Era un dia especial. La Clàudia estava molt emocionada perquè, per fi, viatjava a Londres i, tot i que volava en low cost, ho feia per la porta gran: acompanyada del seu pare i estrenant passaport espanyol. Des dels deu anys havia cultivat amb tendresa aquella il·lusió que ara prenia forma en els cinc sentits. Ja s’imaginava passejant amunt i avall per Trafalgar Square, Piccadilly Circus o Hyde Park. Fins i tot podia sentir les botzines dels cotxes que la sorprenien per l’esquerra i olorar el perfum de les autèntiques pies angleses. Un somni l’esperava a només dues hores d’avió.
Com que volaven a Londres, fora de l’espai Schengen, van haver de passar el control de passaports. La Clàudia, amb satisfacció, va mostrar el seu passaport, nou de trinca, la prova legal que certificava que, finalment, després de molts anys d’haver viscut a l’Estat espanyol, ella era espanyola a ulls de l’Estat. El policia va revisar el passaport i, en veure que totes les dades eren correctes, la va deixar passar sense dilacions. El seu pare també va passar amb normalitat, com la resta del passatge.
Acte seguit, es van adreçar a la cua d’embarcament. Anaven molt bé de temps, però ja hi havia alguna persona esperant dreta amb les maletes i, dos minuts després, ja s’havia format una cua ben llarga. Es van assegurar que les maletes tenien les mides justes i, quan els va tocar el torn, van entregar el bitllet i la documentació a l’hostessa, que les va observar amb estranyesa:
– Esperen aquí, por favor.
Sense fer-los cap pregunta ni donar-los cap explicació, les va apartar de la cua i els va dir que s’esperessin. Confosa i sense saber ben bé com procedir, l’hostessa va demanar ajuda a una altra companya. Ho va fer sense discreció, davant mateix d’elles, donant per descomptat que no l’entendrien:
– ¿Qué les pido?
– Pues pídeles la cuenta bancaria, la dirección y alguna otra cosa que tengan.
El seu pare es va posar molt nerviós:
– ¿Por qué estan haciendo esto?
– Por motivos de seguridad – es va limitar a respondre l’hostessa.
La Clàudia se la mirava amb molta ràbia, però va preferir esperar i obeir. Estava molt indignada, però no volia deixar escapar el somni d’anar a Londres per culpa de l’actitud d’aquella noia.
En aquell aeroport, les mirades feien més mal que les paraules. Les persones de la cua contemplaven la Clàudia i el seu pare amb desconfiança, com si pensessin que alguna cosa devien haver fet. L’hostessa les havia segregat de la cua i això havia suposat, automàticament, un estigma. Va comprendre que tant era que un paper la reconegués com a espanyola, sempre estaria exposada a les fronteres de vidre alçades basant-se en el seu color de pell.
Ryanair va demanar disculpes a les passatgeres per si s’havien sentit discriminades en algun moment, però no va admetre que els protocols fossin racistes
Segurament, va pensar la Clàudia, aquella hostessa s’estava limitant a aplicar un protocol de la companyia o alguna cosa semblant, però també podia decidir si obeïa aquelles ordres racistes o no. I, desgraciadament, va decidir obeir-les. Després de quinze minuts de retenció, l’hostessa va demanar-li el DNI. Se’l va mirar i les va deixar passar, com si no hagués passat res.
Van ser només quinze minuts, però el cabreig es mantenia al cor de la Clàudia quan van tornar de Londres. Allò no podia tornar a passar-li a ningú més. Per això, va decidir denunciar-ho al Servei d’Atenció i Denúncies (SAiD) de SOS Racisme Catalunya i començar a fomentar el boicot a Ryanair entre les seves amistats explicant la discriminació que havien patit ella i el seu pare.
El SAiD va fer arribar una carta al Servei d’Atenció al Client de la companyia per demanar-los que reconeguessin l’episodi com un cas de discriminació per perfil ètnic i que corregissin els protocols necessaris perquè no es tornés a repetir.
Ryanair va demanar disculpes a les passatgeres per si s’havien sentit discriminades en algun moment, però no va admetre que els protocols fossin racistes. Es limitaven a seguir les instruccions del Departament de Visats i Immigració del Regne Unit per prevenir viatgers impostors. Des de quan les aerolínies s’encarreguen del control migratori? No es tractava d’una tasca consagrada al Cos Nacional de Policia espanyol?
*Aquest text forma part de #RELATSREALS, una iniciativa de SOS Racisme que la ‘Directa’ acull en la seva edició de paper. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncies de SOS Racisme Catalunya. S’utilitzen noms falsos per mantenir l’anonimat de la persona agredida, però és l’única dada fictícia. Tots els fets que s’hi narren són reals. Més informació a www.sosracisme.org i al twitter
