El caçador espera sota el roure i entre els matolls de romaní. La batuda són hores d’espera per als caçadors de parada que esperen que els gossers, els companys que duen els gossos, “aixequin” els porcs senglars amagats als seus refugis. Quan el porc surt, comença la persecució pels camps i boscos del vedat, de Pruit a Tavertet i a vegades fins i tot fora dels seus límits. De les set del matí fins a l’hora de dinar, dimecres, dissabtes i diumenges, els vint o trenta membres de la Colla del Senglar s’escampen vestits de taronja pels boscos de la comarca.
L’Hereu, un dels membres grans de la colla, diu que es coneix la terra fins a on arriben els ulls. Queda clar que matar el porc, l’acte de disparar i que el tret posi fi a la vida de l’animal, no és l’única ni l’última satisfacció d’aquests caçadors. “Hi ha caçadors i hi ha matadors”, diu el Toti, un dels joves de la colla, i pensa en els rics que paguen per fer-se una foto amb un cérvol mort a les munteries d’altres terres. Caçar, per aquesta gent, és llevar-se d’hora els caps de setmana, perseguir l’animal amunt i avall, i també les hores d’espera que la parella d’en Toti, que els ha acompanyat per primer cop, qualifica de “superavorrides”.
Els rifles nous poden voltar els 2.000 euros, però es pot comprar una arma de segona mà per uns 600
Al voltant de les dues, en un trencant de la carretera a Rupit, els caçadors que no han marxat a dinar reuneixen els porcs del dia a l’espera que vingui el camió de les càrnies que se’ls endú. Avui n’han abatut cinc, ahir en van ser deu. La càrnia paga el quilo de senglar a quaranta cèntims, uns diners que van a parar a l’associació i que ajuden a pagar el veterinari dels gossos, que de la cacera no sempre en reïxen. Abans la Colla es repartia la carn per al consum propi, però al final acaba sent massa porc per a una trentena de caçadors, i els ingressos per peça, encara que siguin pocs, sempre ajuden. Aquí ningú no és ric. Preguntem a en Quim, un altre de la colla, quant els costa l’afició, i calcula uns cent euros al mes de despesa, incloent-hi els veterinaris, el gasoil i, és clar, l’esmorzar. Els rifles nous poden voltar els 2.000 euros però es pot comprar una arma de segona mà per uns 600.
El més jove encara n’ha de fer divuit, però no hi ha optimisme pel que fa a la supervivència de la tradició
Quan el camió ja s’ha endut els porcs i continua la seva ruta de vedat en vedat per Catalunya, cinc dels caçadors joves i l’Hereu, que ja volta la setantena, van a fer el vermut a Rupit, ple com un ou de turistes. Dels presents, el que té menys anys encara n’ha de fer divuit, però no abunda l’optimisme pel que fa a la supervivència de la tradició. La gent jove va perdent l’interès en la caça, vés a saber per quina raó. Deu ser que això de llevar-se d’hora un cap de setmana no agrada, sobretot si has sortit de copes la nit anterior. L’herència centenària de pares a fills es perd. Però per a tot hi ha excepcions. I a banda del noi del vermut, la Rosa n’és un exemple doblement especial, perquè a més de tenir disset anys és una noia en un món altament masculinitzat. Ens deia que li ve del pare, que ja la portava a les batudes amb catorze anys, tot i que la mare és totalment anticaça. Ens explicava les proves i el test psicotècnic que va haver de passar perquè li donessin la llicència. “Et pregunten coses com si t’agraden els esports de risc o si has pensat mai a suïcidar-te”. De tant en tant, i suposem que per tal de promoure l’afició, s’ajunten caçadores de diferents municipis i es munten caceres exclusivament de dones.
En els darrers anys la població de porcs senglars ha crescut molt, ens diuen, i si no els cacessin els enverinarien
Acaba el vermut i buiden les canyes de cervesa. A dos dels caçadors, gossers, encara els queda feina per fer i potser els dura tota la tarda. Sovint els porcs s’escapen amb els gossos darrere, i amb l’ajut del GPS –en substitució de la icònica trompeta de caça– cal anar-los a recollir. Poden ser hores cingles amunt i avall que acaben quan ja és fosc i fa hores que la batuda ha acabat. “No sempre ve de gust sortir a caçar”, ens deia l’Hereu. “A vegades ho fem una mica obligats” perquè els propietaris dels vedats els ho demanen. En els darrers anys la població de porcs senglars ha crescut molt a la zona, ens diuen, i si no els cacessin els enverinarien. Entre les raons de l’augment de la presència de senglars, en comenten dues: per una banda, la manca de neteja dels boscos i el descuit de la terra han provocat l’expansió del sotabosc, on les bèsties troben menjar a voluntat. Per altra banda, l’encreuament amb porcs de granja que s’escapen durant els trasllats. Els caçadors asseguren, a més, que en els darrers anys han anat perdent la por als humans i que fins i tot es poden trobar porcs senglars a les carreteres, amb el consegüent perill per a les persones que condueixen. A banda de l’afició i la tradició, doncs, els caçadors defensen la seva tasca social i fins i tot ambiental.
Article publicat al número 446 de la ‘Directa’
