El 20 de gener de 2017 Donald Trump es convertia, gairebé contra tot pronòstic, en el quaranta-cinquè president dels Estats Units d’Amèrica (EUA). Aquest mes se celebra el primer any de polèmica gestió de Trump i veurem novament articles que intenten explicar-nos com va ser possible aquella victòria electoral –molts d’ells, irònicament, escrits per les mateixes analistes que la van qualificar d’impossible. A la possibilitat d’obrir les portes del Despatx Oval al candidat del Partit Republicà també hi va jugar un paper important la cultura, o més ben dit, una subcultura.
Bona part de l’anàlisi postelectoral nord-americana s’ha centrat en el paper determinant de l’antiga classe obrera industrial, la seva sensació d’haver estat abandonada i el seu ressentiment cap a les elits polítiques, econòmiques i acadèmiques, però no s’ha posat tant el focus en un segment de votants joves agrupades al voltant de les comunitats virtuals d’adolescents i postadolescents suburbanes. A Devil’s Bargain (Penguin, 2017), dedicat a l’ideòleg del primer trumpisme, Steve Bannon, el periodista Joshua Green explica com el també director executiu de Breitbart va saber atreure aquest grup de votants, el potencial del qual coneixia des de feia més d’una dècada.
Del Gamergate a Trump
El 2005, molt abans d’entrar en el sector de l’audiovisual, Bannon va treballar per a Internet Gaming Entertainment (IGE), una empresa de Hong Kong que buscava monetitzar les compres virtuals de World of Warcraft. Aquesta empresa feia servir personal xinès que jugaven per torns a aquest popular videojoc en línia i aconseguien ítems especials que després la companyia venia a occidentals –una disciplinada plantilla oriental estalviava hores, dies o setmanes davant les pantalles a l’afició occidental–, transformant l’adquisició en diners reals i obtenint-ne un benefici. El pla d’IGE fracassà perquè ràpidament va ser rebutjat pel seu públic, que des de fòrums virtuals el denunciaren fins a aconseguir expulsar la companyia del mercat. Malgrat tot, aquella experiència va permetre a Bannon descobrir “un submón que no sabia que existia, habitat per milions d’homes joves (la majoria de gamers són homes) […] encara que no fossin aptes socialment, eren intel·ligents, centrats, relativament benestants i molt motivats en aquelles qüestions que els interessaven”, escriu Green. Bannon “va començar a preguntar-se si aquestes forces podien ser embridades i, en aquest cas, com explotar-les”. “La realitat és que l’audiència de Fox News era geriàtrica i ningú estava connectant amb aquest grup de gent jove”, declararia més tard Bannon. Per connectar-hi, Breitbart va fitxar el polèmic bloguer Milo Yiannopoulos –homosexual, llengut, que es defineix com “un marieta perillós”– per portar la seva secció de tecnologia. “Em vaig adonar que Milo podia atraure aquests xavals immediatament”, assegura Bannon a Devil’s Bargain. Yiannopoulos era la clau que obria la porta a aquest submón i el Gamergate, el moment adient.
Va ser l’esquerra de la postautonomia la que primer va cultivar aquestes tècniques “rizomàtiques” que avui explota la nova dreta populista radical
El 2012 la crítica cultural feminista i youtuber Anita Sarkeesian engegà una campanya de micromecenatge per finançar una sèrie de clips amb els quals denunciar com “molts videojocs tendeixen a reforçar i amplificar idees sexistes i directament masclistes sobre les dones”. La campanya de Sarkeesian –que esperava recollir 6.000 dòlars i en va obtenir 158.922– coincidí amb l’exposició d’Electronic Entertainment de Los Angeles, que va servir per donar ressò a la denúncia. Una legió de trols i identitats anònimes, unides per allò que consideraven una defensa del videojoc i el seu aspecte lúdic de la suposada introducció de teories acadèmiques alienes a ell, va assetjar a les xarxes socials a Sarkeesian, altres feministes i els crítics que coincidien amb elles sobre el masclisme al món del videojoc. Més tard, Zoë Quinn, una desenvolupadora de videojocs, va patir el mateix tracte després de ser acusada d’anar-se’n al llit amb un crític per obtenir crítiques positives. L’assetjament, però, no s’esdevenia únicament al món virtual: des de fòrums digitals s’organitzaren campanyes per pressionar els mitjans de comunicació perquè retiressin els articles que simpatitzaven amb Sarkeesian o Quinn, i molts van ser víctimes de doxxing (fer pública informació privada per perjudicar personalment i professional) o swatting (trucar a la policia fent-se passar per la víctima i simulant una situació de risc perquè les forces especials irrompin a casa seva).
El cas es va conèixer com a Gamergate, però es considerà com un fenomen marginal, relacionat amb l’anonimat a les xarxes. Una de les persones que no ho va fer va ser Bannon, coneixedor de la psicologia grupal. “Venen pel Gamergate o el que sigui i després passen a la política i a Trump”, sentencià.
‘Welcome to Kekistan’
El missatge de l’alt-right s’amplifica i es difon per canals molt semblants al del Gamergate, com les xarxes socials o els fòrums digitals com reddit o 4Chan –en particular el tauló dedicat a política, /pol/–, que reforcen el sentiment de comunitat i missió, que desenvolupen fins i tot un vocabulari propi: cuckservative –mescla de cuckold (pràctica sexual en la qual l’home gaudeix contemplant la seva parella mantenint sexe amb un altre) i conservative (utilitzat per estigmatitzar el conservadorisme tradicional)–, SJW (Social Justice Warrior), snowflake (floc de neu, per assenyalar els perfils més sensibles), etcètera. El missatge es condensa en mems, una imatge –de la persona atacada o d’uns personatges recurrents, a vegades animada i freqüentment acompanyada d’un text sarcàstic– que s’ha convertit, per la seva simplicitat i capacitat de reproducció, en un potent mitjà de comunicació en un ecosistema mediàtic dominat per la immediatesa i les noves tecnologies de la informació. Irònicament, va ser l’esquerra de la postautonomia la que primer va celebrar i cultivar aquests nous mitjans, tècniques i formes d’organització “rizomàtiques” que avui explota la nova dreta populista radical als EUA i Europa.
A l’Estat espanyol, fòrums digitals com Forocoches –inicialment destinat a l’automoció– i Foro Paralelo juguen un paper semblant al de l’anglosaxó 4Chan
Dins d’aquesta subcultura, el símbol que més popularitat ha assolit és la granota Pepe (Pepe the Frog), que fins i tot Donald Trump arribà a difondre des del seu compte de Twitter com a candidat republicà. Creada per Matt Furie per al seu còmic Boy’s Club, aquesta granota antropomòrfica començà a ser popular el 2008 a MySpace o 4Chan, però vuit anys després va ser apropiada per l’alt-right. La Lliga Antidifamació (ADL) la considera un símbol d’odi. El seu creador, que rebutja aquest ús, intentà rescatar el personatge, però finalment va decidir “matar-lo” a un còmic el maig de 2017.
La granota Pepe, però, ha mantingut una vida pròpia i l’alt-right ha desenvolupat una mitologia al seu voltant que ha acabat creant una nació fictícia, anomenada Kekistan. El nom deriva del mot kek, que la comunitat de 4Chan feia servir com una variació del popular lol (laugh out loud), i que també és el de la deïtat de l’antic Egipte que representava el concepte de foscor i apareixia sovint als gravats dibuixada amb un cap de granota, una coincidència que no va passar inadvertida a la nova dreta radical. Kekistan té el seu propi “exèrcit” virtual per a “guerres memètiques” i compta fins i tot amb bandera pròpia –una creu negra sobre fons verd, el logotip de 4Chan i les lletres KEK al centre– que lluny de ser inofensiva és una barreja de diverses banderes d’extrema dreta: l’ensenya de guerra del III Reich (Reichskriegsflagge), la bandera dels Creuats Globals del Ku Klux Klan –una escissió del KKK– i l’anomenada bandera Vinnland, creada pel grup de metal gòtic nord-americà Type O Negative i apropiada pels skinheads supremacistes dels EUA. La bandera es va poder veure a la manifestació Unite the Right a Charlottesville l’11 i 12 d’agost, en la qual un simpatitzant dretà va assassinar una persona i en va ferir dinous més atropellant-les amb el seu automòbil. La granota Pepe també és el logotip de Gab, una xarxa social creada per gent vinculada a l’alt-right per escapar de les normes de publicació de Twitter.
Forocoches i Memes Nasiunalistas
A l’Estat espanyol aquest fenomen no és del tot desconegut. Fòrums digitals com Forocoches –inicialment destinat a l’automoció– i Foro Paralelo juguen un paper semblant a 4Chan, tot i que la seva militància no sembla comparable a la de l’alt-right i tampoc cap moviment ultradretà ha estat capaç d’instrumentalitzar fins ara aquesta base. La notícia més recent ha estat la denúncia que va fer des de les xarxes socials la regidora de la CUP de Vilafranca del Penedès, Laia Santís, d’un fil dedicat a les dones d’aquesta formació. Però Forocoches també té el seu propi swatting i, per exemple, ha recaptat diners per enviar un grup de mariachis al Parlament de Catalunya i una corona de flors amb el lema: “Democracia, Forocoches no te olvida”. També des de Forocoches s’organitzà una altra campanya per enviar pizzes als efectius de la Policía Nacional espanyol desplegats a Catalunya amb motiu de l’1-O. Com 4Chan, Forocoches ha desenvolupat un imaginari –la “mascota” Roto2–, vocabulari i mems propis: shurs (per als perfils afins), “valla no me lo experaba”, pole (pres del món esportiu), melafo (“me la follaría”) i oslafo (“¿os la follaríais?”) en els posts específicament masclistes. En aquest últim cas no hi ha distincions polítiques: tant Inés Arrimadas (C’s) com Andrea Levy (PP) han estat objectes d’aquesta mena de comentaris. En el segon cas s’afegeix també una pàtina d’antisemitisme.
Fins i tot a Catalunya hi ha qui ha intentat replicar aquesta subcultura. A Facebook trobem, per exemple, una pàgina anomenada Memes Nasiunalistas, que utilitza la granota Pepe amb les quatre barres, la ideologia de la qual sembla beure de les restes d’Unitat Nacional Catalana (UNC), una formació independentista d’extrema dreta. De fet, la pàgina està enllaçada a Memes Faixistas Universitaris, que no només té un clar contingut reaccionari i identitari, amb missatges contra la població àrab (“remove kebab”), la CUP o Arran: la seva mascota és una granota Pepe amb l’uniforme feixista de Benito Mussolini. De cap de les dues pàgines, amb poc seguiment, es pot parlar d’un èxit comparable al dels Estats Units.
Article publicat al número 446 de la ‘Directa’.
