaig començar a declarar tal com havia après als soterranis de la Guàrdia Civil quan, de cop i volta, vaig dir que tot era mentida, que m’ho havia inventat per tot el que m’havien fet. I vaig fer el relat de tots els maltractaments a què m’havien sotmès. Ell es va limitar a prendre nota i aquí es va acabar el seu interès pel que m’havia passat allà baix”.

Ramon López qualifica l’actitud de Garzón de “hieràtica, freda” i rememora com el va interrompre en parlar del tema. “Vostè parla quan jo li digui; primer, ha de respondre les preguntes que jo li faci i, al final de la declaració, ja li donaré permís per parlar”. Joan Rocamora també destaca que el primer que li va dir el jutge va ser: “Aquí, les preguntes les faig jo”. “Ell em tallava com volent dir que no érem allà per aquest tema”, assenyala, i assegura: “Garzón era més que conscient de la cadena de tortura a la qual ens havien sotmès”.

Jeroni Salvador, que va negar qualsevol implicació amb els vincles que plantejava Garzón, afirma que el jutge “volia més i volia més” i no acceptava una declaració sense fruits. Per això, relata, li va dir fins a quatre vegades que la seva declaració no li agradava i que, si no la variava, l’enviaria a la comissaria. “Sap què hi ha, allà?”, assegura que li va preguntar.

Article publicat al número 313 de la ‘Directa’, el 17 d’abril de 2013

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU
;