S’ha parlat molt sobre que podia proposar el president Puigdemont al Parlament de Catalunya, un cop feta una valoració dels resultats i els condicionants del referèndum del passat 1-O i tenint en compte el que ha passat després.
No està de menys recordar que el Govern espanyol i els grups polítics, econòmics, socials i mediàtics contraris al referèndum i a la independència -els defensors d’aquest règim ja caducat que és el de 1978- s’han dedicat a fer por a la població i als polítics catalans: la intervenció, no només econòmica, de l’autonomia; l’enviament d’una gran quantitat de forces d’ocupació; els mil entrebancs, i especialment les detencions del 20-S, per evitar que es pogués fer el referèndum; les agressions i pallisses desmesurades i injustificades de les forces d’ocupació a la població pacífica que pretenia exercir el seu dret de vot el mateix 1-O, que han estat criticades i condemnades a molts llocs del món. I malgrat tots aquests entrebancs i dificultats, el referèndum es va celebrar, les urnes (no en varen trobar ni una), les paperetes i el cens varen arribar a on havien d’arribar, més de 2,2 milions de persones varen poder votar i, malauradament, més de 700 mil persones es varen veure privades violentament d’exercir un dret polític i humà bàsic, com és el de poder votar en un referèndum convocat a partir d’una llei aprovada per un parlament escollit democràticament.
Malgrat tots els entrebancs, el referèndum es va celebrar, les urnes, les paperetes i el cens varen arribar a on havien d’arribar, més de 2,2 milions de persones van votar
I un cop celebrat el referèndum, que les forces del règim deien que en cap cas es faria, ha continuat la política de la por. De la por econòmica, d’una banda, per part d’algunes grans empreses que han viscut i prosperat, en gran part, gràcies al règim del 78. De la por política i personal als polítics (i a la gent) a qui s’amenaça amb l’aplicació, com a mínim discutible, d’alguns articles de la Constitució espanyola per restringir encara més l’autonomia i, fins i tot, amb l’aplicació d’articles del codi penal que podrien suposar importants penes de presó. Tot amb l’objectiu de què no es faci una declaració d’independència (DI) que està prevista en una altra llei aprovada pel Parlament català.
En aquest context, què podia proposar teòricament el president de la Generalitat al Parlament, si del que es tracta és de buscar una solució real al contenciós entre Catalunya i España? Hi havia vàries opcions possibles, però moltes d’elles crec que són pràcticament impossibles. No crec que sigui possible l’opció d’una moció de censura al PP a les Corts espanyoles que, a més, donat el posicionament del PSOE, i en part de Podemos, tampoc donaria cap solució al conflicte existent entre Catalunya i España. Tampoc ho és, em sembla, la convocatòria d’unes eleccions autonòmiques, encara que se les revestís de “constituents”, per vàries raons: podria no donar uns resultats massa diferents als actuals amb la continuació del bloqueig de la situació; hi podria haver la intenció, per part de l’Estat espanyol, de declarar il·legal algun partit independentista per evitar una majoria d’aquest signe; i sobretot perquè, després d’on ja s’ha arribat, treuria tota la credibilitat als partits independentistes i a les institucions catalanes davant de la població. La possibilitat d’una negociació amb l’Estat espanyol, ara com ara, fins i tot si hi hagués un mediador, sembla quasi impossible, tenint en compte que no està disposat a acceptar el Govern català com a un negociador en peu d’igualtat. I tampoc se sap que existeixi, almenys de moment, cap mediador (la UE, Alemanya, els EUA, per exemple) que pugui i vulgui fer canviar d’idea a l’Estat espanyol.
La possibilitat d’una negociació amb l’Estat espanyol, fins i tot si hi hagués un mediador, sembla del tot impossible
Quines possibilitats quedaven, doncs? Totes elles passen sembla per una Declaració d’Independència (DI). Això vol dir entrar en un terreny bastant desconegut, complex, en el que res serà fàcil i en el que el nivell d’incerteses és molt elevat. La DI podria ser “diferida”, és a dir, una DI simbòlica amb demanda simultània de negociació que, si no es produeix en un període determinat, necessàriament curt, donaria lloc a una DI real. El principal objectiu d’aquesta opció seria que quedés clar que es deixa oberta la porta del diàleg/negociació/mediació i, al mateix temps, mantenir els lligams i complicitats amb el món dels Comuns i de Podem. Els inconvenients d’aquesta opció són diversos: amb el pas del temps podria disminuir la pressió sobre el Govern espanyol que tindria menys interès en negociar i els possibles mediadors en fer la mediació; ja s’han fet anteriorment DI diferides sense que tinguessin cap efecte real; el nivell actual d’intervenció de la Generalitat li dóna poc marge de maniobra; ningú ens diu que el fet de fer una DI “diferida” suposarà necessàriament un nivell de repressió i d’intervenció de l’estat més baixos; i, per sobre de tot, el principal actiu del procés independentista és la gent i la seva mobilització, i una opció com aquesta podria tenir un efecte de desànim i desmobilització.
Una altra opció seria la DI real i immediata que permeti que Catalunya existeixi com a actor i que, per tant, pugui legitimar la negociació i la mediació. Com ja s’ha dit, això significa entrar en una certa dimensió desconeguda, perquè ningú sap quina serà realment la reacció del govern i l’estat espanyols, ni fins a quin punt, després de tot el que ha passat i la repercussió internacional que ha tingut, els hi serà fàcil (o més aviat difícil) augmentar el nivell de repressió i/o d’intervenció del Govern de la Generalitat i de l’autonomia. A més, tenint en compte els efectes polítics i econòmics (sobre l’economia espanyola i europea almenys) que produiria, es diu que aquesta pot ser l’única opció que portaria realment a l’Estat espanyol a la taula de negociació, sigui per voluntat pròpia o perquè algun mediador internacional important li farà veure que no hi ha cap més remei. Però evidentment, no hi ha cap seguretat i tot està per veure. També es pensa que el món dels Comuns i de Podem només es mouria i es definiria realment si es prengués aquesta opció. També està per veure.
Qualsevol opció requerirà un nivell molt elevat de mobilització de la gent i una gran empatia del govern català i del parlament amb la població
Una tercera opció intermèdia, i més matisada, seria la de fer una DI real però amb una clàusula de suspensió per un període determinat, necessàriament curt, sempre que hi hagués un retorn a la situació anterior a l’augment de la repressió i de la intervenció de la Generalitat. En cas contrari, deixaria d’aplicar-se la clàusula de suspensió. De nou, l’objectiu seria que quedi clar que es deixa oberta la porta del diàleg/negociació/mediació reals i de mantenir els lligams i complicitats amb el mon dels Comuns i de Podem. Sense dubte, qualsevol d’aquestes darreres opcions requerirà un nivell molt elevat de mobilització de la gent i una gran empatia del Govern català i del Parlament amb la població, particularment amb la que va anar a votar i va defensar les urnes l’1-O i amb la que es va mobilitzar el 3-O per la vaga general i l’aturada del país.
Al final, però, Puigdemont ha fet una cosa no massa clara ni de fàcil comprensió per a molta gent. En paraules textuals va dir “assumeixo…el mandat que Catalunya esdevingui un estat independent en forma de república”, per afegir immediatament que “el Govern i jo mateix proposem que el Parlament suspengui els efectes de la declaració d’independència per tal que en les properes setmanes emprenguem un diàleg…(per) arribar a una solució acordada”. Es diu que el discurs que va pronunciar el president del Consell Europeu, Donald Tusk, ahir a la tarda davant del Consell de les Regions, en què semblava obrir la porta a fer de mediadors en un diàleg, hi va tenir molt a veure. Hi va haver DI “diferida”? En tot cas, no va ser votada pel Parlament, encara que els diputats de la majoria independentista van signar un document que diuen que correspondria a la DI. Però tampoc ha estat publicat ni pel butlletí oficial del Parlament ni pel diari oficial de la Generalitat. Moments de “wait and see” per veure quina és la reacció real de l’Estat espanyol, així com el compromís real del Consell de la UE.
