Des de la celebració de la consulta del 9-N, l’hemeroteca acumula una llarga llista d’investigacions judicials, escrits d’acusació, detencions i condemnes per desobediència: per la consulta de 2014, per haver permès la votació del full de ruta, per la compra d’urnes, per negatives a declarar… Tot i que, sovint, les parts involucrades han confrontat legalitats davant dels tribunals, la desobediència civil com a eina de lluita política planteja una dialèctica entre legalitat i legitimitat, lligada a la “consciència moral” que defensava la politòloga Hannah Arendt. Al llarg de la història de la humanitat, centenars de moviments desobedients han transformat lleis o mandats que consideraven injustos: l’1 de desembre de 1955, Rosa Parks es negava a cedir el seu seient de l’autobús a un passatger blanc; el 1930, arrencava la Marxa de la sal, liderada per Gandhi, per trencar el monopoli de l’Estat britànic sobre la distribució de sal a l’Índia, i a partir dels anys 50 del segle XIX, les sufragistes insistien a introduir la papereta dins una urna arreu d’Europa. El moviment que va despertar l’activista negra de Montgomery va aconseguir eliminar la llei de segregació racial. Els 300 quilòmetres de marxa a peu van servir per assolir el reconeixement del dret de la població índia a recollir la sal. La determinació de les dones va conquerir el dret a vot.
Una llei, reflexiona l’advocada penalista Anaïs Franquesa, “no és intrínsecament justa” i, des d’aquest punt de partida, la desobediència, per a la lletrada, consisteix a desobeir lleis perquè vulneren drets fonamentals reconeguts per altres normes de rang superior. “Tots els drets són fruit d’una desobediència”, conclou. Tot i que no està directament reconeguda en l’ordenament jurídic, la sentència de 2009 pel cas de la fundació basca Joxemi Zumalabe –en el marc del macrosumari 18/98– en va fer un reconeixement explícit: “La desobediència civil pot ser concebuda com un mètode legítim de discrepància enfront de l’Estat”. Durant el judici, va destacar l’al·legat que en va fer el professor universitari Mario Zubiaga –un dels acusats absolt– citant el filòsof Jürgen Habermas: “Actua com a pedra de toc que determina la qualitat del sistema democràtic”. En funció del tractament que rep per part del sistema, va afegir, “podrem definir si aquest és més o menys democràtic”.
Fruit de l’allau desobedient, el el PP es va veure forçat a decretar la fi del servei militar obligatori
Als Països Catalans, explica la historiadora Eva Serra, la desobediència ha estat “un imperatiu legal i de supervivència”. Des del segle XV, afegeix, “la història dels Països Catalans és, en bona mesura, la història del desajust entre la seva realitat social i l’aparell polític que pretenia i pretén representar-los (monarquia o Estat) i la desobediència sempre es féu en nom de l’Observança a les lleis catalanes”. En són exemples la desobediència a les quintes, a les successives interrupcions de les garanties constitucionals o al pagament de determinats impostos. A Catalunya, durant bona part del segle XIX i fins al franquisme, la política espanyola, descriu Serra, “va tenir una lògica militar”, que “ara es vol substituir, si més no, per una lògica judicial”.
Després de la mort de Franco al llit, la petició d’amnistia es va convertir en el motor de les mobilitzacions. L’activista Lluís Maria Xirinacs va decidir plantar-se davant la presó Model de Barcelona per reivindicar una amnistia total i va començar una vaga de fam. Més tard, el 1976, com tanta altra gent, Xirinacs es va implicar en l’organització de la desobedient i, per tant, reprimida Marxa de la Llibertat per reclamar l’amnistia, les llibertats bàsiques i la recuperació de l’estatut d’autonomia.
Per altra banda, Serra subratlla que, aleshores, durant la transició, “l’existència d’amplis sectors rupturistes als Països catalans –anarquisme, anticapitalisme obrer i independentisme polític– no era cap ficció i van ser liquidats per la via de la repressió policial i judicial”. Tot i així, puntualitza que “les seves raons no eren mera ideologia i no van desaparèixer” i que, en bona mesura, “la seva continuïtat ha estat una llavor important de l’efervescència política i l’independentisme actuals”.
Contra la guerra
Si, el 1846, el filòsof i escriptor dels Estats Units Henry David Thoreau –autor del primer assaig sobre la desobediència civil– va ser empresonat per no pagar impostos que servien per finançar la guerra contra Mèxic, a mitjan anys 60 del segle XX, seguint el seu camí, el moviment de resistència contra la guerra del Vietnam va desobeir les crides a files, va cremar les cartilles militars i va crear el Comitè contra els impostos per a la guerra. Ja aleshores, s’havia articulat una oposició àmplia contra la guerra d’Algèria. Precisament, van ser els francesos que es negaven a lluitar contra l’alliberament de la població algeriana els que van inspirar Pepe Beunza, el primer objector de consciència per raons polítiques de l’Estat espanyol.
Beunza, que aleshores tenia 24 anys, ja estava convençut que el problema era l’obediència, tal com havia expressat l’historiador i activista Howard Zinn. El seu gest individual es va convertir en un moviment de desobediència. El van seguir Jordi Agulló, Jaume Llansó i molts d’altres, fins a arribar a més d’un milió de joves en lluita per abolir el servei militar obligatori. Durant l’època de la insubmissió, recorda Beunza, es va fer un manual i s’impartien cursos per preparar la gent per resistir a les presons. Fruit de l’allau desobedient, el 2001, el govern del PP es va veure forçat a decretar la fi del servei militar obligatori. Tot i així, Beunza té clar que la mili només era una petita peça d’un gran engranatge “d’injustícia i desigualtat social que alimenta el militarisme, el negoci de la venda d’armes, la guerra i, per descomptat, també el terrorisme”.
Des dels barris
A les acaballes del franquisme, mentre naixia la llavor de la insubmissió, també es va articular un moviment de dones des dels barris. Com Eva Fernàndez, moltes d’elles formaven part de les vocalies de dones dins les associacions veïnals, que els anys 80 van encapçalar la lluita pels serveis públics amb accions tan contundents com el segrest d’autobusos per fer-los arribar als barris de Torre Baró o el Pomar, una lluita que va ser protagonitzada per dones.
A mitjan anys setanta, recorda Fernàndez, no existien drets bàsics com el divorci, els anticonceptius estaven prohibits i l’avortament o l’adulteri eres delictes. Amb l’autoinculpació de deu dones i un home a Bilbao per haver avortat i haver practicat avortaments, la campanya pel dret a l’avortament es va escampar arreu de l’Estat i moltes dones van ser cridades a declarar. Al País Valencià, per exemple, es van practicar avortaments il·legals i alguna gent va ser empresonada. Desobeint la llei, el col·lectiu Dones per l’Autoconeixement i l’Anticoncepció (DAIA) i les vocalies de dones van començar a fer permanències per facilitar informació i adreces de llocs on anar a avortar: “Les sales estaven plenes!”, exclama Fernàndez, que, amb la seva mare, va acompanyar una dona a Avinyó. Molt avançat per l’època, el moviment feminista, reivindica l’activista veïnal, “va imposar a la pràctica els centres de planificació”.
Una altra de les desobediències insígnia del moviment veïnal va ser l’anomenada Guerra de l’aigua. El detonant va ser l’encariment del rebut d’aquest recurs vital, que entre el 1990 i el 1992 va augmentar un 20%. Primer a Bellvitge i després a Badalona, el Baix Llobregat i la resta de l’àrea metropolitana de Barcelona, el veïnat va deixar de pagar l’aigua per denunciar uns impostos excessius i exigir progressivitat. Jordi Gasull, que aleshores era membre de la CONFAVC, explica que, en una primera fase, es van presentar demandes contra l’encariment de l’aigua, però, com que no van obtenir solucions, van passar a l’objecció. “Inicialment, no hi havia consciència de desobediència”, puntualitza, però prop de 90.000 persones van deixar de pagar i la companyia d’aigua va estar més de dos anys sense cobrar. Quan es van començar a produir talls d’aigua, les brigades veïnals restablien el subministrament. L’acció desobedient, valora Gasull, va aconseguir el 80% de les reivindicacions.
Insubmissió a les aules
Si en el cas de l’aigua es va passar de les queixes al no paguem, l’Assemblea de Docents de les Illes va enfilar una vaga històrica fent una crida massiva a la insubmissió a una llei. Van buidar les aules durant tres setmanes per protestar contra el Decret del Tractament Integrat de Llengües (TIL), aprovat el 2013 pel José Ramón Bauzá (PP) sense consultar el col·lectiu de docents, que establia que s’havia de fer un terç de les matèries en castellà i un altre en anglès. Prop de 120.000 persones es van manifestar contra el decret a Palma. Paral·lelament, Marina Llobera, de l’Assemblea, recorda que, des de bon principi, la majoria dels centres intentaven esquivar-lo.
Malgrat els entrebancs judicials, el PP s’entestava a aplicar el TIL i, per aquesta raó, el professorat va començar a articular una crida massiva a la insubmissió. En desobeir la llei, explica Llobera, “passàvem la pilota als inspectors educatius, que no van obrir cap expedient”. El maig de 2014, el docent Jaume Sastre va començar una vaga de fam que va durar 40 dies i, quatre mesos més tard, finalment, la justícia va tombar el decret definitivament.
Amb el cos
La necessitat de “posar-hi el cos” ha estat reivindicada i practicada per les Madres de la Plaza de Mayo des de fa 40 anys, quan van començar a ocupar la plaça per exigir veritat i justícia pels seus fills i filles desaparegudes durant la dictadura. A l’altra banda de l’Atlàntic, a casa nostra, el cos ha estat una de les eines imprescindibles de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH): “Utilitzem la desobediència des dels orígens. La més emblemàtica i il·lustrativa és aturar un desnonament. La PAH posa el seu cos en una acció no violenta, directa i contundent”, explica Emma Giné de Sabadell. Una praxi desenvolupada durant dècades pel moviment okupa, en episodis tan recordats com el del Cine Princesa, l’Hamsa, Can Masdeu o La Vakeria.
Pel que fa a la PAH, des d’aquell 3 de novembre de 2010 a la Bisbal del Penedès, ha aconseguit aturar milers de desnonaments. L’advocada Franquesa posa la plataforma com a exemple del sentit de la desobediència: “Consisteix a desobeir una ordre judicial per defensar el dret a l’habitatge”. Precisament, ja el 1931, en un context d’atur i precarietat, moltes famílies obreres van deixar de pagar el lloguer. La vaga de lloguers, una crida feta des del Sindicat Únic de la Construcció de la CNT, la van seguir 100.000 famílies. També en aquella ocasió, quan les persones en vaga eren desnonades, explica l’escriptor i impulsor de l’Ateneu Enciclopèdic Popular Manel Aisa, era el veïnat qui ajudava les famílies a tornar a pujar els mobles al pis. Per a Giné, una de les victòries de la PAH, a més de respondre a l’emergència habitacional, ha estat ser capaç de sensibilitzar part del funcionariat del sistema judicial i haver aconseguit canvis legislatius, tot i que “insuficients”.
Un any després del primer desnonament aturat per la PAH, milers de cossos van aconseguir recuperar l’espai públic. Era el moviment del 15-M, que va arrelar a la plaça de Catalunya de Barcelona i va tenir centenars de rèpliques arreu del territori. Precisament, el moviment de les indignades va ajudar a créixer i estendre la lluita desobedient pel dret a l’habitatge. Milers de ciutadans i ciutadanes van denunciar les injustícies de l’actual sistema polític i econòmic des de les places i van desobeir la prohibició de la Junta Electoral. Quan, uns dies més tard, els Mossos d’Esquadra van voler desallotjar la plaça de Catalunya, milers de persones van respondre mitjançant la resistència no violenta i, finalment, van aconseguir frustrar les intencions del conseller Felip Puig; això sí, amb el resultat de més d’un centenar de ferides.
Una altra de les desobediències insígnia del moviment veïnal va ser l’anomenada Guerra de l’aigua
Abans d’aquell 2011, els cossos també havien ocupat esglésies. Va ser el gener de 2001, en el context de l’aprovació imminent de la llei d’estrangeria del PP, quan milers de migrants van protagonitzar diverses tancades arreu de l’Estat espanyol per exigir la regularització de la seva situació. A Barcelona, la protesta es va estendre a una desena d’esglésies i, després de disset dies de vaga de fam i 46 de tancament, van aconseguir un acord amb la delegació del govern espanyol per a l’obtenció de papers en la majoria dels casos. També a Catalunya Nord, durant els darrers anys, una xarxa de col·lectius acull i acompanya migrants sense papers. Bouge Toit va començar una sèrie d’ocupacions el 2011, com ara la de l’antiga escola Jeanne Hachette de Perpinyà, propietat del Ministeri d’Educació Nacional. Més tard, a la manifestació en solidaritat amb la lluita de les migrants el 2013, es va presentar el Col·lectiu de Sense Papers de Perpinyà, que impulsaria una campanya per apadrinar migrants.
Amb el cos, s’han defensat cases i places, però també camps, boscos i costes. Des de les ocupacions de finques de grans propietàries o bancs per part del Sindicato Andaluz de Trabajadores (SAT) fins a la sega de camps de blat transgènic a Catalunya o l’ocupació forestal anti-MAT a les Guilleries el 2012.
La llarga llista d’episodis desobedients comparteix el fet que un col·lectiu cansat de cedir –que és com es reconeixia Parks– decideix deixar de cooperar –com clamava Martin Luther King– per canviar una llei, un mandat o una situació injusta. I aquestes col·lectivitats humanes configuren la història que reivindicava Howard Zinn quan deia: “No només hi ha guerra, sinó resistència a la guerra; no només injustícia, sinó rebel·lió contra la injustícia; no només egoisme, sinó entrega personal; no només silenci davant la tirania, sinó desafiament; no només insensibilitat, sinó comprensió”.
Multireferèndum malgrat les prohibicions
Coincidint amb els dies previs i la jornada de les eleccions europees del 25 de maig de 2014, els moviments socials catalans van organitzar un referèndum popular múltiple per debatre i decidir sobre diferents qüestions que afectaven el conjunt de la població. Es va anomenar Multireferèndum i preguntava sobre el deute públic, la MAT, els transgènics, la sobirania energètica o BCN World. Gerard Batalla, un dels impulsors, recorda que la iniciativa va prendre forma arran del bloqueig institucional de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que havia presentat Som lo que sembrem. Malgrat la prohibició de la Junta Electoral Central, es van col·locar prop de 300 taules als carrers de Catalunya. Primer, els Mossos d’Esquadra es van limitar a identificar voluntaris i voluntàries, però, a mesura que s’anaven presentant denúncies, la policia va anar retirant fins a una desena de meses. Tot i així, Batalla subratlla: “Era legítim i els fets ens van acabar donant la raó”. Les causes obertes per delicte electoral es van acabar arxivant, tot i que algunes persones van ser condemnades a pagar multes per “desobediència”.
