Qui millor per fer un assaig fílmic sobre la ceguesa que una cineasta amb vint anys d’experiència a la professió que afirma que “de vegades els nostres ulls ens enganyen”? Maria Teresa Larraín, que està perdent progressivament la visió, presenta La nena-ombra com el seu darrer film. Un film que potser ella no podrà veure mai, almenys “com el veuria altra gent”, afirma la veu en off del documental. En tot cas, si el veu, el veurà “d’una altra manera”, resol. És precisament a través d’una oda als sentits que la cineasta reivindica amb aquest documental una nova forma de conèixer les coses i de connectar amb el món.
És a través d’una oda als sentits que la cineasta reivindica amb aquest documental una nova forma de conèixer les coses i de connectar amb el món
Maria Teresa Larraín va rebre el diagnòstic de miopia progressiva quan només tenia 7 anys. Tanmateix, la seva mare, de qui havia heretat aquella condició, li va prometre en aquell moment que “mai no es quedarien cegues”. En efecte, el que semblava d’entrada una sentència determinant, no va impedir-li dedicar-se al cinema, ni al seu país natal, Xile, ni al país que l’acolliria més endavant, Canadà.
Les traves vindrien més aviat per una altra via: el fet de ser dona, però també el fet de ser migrant, i concretament, llatinoamericana, al país de la bandera unifoliada. De fet, la ceguera no va ser un obstacle en cap moment, fins que va adonar-se que ja no podia veure amb nitidesa els rostres que ella mateixa havia filmat per a la seva pel·lícula El juicio de Pascual Pichun, sobre un líder maputxe acusat d’haver cremat les terres d’un ric polític i terratinent. És aquest procés de pèrdua de visió que la cineasta retrata en aquest darrer film de tall epidèrmic però a la vegada profund i savi.
Amb un domini veterà de la narrativa audiovisual, la cineasta ens endinsa en la seva percepció subjectiva de les coses amb un relat absolutament poètic, farcit de velats i retalls calidoscòpics. Toquem metall, fusta, ciment… En un acte de generositat, però també de valentia, i sobretot d’honestedat, la realitzadora ens presta, literalment, la seva pell. Una pell que és el que separa aquest univers de fora, que és el món, del seu univers intern, un “jo” que està vivint una sèrie d’experiències que necessita expressar i compartir per poder acceptar i immortalitzar.
Amb un domini veterà de la narrativa audiovisual, la cineasta ens endinsa en la seva percepció subjectiva de les coses amb un relat absolutament poètic, farcit de velats i retalls calidoscòpics
Amb l’acompanyament d’una suau veu narradora en primera persona, Maria Teresa Larraín ens condueix visualment per un món on la imatge ha deixat de ser fa temps el més important dels sentits. El tou dels dits de la protagonista d’aquest relat autobiogràfic passeja l’espectadora per un univers on les ombres, els desenfocaments, i fins i tot els colors, celebren que s’han apoderat de la pantalla amb una coreografia enlluernadora. La càmera explora amb una sensibilitat tàctil les textures, els sons, les figures que es dibuixen i es desdibuixen amb el contrallum del sol.
“La pèrdua de la llum no és el pitjor; és la pèrdua de la dignitat”. Aquest és un dels aprenentatges amb què finalitza el documental. Prové de la saviesa popular de peu de carrer, de les venedores ambulants cegues de l’Alameda, a Santiago de Xile. Són elles, doncs, les que transformen la peça audiovisual en una reflexió filosòfica i psicològica, però també reivindicativa, ja que afegeixen al film una perspectiva de classe.
L’espectadora perd la visió amb elles, i amb la cineasta; també viu la pèrdua d’identitat que suposa ser invisibilitzada rere un bastó blanc. I sent en pròpia pell la vulnerabilitat, la humiliació, la discriminació social, les complicacions del dia a dia i l’amenaça de la pobresa i de l’aïllament. Sent així també la necessitat de propagar l’empatia, però també la de lluitar contra la discriminació i l’exclusió social de les persones amb dificultats de visió. És així com les venedores esdevenen una mena de muses a les quals Larraín ret homenatge, erigint-les com a espectadores privilegiades de La nena-ombra: s’assegurarà personalment que puguin veure el metratge. Això sí, que el puguin veure, afirma una veu en off contundent, “a la seva manera”.
