El secessionisme lingüístic al País Valencià, amb uns antecedents històrics que provenen dels inicis del segle XX, es va esvair amb l’aprovació de les Normes de Castelló l’any 1932, que reconeixien la unitat de la llengua. No obstant això, aquest secessionisme serà ressuscitat pel blaverisme: amb la neurosi de voler diferenciar la vertadera identitat valenciana i defensar aferrissadament el dogma acientífic de considerar el valencià una llengua diferenciada. Per tal de donar validesa a la teoria secessionista, tant el moviment blaver com els seus mitjans afins –sobretot Las Provincias– van enaltir durant anys els estudis i les suposades ponències d’un erudit de la llengua que provava aquest secessionisme, anomenat Bernard Weis, el qual va resultar ser fictici.
La pertorbació final d’aquesta història antiacadèmica va arribar quan entitats valencianes que històricament havien defensat la llengua van abraçar el secessionisme blaver. Va ser el cas de Lo Rat Penat (LRP) i la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV). Aquesta última havia estat coneguda anteriorment com a Centre de Cultura Valenciana i va ser refundada l’any 1978 com a Acadèmia de Cultura Valenciana (l’any 1991 es va afegir la paraula Real a la seua denominació).
L’any 1979, la RACV va crear les normes secessionistes anomenades normes del Puig, contraposades a les de Castelló, que havien estat definides l’any 1932. Tant la RACV com LRP van rebre subvencions milionàries de la Diputació de València quan aquesta estava en mans de Fernando M. Giner Giner –exfalangista militant per UCD, UV i el PP. Des de llavors es van dedicar a provar de legitimar el secessionisme amb tot un seguit de cursos formatius, materials didàctics i obres. Malgrat tot l’esforç, cap institució oficial del país va acceptar eixes normes. Ni tan sols el blaverisme polític ha aconseguit aprendre-les, exceptuant la Junta Central Fallera, on sí que han tingut certa cabuda en la publicació de llibrets i altres materials.
La llengua en el punt de mira
Cal destacar que la tasca per donar credibilitat al secessionisme no es va desenvolupar de manera pacífica, on cada part –defensores de la unitat i defensores del secessionisme– podia exposar els seus arguments. Ans al contrari, els sectors secessionistes van declarar una caça de bruixes contra persones i entitats que defensaven, ensenyaven o s’expressaven en valencià normatiu. El filòleg Manuel Sanchis Guarner va patir un atemptat bomba i va ser injuriat, amenaçat, calumniat i boicotejat. A més, després de la seua mort, va aparéixer una pintada a l’entrada del cementiri que celebrava la seua desaparició.
L’any 1983, Unió Valenciana (UV), el primer partit íntegrament blaver, va publicar un manual amb imatges d’incitació a la violència contra el professorat de valencià. I l’any 2007, el GAV va repartir al voltant d’un institut de Meliana pamflets amb fotografies i dades personals de professores acusant-les de catalanistes i animant el veïnat a plantar-los cara. Tanmateix, segons la investigadora de la Universitat de València Encarna Canet, “l’efecte més perniciós del blaverisme ha estat l’autocensura de moltes professionals de l’ensenyament si no volien, en certa mesura, veure’s obligades a convertir la seua professió en una mena d’exercici d’heroïcitat”.
L’aversió cap a la llengua i la cultura catalanes va passar a ser també l’aversió cap a la llengua i la cultura de les valencianes. El secessionisme lingüístic “va crear un estat permanent de conflicte i confusió al voltant de la llengua”, comenta Canet. “Davant d’això, moltes persones amb dubtes sobre la llengua, o poc conscienciades de la seua importància, van optar directament per passar-se al castellà”, explica la investigadora. El regionalisme bilingüe del blaverisme incitava també a substituir la llengua minoritzada per una considerada més útil i prestigiosa en l’estatus social. L’exempció lingüística per a les comarques castellanoparlants del país i la immigració van fer la resta.
En aquest sentit, les comarques del sud han patit un llarg procés de pèrdua del català al qual s’afegeix l’agreujant del conflicte secessionista. Canet relata dos moments històrics de substitució lingüística: “El que es dona al segle XVII, després de l’expulsió de la població morisca, quan amb la repoblació es castellanitzaren ciutats històricament catalanoparlants. I el que es va donar entre les classes altes, i posteriorment entre la ciutadania, a capitals com Alacant i València al llarg dels segles XX i XXI”.
Reviscola el Tio Canya?
La gran victòria del blaverisme va ser la segmentació i l’estroncament de la comunitat lingüística catalana. “L’objectiu del blaverisme era tallar-la i, en aquest moment, està plenament assolit”, afirma el sociolingüista Toni Mollà. Amb la desconnexió de les emissions de TV3, Catalunya Ràdio i altres mitjans, la comunitat lingüística catalana es presenta descohesionada al País Valencià. “Si som molt optimistes, podríem dir que la comunitat lingüística catalana és una comunitat virtual, però, si és virtual, no és moderna”, anota.
Segons una enquesta de la Generalitat feta l’any 2015, el 50% de la societat parla valencià
I és que el blaverisme va causar un retrocés considerable en els drets de les catalanoparlants al País Valencià. Encara avui, qualsevol intent d’augmentar l’aprenentatge del valencià o d’implementar-lo a les comarques castellanoparlants, com ara amb l’actual Decret de Plurilingüisme, alça les ampolles del PP valencià, el partit més blaver de la història contemporània del país. El PP intenta inflamar un conflicte en qualificar el nou decret com un acte de colonialisme i imposició.
L’estratègia d’enfrontar les diverses comunitats lingüístiques del país, però, no és nova: “Abans atacaven la Llei d’ús i ensenyament del valencià –aprovada per Joan Lerma l’any 1983– perquè deien que es volia imposar el valencià en les escoles; ara diuen que el nou decret atempta contra la llibertat dels centres i dels alumnes”, comenta Francesc Viadel, sociòleg especialitzat en blaverisme.
La normalització pendent
Tot i la histèria obsessiva del PP contra les mesures de l’actual Conselleria d’Educació, tant la LUEV com el Decret de Plurilingüisme han estat criticades per organitzacions en defensa de la llengua: les consideren massa toves per solucionar una demanda històrica com és la normalització lingüística del català al País Valencià. “Amb l’actual govern passa una paradoxa: oficialment diuen que el blaverisme ha desaparegut, però políticament actuen com si encara existira. Per això fan un decret així”, formula Viadel. Al cap i a la fi, el debat sobre models lingüístics ha estat una arma electoral més per a la dreta. En canvi, “el vertader debat hauria de ser sobre la viabilitat de la comunitat lingüística catalana”, afegeix Mollà, “amb qüestions com si serveix per a viure plenament, per a accedir a la universalitat cultural, per a les relacions econòmiques i un llarg etcètera del qual encara no estem parlant”.
Un altre dels reptes que presenta la normalització és el valor de les llengües. Si la base per assegurar la transmissió i reproducció d’una llengua, des de sempre, ha estat el seu valor social, en l’actualitat se li afegeix el valor de mercat. “La demanda de les llengües és com la demanda de qualsevol producte, depén de l’oferta, la demanda i del valor que té eixa llengua en el mercat lingüístic, que al final és un valor discriminatori. Una altra cosa és que aquest sistema de mercat no ens agrade”, afirma Mollà. El sociolingüista conclou que, “si eixa llengua val per a alguna cosa, hi haurà un gran moviment social que la demanarà”.
Al capdavall, lluitar per la normalització lingüística i pels drets de les catalanoparlants al País Valencià ha estat una tasca àrdua, però no impossible. Exemples com el d’Escola Valenciana, l’entitat cívica més important del país, serveixen per a alimentar l’esperança i la flama de la llengua. Durant 30 anys, aquesta entitat ha desbrossat un difícil camí cap a la normalització lingüística en tots els seus àmbits d’ús i, sobretot, en el sistema educatiu valencià. Tant és així que ha aconseguit consolidar, sota el nom de Trobades d’Escoles en Valencià, els aplecs per la llengua més massius i importants de la història.
L’enquesta feta per la Generalitat l’any 2015 sobre coneixement i ús del valencià llança a la llum la dada del got mig buit o mig ple: el 50% de la societat parla valencià. Llavors, “el procés de substitució lingüística no és un fenomen definitiu, i pot ser reversible, com indicà la cançó ‘Tio Canya’ d’Al Tall”, ressalta Canet.
*Article publicat originalment al numero 439 de la ‘Directa’
