Mig segle després d’haver assolit la independència d’Algèria, deixar de sentir-se una colònia encara és una aspiració per bona part de la població de la Cabília, assegura Kaissa Ould Braham, periodista i activista cabilenca. El seu, és un territori tant combatiu com combatut. Situat a l’est de la capital algeriana i amb uns sis milions d’habitants, la Cabília ha estat i és escenari de les principals mobilitzacions en defensa de la identitat i la llengua amazigues.
Defensar la seva cultura en un marc democràtic i laic és la línia editorial que va convertir-la en exiliada fa prop de deu anys. Va haver de deixar el diari Izuran (Arrels) i la regió que sent com a país per refugiar-se a Catalunya. Un any abans, el 2007, ja hi havia fugit el seu marit, Salem Zenia, poeta i periodista. Era el director de la publicació amaziga en què ambdós treballaven i havia rebut amenaces de mort de grups islamistes.
Periodistes, escriptores, artistes i qualsevol veu ciutadana que alci idees dissidents o evidenciï la diversitat real, no només és blanc de l’extremisme religiós. S’enfronta també a la persecució del govern del Front Nacional d’Alliberament, al capdavant d’Algèria des que va deixar de ser colònia francesa, el 1962. Reporters sense fronteres denuncia l’aplicació sistemàtica del codi penal davant les informacions crítiques amb el govern. En la classificació mundial de la llibertat de premsa que elabora anualment l’organització, Algèria ocupa la posició 134 de 180.
El poble amazic habita diversos punts d’un vast territori del nord d’Àfrica, amb contextos diferents. Tanmateix, hi ha objectius compartits, més enllà de les fronteres de cada estat?
“No podem dissociar la reivindicació lingüística, cultural i identitària amaziga de les altres lluites per la democràcia: igualtat de gènere, laïcitat, llibertat de consciència i respecte per les diferències”
A tota l’Àfrica del nord, el primer que perseguim és que el govern de cada estat reconegui la llengua amaziga. Al mateix temps, com que no es tracta de fer que una dictadura que ara és en àrab passi a ser una dictadura en amazic, no podem dissociar la reivindicació lingüística, cultural i identitària amaziga de les altres lluites per la democràcia: igualtat de gènere, laïcitat, llibertat de consciència i respecte per totes les altres diferències.
És la defensa de la identitat amaziga el que força la teva família a refugiar-vos a Catalunya?
No només. Vam venir aquí per patir persecució lingüística, ètnica i religiosa. En un inici, el meu marit i jo anàvem més a l’aventura, però al tenir els fills… Els grups terroristes al meu país et vénen a casa i si no et troben a tu, es vengen amb la família. Vam perdre amics i col·legues assassinades. El meu marit estava a la llista de persones a eliminar. A més, el d’Algèria és un règim militar, la corrupció és general i també la violació dels drets de les persones amazigues.
Al nostre país, com a la majoria de països musulmans, s’utilitza la religió per negar-nos la identitat. Ens diuen que per ser bones musulmanes hem d’esborrar l’amaziguitat. Des de la independència d’Algèria, el règim militar ha utilitzat la religió perquè, a diferència de la tradició, no es qüestiona. Per això, som clares: lluitem per un marc democràtic i laic, que ens protegeixi de la instrumentalització de la religió per oprimir-nos i minar-nos els drets. El poble amazic som una mostra del que passa amb molts altres pobles. No som minoria, sinó minoritzat, i estem lluitant pel dret d’existir.
La relació amb l’Islam és diferent entre les persones de cultura amaziga que entre les àrabs?
La majoria de cabilenques són musulmanes i el seu Islam característic és el nord-africà, una barreja d’Islam, judaisme, cristianisme i animisme, cosa que mai ha estat una contradicció, del segle VII al XX. La meva àvia fa les cinc pregàries del dia i el ramadà i té una pedra que venera cada dia. La “contradicció” arriba als anys 90 amb els islamistes radicals, per qui aquest Islam no pot existir. Maten la gent que el practica i que defensen un Islam salafista, de tornada als orígens, a la pràctica que feia el profeta a la península aràbiga.
Tradicionalment, a la Cabília, l’imam de la mesquita no té cap dret a ficar-se en els afers del poble. Només té autoritat dins de la mesquita, en relació a l’espiritualitat. És la laïcitat que defensem, que no és només un concepte occidental. La Cabília sempre ha estat una regió laica, amb una organització social horitzontal. Cada poble és com una república, té una assemblea col·legial, formada una persona representant de cada família.
Doncs a la Cabília encara manteniu la forma d’organitzar-vos diferencial de la cultura amaziga?
Els francesos van estructurar la societat d’Algèria, però la societat cabilenca sempre ha viscut en paral·lel a la llei algeriana. Durant la colonització i després. Per exemple, al poble, si hi ha un conflicte, està molt mal vist que algú vagi a la justícia, a no ser que sigui per alguna cosa molt greu. Tenim una assemblea de savis que intenten resoldre el conflicte. I quan hi ha un perill extern els pobles funcionem com una federació. El 2001, quan l’exèrcit algerià va venir a la Cabília i va disparar contra joves manifestants, pacífics, per defensar la identitat amaziga, els aarch [comitès de tribus i pobles] van organitzar-se.
L’episodi de repressió del 2001 en què van morir més de 120 manifestants, recordat com la Primavera Negra, és un dels esdeveniments històrics que ha tingut lloc a la Cabília, segurament, l’escenari principal de les revoltes en defensa de la identitat amaziga…
La Cabília lluita en paral·lel per la identitat i el reconeixement de la llengua. El 1994 es va fer la vaga de la motxilla. La Cabília va boicotejar l’escola algeriana per reivindicar la introducció de la llengua amaziga al sistema educatiu i, després d’un any, el 1995, el Govern va autoritzar, per primera vegada a la història, l’amazic com a assignatura.
“Arran de la Primavera Negra, el règim algerià va abandonar la Cabília, en l’àmbit de la seguretat, i els grups islamistes va aprofitar l’absència de protecció per entrar-hi”
En el cas del 2001, arran de la Primavera Negra, el règim algerià va abandonar la Cabília, en l’àmbit de la seguretat, i els grups islamistes va aprofitar l’absència de protecció per entrar-hi. Es va començar a convertir en la regió més militaritzada al mateix temps que amb major nombre d’atemptats. Des del 2001, la Cabília és una regió desprotegida. En aquest context, no podíem seguir amb el diari. En general, a Algèria, els islamistes han perdut en el pla militar, però han guanyat en el polític. Les mentalitats han retrocedit segles.
Com ha afectat la vida de la comunitat? I de les dones en concret?
A Algèria, les dones tenen el mateix accés que els homes a l’educació i oficialment poden accedir a tots els sectors laborals (tot i que en molts és molt difícil entrar-hi). Però, de l’escola a la universitat, tot el que s’ensenya és per justificar que les dones són inferiors als homes. Es normalitza. Mentre que la Constitució estableix la igualtat de gènere, en paral·lel, el Codi de la Família, inspirat en la xaria, la llei islàmica, ho contradiu, limita el poder de les dones i justifica la violació de drets en nom de la religió.
L’any 94, jo era estudiant i el grup armat islamista GIA va posar de termini una setmana perquè totes les dones ens poséssim el vel. Quan es va acabar el termini, vam sortir al carrer dient que no ho faríem. Hi ha dones que van morir per fer-ho. A la Cabília, imposar-nos el vel forma part de negar-nos la identitat, perquè és un vestit propi de territoris com Aràbia Saudita o l’Iran. Per nosaltres el vel és un uniforme polític. Alhora, però, s’ha convertit en un vestit de seguretat. Les dones que el porten no pateixen les agressions que pateixen les que no el porten.
El 2010, el Moviment per l’Autodeterminació de la Cabília (MAK) va proclamar un govern provisional cabilenc a l’exili, a l’Estat francès, per anar creant estructures per assolir un estat propi. És una aspiració que comparteix una majoria de la població de la Cabília?
La majoria de població cabilenca reconeixen que pertany a un país que es diu la Cabília. El moviment per l’autodeterminació és transversal. El punt de no retorn va ser la revolta del 2001. La Cabília es va quedar sola. Cap altra regió d’Algèria s’ha mostrat solidària amb el que hi va passar. Des de llavors, el plantejament va ser: per què hem de lluitar nosaltres per canviar tota Algèria, si la resta no s’interessa per trencar amb aquest règim? La Cabília sempre ha estat a l’avantguarda de les reivindicacions democràtiques.
Per mi el govern central d’Alger tota la vida ha estat dictadura, repressió, por, espionatge… Mai m’he sentit algeriana. És un somni viure en un país en què no ens sentim colonitzades. El govern algerià està maltractant les activistes independentistes, les està empresonant i reprimint, i la gent té por. No hi ha un context democràtic per expressar-se. El president del govern del MAK té prohibit entrar al país, quan el seu pare va morir lluitant per la independència d’Algèria.
El del MAK és un govern limitat al pla simbòlic o és efectiu en algun aspecte?
És un moviment que té molta adhesió. Forma part de la diàspora que intenta fer coses des de fora perquè el context a la Cabília és molt difícil. Tanmateix, el missatge de pau d’aquest moviment és molt important. Juga un paper que impedeix que moltes persones joves es radicalitzin en un context molt violent. A la mínima, el Govern ho utilitzaria com argument per reprimir la població.
L’objectiu d’autodeterminació és compartit pel moviment amazic?
“La consciència de pertànyer a un mateix poble amazic existeix, de les Illes Canàries a Burkina Faso. Però cada punt geogràfic no pot lluitar per tots”
La consciència de pertànyer a un mateix poble amazic existeix, de les Illes Canàries a Burkina Faso. Però cada punt geogràfic no pot lluitar per tots. La Cabília és molt solidària amb el que passa al Rif, a Líbia, a Tunísia… però cada comunitat lluita en el marc local, on ja tenim molts problemes. Jo faig la comparació amb Catalunya, que no pot lluitar pel País Valencià i les Illes Balears si no ho volen o no han arribat al mateix nivell.
Ara que, tot i ser contextos molt diferents, fas la comparació: Com estàs vivint l’activitat politicojudicial i policial dels darrers dies a Catalunya?
Em fa molta por, perquè si això passa a Europa, què no faran els nostres governs? La repressió del govern espanyol a Catalunya repercuteix en la repressió del govern algerià al meu país. Si Espanya actua així a Catalunya, els nostres governs no tindran límit. Espanya encara té reflexos franquistes, que no resoldran el problema, i la posició d’Europa fa vergonya.
En el cas del poble amazic, quina posició adopta Europa davant la repressió?
La Unió Europea, en general, i Espanya, en concret, reben d’Algèria quasi la meitat d’hidrocarburs, gas i petroli. En nom d’aquests interessos econòmics, estan esclafant els drets humans. Quan, durant la guerra civil, els terroristes entraven al meu poble i degollaven 13 persones en una nit, a Europa el que hi havia era censura informativa. Quan el poble amazic es revolta al Rif, el mateix, censura informativa.
En les darreres eleccions a Algèria, el president de la comissió d’observació internacional va ser un eurodiputat que, l’endemà, deia que garantia que les eleccions s’havien desenvolupat sense frau. Tots els partits algerians, islàmics o laics, de dreta i d’esquerra, tots, denunciaven el frau massiu. Europa està amb els dictadors àrabs. Denuncien el Daesh i venen armes a Aràbia Saudita, el primer aliat àrab d’Europa, al costat de Qatar. Hi ha tanta hipocresia! França va traçar el mapa d’Àfrica del nord sense que respongui a la realitat sociològica ni lingüística. Va imposar fronteres i avui són els primers que denuncien els canvis de fronteres.
Es qüestiona que, amb la globalització, tingui sentit crear nous estats…
Tota la repressió contra la població cabilenca a Algèria s’ha fet en nom d’atemptar contra la unitat nacional. Unitat nacional és esborrar les altres identitats. Reprimir-nos, empresonar-nos, torturar-nos, exiliar-nos, des de l’any 62 fins avui. Quan vaig arribar a Catalunya, el 2008, ja entenia que el poble català té dret a l’autodeterminació. S’ha de pertànyer a un poble oprimit durant segles, a una cultura i identitat minoritzades, per entendre-ho fàcilment. Si véns d’una cultura dominant, hi ha menys possibilitats de comprendre-ho.
