Veig que portes la samarreta verda de la vaga. Una de les imatges icòniques d’aquesta lluita ha estat la foto del llançament de les samarretes verdes a l’aire el dia que es va tancar un acord, a finals d’octubre de 2017. Què significa aquesta peça de roba?
La samarreta per a nosaltres és un símbol d’unió i ha estat també un símbol de la lluita de moltes treballadores. És com la capa dels superpoders que ens ha empoderat i ens ha unit. Posar-me-la encara que el conflicte hagi acabat és una manera de tenir presents a totes les meves companyes i per això me la vull posar tot i que la vaig tirar amb molt gust quan va acabar tot. L’he recollit una altra vegada [riures].
D’on neix el conflicte? Com es gesta la vaga?
Aquest conflicte no es pot entendre sense les mobilitzacions de Guipúscoa el 2012. En aquell moment el nostre objectiu va ser aturar els efectes de la reforma laboral al nostre conveni. En un procés d’assemblees, aturades, concentracions i vagues finalment el vam blindar completament. Tanmateix, teníem clar que el següent conveni col·lectiu seria el moment decisiu per avançar en la dignificació del sector i les condicions de vida de les usuàries. Això ha implicat dos anys de conflicte i 378 dies de vaga.
Quines eren les reivindicacions?
El motiu de la vaga va ser molt clar: acabar d’una vegada amb l’escandalosa mancança de personal, amb les jornades de disponibilitat absoluta, uns horaris d’explotació, contractes temporals, salaris que moltes vegades no arribaven ni als mil euros anuals… Aquesta era la realitat viscuda dia a dia per les cinc mil treballadores de les residències de Biscaia. No ho podíem suportar més. Una realitat que la Diputació foral de Biscaia volia mantenir amagada, una decisió política deliberada que volia sostenir amb jornades de veritable explotació un servei públic deficient per atendre les persones més dèbils de la societat. Nosaltres enteníem que l’únic objectiu de la Diputació era continuar donant beneficis als titulars d’algunes empreses que pertanyien al mateix cercle polític que la Diputació. Era evident que ens volien submises i callades per amagar tot això, a les dones sempre ens han volgut així. També volíem fer pública la degradació del servei.
En quin sentit afecten les vostres condicions de treball a les usuàries?
Tenim set minuts per aixecar una persona gran, dutxar-la i vestir-la. Tres minuts per canviar un bolquer i, com a molt, tres vegades al dia. Com deia, ens volien callades quan dèiem que hi havia una treballadora per vigilar una residència de dues plantes. Callades quan vam denunciar que no teníem temps ni per xerrar amb les usuàries. Vam acabar treballant com si no fossin persones. Les agafaves, les arreglaves, les asseies a una cadira i passaves de llarg. S’acaba tota la part humana on tens almenys un minut per xerrar amb elles perquè per l’empresari això és perdre el temps, no estàs treballant. És una deshumanització completa, per això ens volien callades.
“Maltracte institucional”. Així qualificaven fins a tres informes – dos dels quals van estar elaborats per la Diputació- la situació de les usuàries de les residències al mig de la vaga.
Ens han acusat de maltractaments. L’any 2017, durant la vaga, els mitjans de comunicació i la Diputació ens titllava de “cruels” per fer vaga durant el Nadal. Mai, ni una sola nit de nadal o de reis ha aparegut cap empresari a cap residència a felicitar les festes. Però era fàcil jugar amb la crueltat i presentar-nos socialment com a “dones cruels”.
Ens han tractat, de fet, com a ciutadanes de segona, subalternes, manipulables i sense iniciativa o capacitat de decisió. També van utilitzar els mitjans de comunicació per dir que les treballadores estàvem manipulades pels homes del sindicat, que no teníem veu pròpia. Això és totalment fals. Les delegades sindicals de Biscaia som moltes. La nostra base militant – en aquest sindicat només hi ha estat ELA- ha visibilitzat totes les que érem i, efectivament, les dones hem estat a totes les decisions que s’han hagut de prendre i a totes les taules de negociació. Ha estat un conflicte de les dones i, per descomptat, amb una organització al darrere que ens han donat el suport.
En el comunicat de tancament de l’acord insistiu en el fet que se us ha intentat fer xantatge, hi ha hagut una criminalització específica de gènere pel fet de ser dones i fer un treball de “dones”? Com va respondre la patronal al conflicte?
Hem rebut amenaces. Van acomiadar dues companyes al mig de la vaga. Aquestes coses o t’enfonsen o et posen de tan mala hòstia que estrenys encara més fort, com ens va passar. Les companyes van seguir amb més força i durant la vaga van guanyar també el judici pels acomiadaments. Les companyes van ser readmeses per acomiadament nul, una gran victòria.
La situació ha anat més enllà però.
Un home de la patronal en una de les negociacions a prop de Nadal es va agafar el paquet i ens va dir ‘d’aquí sortiran els diners per les vostres millores
Ens han faltat al respecte greument. Ens han arribat a dir que el nostre salari era baix perquè és el “complement al del marit”. Sentir això avui en dia és al·lucinant. Potser és que el marit va amb el contracte o si no no entenem que ningú ens digui que som el complement de ningú. Una dona no treballa a jornada completa per ser l’extra de ningú, ho fas per ser una dona independent. També ens han dit que en aquest sector no hi ha homes perquè amb el que cobrem “no poden haver-hi caps de família”. Vam arribar a un punt en què un home de la patronal en una de les negociacions a prop de Nadal i amb l’expectativa que s’apropessin les posicions i el conflicte finalitzés, s’aixequés de la cadira, s’agafés el paquet i ens digués “d’aquí sortiran els diners per les vostres millores”. Deixa clar on rau el poder empresarial, a les pilotes d’aquests senyors.
I com vau reaccionar?
Doncs t’has de quedar asseguda amb tota l’educació del món per no aixecar-te i marxar. Però és evident que aquests gestos són sexistes i mostren que no ens tractaven en tant que treballadores sinó com a dones. Perquè si no ets una dona, no et diuen que de les seves pilotes surten els calés, negocien d’una altra manera. Tanmateix amb tu ho fan fent servir el gènere i tot això perquè som dones i no hem callat, hem trencat el silenci i no hem caigut en el xantatge ni de la Diputació ni de les seves empreses amigues. Hem dit prou, hem sortit al carrer i ens hem apoderat deixant clar que ja no hi ha submissió.
Els treballs de dones han sortit al mercat i generen uns beneficis alarmants. Són treballs feminitzats perquè abans els fèiem de franc i ara pretenen que els continuem fent gairebé de franc. I aquest és el moment de convèncer-nos que podem lluitar i es pot aconseguir i que això només ha obert un camí que esperem que tingui un efecte dòmino en la resta de les dones treballadores. De fet, ho estem vivint amb les treballadores d’ajuda a domicili que estan ara lluitant pel seu conveni i fent aturades. És el nostre moment per ocupar el lloc que hem d’ocupar i que és nostre.
Heu aconseguit garantir els 1200 euros al mes, reduir la jornada a 35 hores setmanals i que les baixes laborals es cobrin al 100%, entre altres qüestions.
Hem aconseguit una pujada salarial lineal sostinguda durant tres anys que representa un augment del 10,6%. Avui dia, treballar 106 hores menys i guanyar és una gran victòria
L’acord recull totes les reivindicacions històriques de les residències de Biscaia. Aquest és el cinquè conveni i, des del primer el 2003, hem aconseguit millores. Veníem d’un conveni estatal i ara per ara, el salari estatal està per sobre dels 900 euros. D’altra banda, hi havia reivindicacions que semblaven impossibles perquè afectaven el sector públic. Hem aconseguit les 35 hores setmanals, és a dir, 106 hores anuals menys, gairebé 15 dies de treball, la qual cosa afavoreix la contractació, un dels nostres objectius estratègics. També hem aconseguit que cap treballadora marxi amb menys de 1200 euros. També hem assegurat que les baixes per accident o malaltia professional es cobreixin al 100%, una cosa importantíssima en un sector tenint en compte que patim una càrrega muscular terrible i moltes lesions. Ara la baralla vindrà amb les mútues, és clar. Hem aconseguit millores amb tots els plus i una pujada salarial lineal sostinguda durant tres anys que representa una pujada del 10,6%. Aquest punt és important perquè no és el mateix l’1,2% de 2000 euros que de mil. En posar una quantitat fixa lineal igualem totes les categories. Avui dia, treballar 106 hores menys i guanyar un 10.6% més és històric, increïble, una gran victòria. També hem aconseguit per a totes que els 20 minuts de l’entrepà computin com a temps de treball pagat, quelcom que no tenien la meitat de les residències de la província.
Quines han estat les claus d’aquesta victòria i les principals dificultats que heu enfrontat?
Tenim molt clar que hi ha hagut tres elements clau: la nostra determinació en la lluita, tenir al darrere el sindicat i la caixa de resistència, i el suport social al conflicte.
No vam cedir al xantatge d’uns serveis mínims abusius. Hem viscut serveis mínims del 80% durant el dia i el 100% durant la nit, és a dir, a la nit no hi havia dret a vaga. Al cap de 100 dies de vaga, la Diputació va demanar mesures cautelars i va aconseguir incrementar-los: un 90% de dia i un 100% de nit. D’altra banda, hem de tenir en compte que durant la vaga es va continuar cobrant a les usuàries i les empreses van continuar rebent els diners del concert amb la Diputació. Imagina’t dir a la gent que, tot i això, havíem de continuar. I ho vam fer perquè teníem clar que ho podíem aconseguir i estàvem convençudes que lluitar ens donaria resultats i pagava la pena.
En segon lloc, ha estat importantíssim el suport i lideratge d’ELA. Tots els passos que hem donat han estat decidits per les treballadores del sector però també que el suport de l’organització ha estat fonamental. Una vaga de 20 mesos requereix molts mitjans: cartells, pancartes, adhesius, xapes, samarretes… Hem recorregut tota la província amb una furgoneta que ens va proporcionar el sindicat per poder explicar arreu la nostra realitat a totes les places. L’organització i la solidaritat de les 100.000 afilades d’ELA que amb un percentatge de la seva quota fan possible la caixa de resistència, també va ser fonamental per poder sostenir tant de temps la vaga. Nosaltres vam fer servir la caixa, la setmana passada van ser les companyes de l’OTA de Bilbao: és una gran eina de solidaritat amb 38 anys d’història. A més, jo necessito poder arribar a final de mes per poder mirar l’empresari i a la Diputació a la cara i dir “aguantaré perquè tinc els mitjans”. Ho saben i els fot molt.
El tercer element va ser el suport social, durant la vaga es va crear una associació de familiars, quin paper ha jugat la socialització de la lluita?
No ha estat només un conflicte laboral, també ha estat un conflicte feminista i social. Hem qüestionat un model de política social que fa servir els diners públics per privatitzar l’atenció a la gent gran, la més vulnerable. Treure això al carrer ha estat un cop molt dur pels governants i ha servit per fer entendre el conflicte. Se’ns van apropar els grups de pensionistes de Bilbao, nosaltres vam acudir als moviments feministes a dir-los que estàvem vivint un 8 de març cada dia i necessitàvem que vinguessin i s’hi van implicar. També és molt important destacar l’associació Babestu, de familiars de les usuàries de les residències. Sorgeix durant la vaga, la filla d’un usuari ens truca per conèixer els motius de la vaga, quins problemes tenim i arran d’això s’organitza una xerrada a un centre cívic on expliquem a tothom que a les nits 100 persones grans estan ateses únicament per dues treballadores. D’allà sorgeix l’associació, que ja l’han formalitzada, i ens han acompanyat han estat un braç amb nosaltres durant tots els conflictes i ho hem agraït molt i continuem en contacte perquè és fonamental.
Hem qüestionat un model de política social que fa servir els diners públics per privatitzar l’atenció a la gent gran, la més vulnerable
Com deia abans, en un conflicte tan social com és la cura de la gent gran on és escandalós que una plaça privada costi entre 2800 i 3000 euros, no hi ha jubilada que s’ho pugui permetre. I que l’alternativa sigui una residència concertada amb fons públics a costa de salaris i condicions precàries per les treballadores i les usuàries… La socialització del conflicte ha generat aliances que qüestionen moltes coses. Per exemple, les famílies es van organitzar per reclamar a la Diputació la devolució dels diners que els estaven cobrant durant la vaga. És una vaga durant la qual les empreses estaven guanyant diners! Babestu va sol·licitar la devolució i ho van aconseguir. Això ens va ajudar, perquè amb això i els serveis mínims abusius ells també s’estaven fent molt forts per resistir.
Ha crescut la consciència sindical durant el conflicte? Quina proporció de dones sou a ELA?
Al començament ELA tenia el 66% de la representació a la taula de negociació i vam acabar amb un 70%. Durant la vaga cada vegada més dones van dir “hem de ser-hi”. Hem demostrat que les dones som feministes, sindicalistes i treballadores i tenim l’absoluta satisfacció d’haver guanyat i haver demostrat que la lluita paga la pena i que, ara per ara, el sindicalisme i la vida laboral estan de tal manera que l’única via que queda és la lluita. Ara que s’ha acabat el conflicte se’ns apropen i et diuen “gràcies pel que heu fet, jo també vull fer-ho”. Al sindicat som un 48% de dones, a l’anterior congrés érem un 30% i la veritat és que entra molta afiliació nova de dones. L’any 2017 vam tenir 1150 afiliacions netes (entre altes i baixes) i 910 són dones, arrea!
Quin és el principal obstacle perquè les dones entrin en la lluita sindical?
Les que no han viscut una experiència sindical prèvia porten rols establerts des de casa. De vegades em venen dient “és que el meu marit ja està sindicat” i els dic, de broma, que la quota no és familiar. S’ha tret molta importància al treball de les dones i no, perdona: el meu treball és tan important com el teu. Hem entrat al mercat laboral, decidim si volem ser mares, on volem estar i viure del nostre salari hi hagi o no una parella. Què cony, em divorcio perquè tinc diners! Tu has d’estar aquí amb nosaltres, guanyar més presència a la taula negociadora, aquest conveni és teu no del teu home, qui va a la “resi” cada dia ets tu! També és que el sindicat sempre ha estat vist com un objecte masculí i crec que continua passant a les feministes que continuen dient que el sindicalisme és una cosa d’homes. No és una qüestió de qui dirigeix, és una qüestió de què hi hem de ser tots i totes, hem de fer un tot, és el mateix que ara ho dirigeixi un home, demà serà una dona, el que és veritablement important és que el teu sindicat sigui feminista.
Quan jo vaig conèixer ELA es definia com a sindicat de classe i abertzale i ara em sento molt orgullosa de què el meu sindicat ara es digui “de classe, abertzale i feminista”. Crec també que nosaltres mateixes no hem tingut consciència de ser treballadores, no l’hem donat importància, si no no s’explica que hàgim permès coses com el que passa amb les treballadores domèstiques, per exemple.
Alguns sectors dels feminismes perceben el sindicalisme com una reivindicació corporativa o sembla que divorciïn la condició d’assalariades de les dones del moviment feminista. Com ho veus?
A mi m’han acusat d’això: “a veure, però qui hi ha darrere d’ELA, són homes”. També m’ha passat d’anar a un espai feminista a demanar ajuda per la vaga i em diguessin que perquè no creàvem un sindicat de dones. Doncs no, no crec en els sindicats corporatius i, al cap i a la fi, això seria una forma de corporativisme, i no ho comparteixo. Vull un sindicat de treballadores i treballadors. Bilbao és un lloc amb molt moviment feminista des de fa molts anys i mira, mai he format part d’un col·lectiu feminista, però sí que he estat afiliada a ELA. Com a sindicalista he necessitat uns coneixements i eines per enfrontar-me als meus problemes com a treballadora, necessitava una organització però mai he sentit l’obligació d’estar al moviment feminista. Sóc feminista i ho intento portar a terme en el meu dia a dia al meu entorn, però mai m’he identificat amb el moviment feminista. Crec que el moviment feminista ha de fer un gran esforç per obrir-se. Durant la vaga moltes companyes deien “no sóc feminista, no sóc feminista”, una bogeria, perquè eren més feministes que cap altre! Però no volien l’etiqueta perquè no entenien el moviment feminista. Trobo que el moviment feminista ha de fer un esforç per entendre el món laboral, ha de venir i conèixer-nos, a les treballadores. No es pot criticar el món laboral sinó curres, perquè també hi ha la feminista universitària blanca, com elles diuen, de classe social alta… I mira, revisa’t bé els privilegis de classe.
