Potser a tu també t’ha passat. Has anat al teatre sola, una tarda de diumenge. A la mateixa fila de seients, t’has fixat en un noi que també està sol. No saps ben bé com, acabeu compartint la funció: intercanvieu mirades quan aplaudiu o quan una escena us ha fet gràcia, i de cop és com si hi haguéssiu anat junts, a teatre, aquella tarda. T’ha agradat la manera com somriu i sobretot els ulls, foscos i profunds, d’una tendresa que t’atrapa. Quan s’acaba l’obra, ell et diu que ha pensat que potser et venia de gust prendre una cervesa, i ho fa d’una manera que no et sembla ni invasiva ni comprometedora, que et dóna espai per dir sí o no lliurement, no saps si perquè somriu com somriu o perquè et mira com et mira o perquè tot ell desprèn alguna cosa suau, calmada, bonica. I li dius que sí.
Beveu, rieu, comenteu l’obra de teatre. Es fa tard. Et ve de gust venir a sopar a casa? No t’ho penses gaire. T’agrada, t’agrada molt. T’hi sents a gust. Tot ell respira tendresa i calma, i feia molt temps que no et senties així, amb ganes de ser aquí i enlloc més, i sobretot amb ganes de deixar-te portar pel moment, de no pensar gaire, de gaudir i punt. Li dius que sí.
Tot ell respira tendresa i calma, i feia molt temps que no et senties així, amb ganes de ser aquí i enlloc més, i sobretot amb ganes de deixar-te portar pel moment, de no pensar gaire, de gaudir i punt
Ha vingut amb cotxe. Se t’encén una alarma antiga que no escoltes. Entrarem al pis pel pàrquing, diu. Segona alarma que no escoltes tampoc, però el teu cos sí. Et tenses i comences a posar-te nerviosa. L’ascensor del pàrquing puja directament al replà on viu el noi amb qui fa una estona et senties tan a gust i que de cop i volta s’ha convertit en una amenaça potencial en la teva ment. Tota la bastida patriarcal et cau al damunt, i encara que ell continua parlant amb aquella veu suau i no ha variat gens la seva actitud càlida i respectuosa dels espais i el somriure afable, a tu t’han assaltat tots els relats de terror sexual que des de ben petita t’han impel·lit a quedar-te a casa com a única garantia de seguretat i protecció, començant pel llop, el bosc i la Caputxeta. També et martellegen el cap les amonestacions i les suspicàcies que t’esperen si al final acaba passant el que t’han fet témer que pot passar si vas a casa d’un desconegut (masculí singular no genèric): Però si vas pujar, és que volies, no? Com se t’acudeix pujar al cotxe d’un desconegut? No dius que t’agradava? Però, volies o no volies?
Volies, i molt. Però t’ha agafat por, simplement, i vols marxar. Ja sou al pis d’ell, que no s’ha adonat de la teva inquietud i et diu “una truiteta, va bé?”, i tu li dius que sí absolutament paralitzada. Perquè si puges al pis d’un noi se suposa que és perquè vols follar amb ell, i si no ho fas, li estàs fent una putada. Encara queden anys perquè es faci viral el vídeo del consentiment i la tassa de te, però si l’haguessis vist, potser t’hauria passat el mateix. Perquè l’obligatorietat de consentir a tenir sexe amb un home quan accedeixes a anar a casa seva o que vingui a la teva la tenim gravada en cada cèl·lula del cos totes les dones socialitzades com a tals. I sí, en aquell moment aquell noi t’agrada, i molt, però no ets capaç de superar el pànic après a l’amenaça de violència sexual omnipresent en el simbòlic col·lectiu. En pocs segons el teu cervell reptilià ha analitzat les possibilitats d’escapatòria si les coses es torcen: el pis és molt petit i ets a molt pocs metres de la porta, que no ha tancat amb clau quan heu entrat (t’hi has fixat, esclar). I t’hi atreveixes, i li dius que te’n vols anar.
Se sorprèn, sí. Has dissimulat molt bé fins a aquell moment. Però ara tens la cara desencaixada i estàs a punt de plorar (estàs plorant ja, de fet), i ell reacciona ràpid. Apaga el foc, es treu el davantal, ve cap a tu i t’agafa suau les mans per tranquil·litzar-te i no et demana cap explicació, només diu “Vols que et porti a casa?”. I li dius que sí.
I torneu a baixar al pàrquing amb l’ascensor que una estona abans t’havia fet pànic i és ara que saps que aquest noi ni et farà ni t’hauria fet cap mal. L’estona del cotxe podria tornar a ser com la del bar, fa unes hores, si no fos que ara sents una vergonya profunda perquè encara no saps que aquesta por apresa és estructural i no culpa teva, perquè no saps encara que pots dir que no en qualsevol moment, perquè no pots evitar sentir que li has fet una putada per no haver follat amb ell. I t’adones que si segueixes amb aquesta lògica mental que no saps on has après, acabaràs donant-li les gràcies per no haver-te violat.
Les narratives de terror sexual van més enllà de la denúncia de les violències sexuals i es converteixen en una arma política per aturar la conquesta d’espais de llibertat de les dones
La llibertat sexual de les dones es coarta així, tan simplement i tan perversament: els carrers de nit no són teus, la possibilitat de dir no en qualsevol moment tampoc no és teva, i tampoc no ho és, com en aquest cas, la possibilitat de dir que sí sense que els relats de terror sexual acabin fent-te dir que no. Perquè ara la Caputxeta són les nenes d’Alcàsser, Marta del Castillo, Diana Quer, la noia violada per la manada als Sanfermines, i el bosc, tots els espais i els límits que les dones no hauríem hagut d’atrevir-nos a transitar mai. Les narratives de terror sexual, com explica Nerea Barjola en el seu llibre La política del terror sexual. Relatos sociales y mediáticos contra la libertad de las mujeres, van més enllà de la denúncia de les violències sexuals i es converteixen en una arma política per aturar la conquesta d’espais de llibertat de les dones.
Potser a tu també t’ha passat, i fins i tot encara que hagis tornat a veure aquest noi que no jutja, que no envaeix, que et tracta com una igual, no has estat capaç d’obrir-li del tot la porta, perquè contar-li la por d’aquell dia és justificar-te o demanar perdó per haver decidit que fa un moment sí però ara no, o reconèixer que en aquell moment vas arribar a agrair-li interiorment que no t’hagués violat. I ell, probablement, si et llegís avui, en comptes de marcar-se un #notallmen, t’escoltaria amb aquella mateixa tendresa als ulls i als gestos, assumint, responsablement, el que significa ser socialment home en una societat patriarcal que normalitza la violència sexual contra les dones i els pren la llibertat plena de decidir sobre el seu cos, el seu plaer i els seus espais.
