Som els primers que volem que els nostres fills aprenguin idiomes i que llegeixin llibres i que viatgin i que toquin música i que siguin cultes de grans; i ens enorgullim quan ens diuen que al cole van bé; i no fan encara un mig metre d’alçada i ja diem que es fixen en tot i que comencen a fer uns comentaris enginyosíssims, quasi filosòfics, i que van molt avançats per a la seva edat… Després, però, sembla que reculem. En algun moment el nostre cap cedeix al bulling probable o real que pugui patir la criatura per part dels seus companys si, horror, a l’hora del pati li agradés més quedar-se llegint sota un arbre abans que pujar-s’hi a llençar pinyes des de dalt. I afluixem. I deixem de comptar els cops que fan comentaris que van més enllà de la lògica, deixem de sorprendre’ns per les seves observacions i fins i tot ens fa mandra haver d’anar a buscar al Google una resposta a una qüestió que ens fan que a nosaltres se’ns escapa també.
Marina Garcés explica en un mini llibret que ara li ha publicat l’editorial Anagrama –Nova il·lustració radical– com la cultura està mal vista; com vivim en els temps del que ella denomina “analfabetisme il·lustrat”. Sembla que precisament ara que tenim a l’abast tota la informació del món, la nostra resposta sigui tancar-nos en la nostra minsa parcel·leta del que dominem, ignorant la del veí o quedant-nos-en amb quatre idees que, probablement, farem servir per a riure’ns-en o fins i tot per a desacreditar-lo.
Diu Garcés que hauríem de restablir la relació entre cultura i natura; que la cultura forma part del que som, que és de fet aquella constant que ja hi és quan naixem i la que s’hi quedarà quan morim
Proposa solucions però Garcés al final del llibre; una, sobretot, que de tan lògica, de tan senzilla d’entendre, és perfecte per reconduir aquesta situació de ruptura de la societat amb la cultura. Diu Garcés que hauríem de restablir la relació entre cultura i natura; que totes dues coses no van per separat; que la cultura forma part del que som, que és de fet aquella constant que ja hi és quan naixem i la que s’hi quedarà quan morim; que si hi renunciem, no només estem trencant amb la història, sinó que estem renunciant al futur.
Seria aquesta idea de la cultura com a cosa natural la que explicaria perquè instintivament tots, davant els nostres fills, no podem sinó imaginar per a ells un futur il·lustrat, però il·lustrat de debò. Perquè tots tenim clar que nosaltres mateixos, educats en el coneixement, seríem persones més lliures, oi?
