Sota un pont a tocar del carrer de Rosalía de Castro, a l’Hospitalet de Llobregat. Hi ha grafiteres convocades i en plena acció; tots homes excepte la Sany i una altra noia. La Sany és txeca i és activa en l’art del grafiti il·legal des del 2002. La calor ens ofega però ella es tapa la cara amb un mocador perquè li fem fotografies sense riscos. Un dels grafiters em demana que aparti la càmera: la seva crew ha pintat mig continent i està buscada per la policia alemanya en col·laboració amb cossos policials internacionals.
“Tinc amics que estan a la presó a Praga perquè els van enxampar dos cops. A Sud-amèrica i aquí no passa res, són 50 euros de multa i prou.” Excepte si pintes trens, que és molt més car: fins a 30.000 euros que pots intentar recórrer, segons explica un dels grafiters espectadors del documental. La Sany va néixer a Praga quan encara era la capital de Txecoslovàquia i va començar a signar parets i trens d’adolescent. L’última dècada l’ha dedicat a filmar Girl Power, el documental sobre dones grafiteres que va començar a produir fa deu anys i que l’ha portat a col·laborar amb altres dones de tot el globus d’Austràlia fins a Nova York. He conegut la Sany a través de Contorno Urbano, una associació amb més de deu anys de trajectòria que integra el muralisme i el grafiti a les ciutats: motiven joves amb risc d’exclusió i difonen la cultura de l’art urbà per promoure els teixits socials. i s’han ocupat de què la Sany presenti Girl Power a Espanya.
“Els tios creien que havien de formar part d’una crew només de tios. Em deien que no era per mi, de vegades em pintaven els grafitis amb missatges del tipus ‘torna a la cuina'”
“Vaig començar a fer grafitis perquè m’inspirava fer-ho, però hi havia poca gent que ho fes, i jo era l’única noia. A uns quants això no els agradava. Els tios creien que havien de formar part d’una crew només de tios. Em deien que no era per mi, de vegades em pintaven els grafitis amb missatges del tipus ‘torna a la cuina’. Va ser molt dur però no em va frenar. Després vam ser unes quantes noies que pintàvem juntes, però elles van deixar-ho poc més tard perquè ens destruïen les peces i no paraven de dir-nos que allò no era cosa de noies; llavors érem joves, i quan ets adolescent aquestes coses t’afecten més. Elles van deixar el grafiti, però jo no. Era el 2006 i no hi havia Instagram ni YouTube, però van venir uns grafiters espanyols a Praga i em van dir que a la seva crew hi havia una noia que signava com a Donna i que era de Madrid. Abans havies de moure’t per trobar gent i jo em moria de ganes de conèixer noies i saber com els anava a les altres ciutats: el grafiti va molt lligat a la història de cada país i de cada societat. D’aquesta curiositat va néixer la idea del documental, i com que era molt jove no em vaig adonar de com de difícil i car seria.”
El documental comença amb una introducció als primers grafits. Els humans tendim a voler deixar petjada, a demostrar que vam ser a tal lloc en un moment determinat. Les imatges paleolítiques i de marques de soldats tancats en presons es confonen amb el tren que anava de Manhattan al Bronx als anys 60, quan l’únic que donava color a la grisor del gueto era l’estridència dels seus grafitis. A mesura que avança el documental, la Sany es troba amb grafiteres veteranes com Lady Pink o la fotògrafa Martha Cooper, i també amb crews de grafiteres anònimes i actives com les italianes Funky Girls, la sud-africana Motel o la madrilenya Dona. Algunes no han volgut aparèixer en pantalla, però les més reconsagrades surten a cara descoberta perquè han passat de ser clandestines a ser reconegudes i fer-se un lloc en l’escena legal i comercial. Una nord-americana de mitjana edat ha obert una botiga amb les seves creacions i sembla contenta de tenir un marit i uns fills i una vida ordinària com la de qualsevol altra. Però no totes les grafiteres que apareixen al documental segueixen aquest camí.
“El grafiti surt als Estats Units als seixanta, però a Txèquia no hi havia grafiti fins a mitjans dels noranta, perquè abans teníem comunisme, que era una versió light de Corea del Nord. Quan va caure el mur hi havia gent de l’Alemanya de l’oest que feien grafiti, i des de República Txeca se’ls va començar a imitar. Des que vaig començar a gravar fins ara les coses han canviat. Ara les noies no s’han de preocupar tant com abans, perquè a través d’Instagram pots conèixer altres noies d’altres llocs (no n’hi ha gaires, però n’hi ha algunes) i pintar amb elles com a crew. Quan vaig començar, si volies que més enllà de la teva ciutat veiessin el que feies havies d’estar a les revistes de grafiti, i per estar-hi calia haver-te guanyat el respecte de l’escena grafiti local. Ara només cal que ho pengis a Instagram. Les noies ara no han de suplicar que les respectin i poden comprar pintura a qualsevol lloc. Vas a una botiga de grafiti i ho trobes tot, és com una botiga de llaminadures. Abans hi havia una revista i tots li fèiem fotos perquè era caríssima. Caminàvem per tota la ciutat per veure els nous grafitis. Les facilitats d’avui són fantàstiques, però els més joves –i ho sé perquè treballo amb gent molt jove—no tenen temps d’enamorar-se de res.”
La Sany va compaginar la vida d’oficinista amb les vies de tren a mitjanit durant anys, i aquest és un dels temes del documental: la clandestinitat obligada de tots els grafiters il·legals
La Sany va compaginar la vida d’oficinista amb les vies de tren a mitjanit durant anys, i aquest és un dels temes del documental: la clandestinitat obligada de tots els grafiters il·legals. Oficinista de dia i grafitera de nit vol dir que la família i els amics de fora de l’escena no poden saber què fas ni qui ets en la teva altra vida. La Sany ja ha deixat l’oficina i ha trencat amb la doble vida, igual que va fer-ho la nord-americana Utah, empresonada tres vegades als Estats Units, fugitiva i buscada per la Interpol. Deixar la teva firma a tot arreu implica desplaçar-se, i viatjar és car. Per fer possible el documental Girl Power —dues paraules que la Sany porta tatuades al revers del canell—, la grafitera i els seus ajudants han hagut de pagar 150.000 euros que han estat difícils d’aconseguir, perquè d’entrada ningú confiava en la idea.
“El grafiti va de ser el millor, d’aconseguir un estil únic i fer-lo visible per tot arreu, però per mi els millors grafitis són polítics. Hi ha una nova escena grafiti que va néixer a les primaveres àrabs l’any 2011: els van prohibir els mòbils, els van treure Internet, no els deixaven comunicar-se per organitzar manifestacions. Però la gent sortia al carrer igualment per cridar contra i pintar contra Gaddafi. Fa poc vaig veure una pel·lícula mal gravada amb mòbil però fascinant. Era de gent jove a Raqqa, la ciutat siriana governada per ISIS, i pintaven un grafiti que deia STOP ISIS. Imagina’t que vius governat per ISIS i no pots dir res contra ells sense exposar-te a l’execució pública i de cop veus aquest grafiti als carrers de la ciutat: penses que no estàs sol, que hi ha més gent que pensa com tu. Els grafitis poden ser lletjos però no importa, perquè en aquest cas el missatge sol ja és molt poderós; la qualitat ens la podem permetre on no hi ha guerra”.
Quan li preguntem si el grafiti encara és un món de nois, la Sany ens respon això: “Un món de nois? Això està canviant. Cada dia hi ha més nois a la cuina i més noies fent grafiti. Encara queda molt per fer, però els nous mitjans de comunicació ens ajuden molt”.
