Diuen que l’esperança és l’últim que es perd. Per als Brams, aquesta màxima ha funcionat durant 27 anys, d’ençà que van saltar als escenaris per entonar melodies que reivindiquen justícia i llibertat. A manera d’articles d’opinió musicats, les cançons de la formació berguedana anhelen un país que, en el darrer cicle polític, apunta cap a la ruptura amb l’Estat i nous models de governança.
Brams parla d’això i molt més a través d’un rock patumaire que, amb el pas dels anys, ha guanyat solidesa gràcies a l’ofici dels seus músics i d’un Titot acostumat a oferir-nos lletres inspirades en Espriu, Salvat-Papasseit i altres creadors.
Demà, el tretzè disc d’una llarga carrera, recull aquesta esperança a tocar dels dits (“Demà” o “No ho pararem”); i també s’apropa al drama de les refugiades (“Turcs i cavallets”), a les misèries de l’exministre de l’Interior espanyol (“Dóna el teu cos a la ciència”) o al viacrucis del poble sahrauí (“Sàhara”), que, com el català, busca el seu destí perquè res no quedi a l’atzar.
MÚSICA
Demà
Brams
Segell: Música Global, 2017
Article publicat al número 435 de la ‘Directa’
