La tornada dels creuers turístics al port de la capital de Tunísia és el millor indicador de la renovada confiança tant a dins com a fora del país en la seguretat d’aquest estat magribí. No en va, l’última operació d’envergadura fou l’intent d’assalt a una ciutat fronterera amb Líbia fa un any, i l’últim atemptat en una gran ciutat es remunta a finals del 2015. Tot i això, els desafiaments que encara té plantejats Tunísia en aquest àmbit són importants. Ridha Raddaoui, director del Centre Tunisià de Recerca d’Estudis sobre el Terrorisme, ens rep a la seva oficina per parlar-ne.
Com valora la lluita antiterrorista de l’Estat tunisià i, en concret, de les seves forces de seguretat?
Si només ens fixem en les forces de seguretat, podem parlar d’èxit, car des de l’últim atemptat, han desarticulat molts comandos. Però crec que calen també altres mitjans a banda dels repressius per tenir èxit, i aquesta perspectiva manca a Tunísia. No es fa una lectura de què és el terrorisme en tota la seva complexitat. A més, no hi ha un enfoc que tingui en compte les especificitats del terrorisme tunisià, com per exemple, el rol de les dones. Veiem que més de 200 dones estan en processos judicials a Tunis, i més de 100 a les presons de Síria, i un nombre indeterminat a Líbia. A més, hi ha 64 presoneres aquí a Tunísia. El total és el 4% dels 1.600 condemnats per terrorisme. El seu rol, el de les dones, ha evolucionat dins les organitzacions terroristes: de tenir funcions logístiques, a altres de lideratge. Per exemple, a les operacions terroristes, han passat d’un paper marginal a dur a terme directament les eleccions. L’Estratègia Nacional contra el Terrorisme està buida de la qüestió de la dona.
Malgrat aquestes mancances, no hi hagi hagut cap atemptat en l’últim any…
No hem de negar el rol important del ministeri de l’Interior i de la Defensa. Han treballat amb eficiència i coratge, i patriotisme. I això té una influència sobre el terreny. El que va passar a Ben Guerdane és una prova que les forces de seguretat i l’Exèrcit va trionfar. La millora és lògica perquè hi ha cobertura política. Abans, en el periode 2013-2014, el poder polític anava per darrere de l’àmbit securitari. Ara que ja van a l’hora en la lluita contra el terrorisme, ja va bé. Abans no hi havia cooperació, ni coordinació. Anaven en direccions diverses. I això va dificultar les coses. En aquell període no diré que el govern era permissiu amb el terrorisme, però sí que no era sever. Hi havia justificacions polítiques per a la gent que marxava a Síria, i els que anaven a Líbia.
Per tant, vostès creuen que l’estratègia funciona al curt termini, però no al llarg termini?
“La llei del 2015 amplia la definició de terrorisme. La conseqüència pot ser que a les persones que formen part de l’espai social entorn del terrorisme, en lloc d’allunyar-les, les hi empenyi”
Tenim una aproximació diferent de la de l’Estat fixada en l’Estratègia Nacional contra el Terrorisme, perquè la lluita antiterrorista no té respostes fàcils. No només es pot fer un enfoc només repressiu, o legal, o sociològic. L’estratègia ha de ser una, però amb una visió multidisciplinar. La llei del 2015 amplia la definició de què és terrorisme i el número de persones considerades “terroristes” augmenta. I la conseqüència pot ser que a les persones que formen part de l’espai social entorn del terrorisme, en lloc d’allunyar-les d’aquest món, les empenyi envers ell. Nosaltres creiem que el que cal fer és aïllar els que són vertaderament terroristes, i integrar els que s’hi poden haver acostat.
Com veu el rol de les famílies en aquesta qüestió?
Hi ha un buit. Avui la família que descobreix que el seu fill té simpaties jihadistes –que vol anar a Síria, etcètera–o bé informa les autoritats, que el posaran a la presó, o bé els deixa marxar a Síria. Hi hauria d’haver centres en els quals participessin imams, educadors socials, etcètera, per desradicalitzar aquests joves, aïllar-los dels terroristes. Un nano de 17 anys que entra a la presó i coneix els líders dels grups terroristes, l’influiran molt, i el poden convèncer per integrar-se de debò a grups armats. Estem empenyent els nostres nanos als braços dels terroristes. L’estratègia nova no té en compte això. No oblidem que més d’un 75% dels detinguts per terrorisme tenen menys de 35 anys. I els menors de 25 són el 28%. És un moviment juvenil. De fet, és el primer moviment polític, ideològic, entre la joventut tunisiana. Se’ls hauria de considerar “projecte de terroristes”, no terroristes realment.
Sembla que l’autor de l’atemptat de Berlín es va radicalitzar a una presó. Quina és la política a Tunísia al respecte?
No és present a l’estratègia nacional contra el terrorisme. En el món, hi ha dues possibles polítiques: o bé crees presons només per a terroristes, o els aïlles dins les presons comuns en un espai diferenciat. Aquí no hi ha hagut cap mena de reflexió, ni pla al respecte. Fins i tot la definició de la perillositat dels terroristes segueix la definició legal, mentre que no incorpora nocions sociològiques, històriques, psicològiques, etcètera. Hem de crear diversos perfils de terrorista, segons les seves especificitats.
A Tunísia hi ha un moviment social per impedir el retorn dels centenars de jihadistes tunisians que combaten a Síria i l’Iraq. Què en pensa?
“Vam tallar les relacions diplomàtiques amb Síria i també amb la Interpol siriana. Com que no tenim dades sobre qui i què ha fet a Síria, es tanquen els dossiers judicials sobre els retornats”
No es pot impedir el retorn d’un ciutadà al seu país. La llei internacional impedeix des del segle XIX retirar la nacionalitat als teus ciutadans convertint-los en apàtrides. Ara bé, els retornats han d’assumir les seves responsabilitats respecte el que hagin fet a l’estranger. El nostre problema és que no només vam tallar les relacions diplomàtiques amb Síria, sinó també amb la Interpol siriana. Com que no tenim dades sobre qui i què ha fet a Síria, es tanquen els dossiers judicials sobre els retornats. Per tant, els jutges els posaran al carrer.
Quina és la xifra real de tunisianes involucrades en activitats terroristes?
A veure, no podem saber el nombre exacte de tunisians que han sortit a combatre a l’estranger, per molt que l’ONU digui que són 5.500. El que sí que sabem és que a les presons sirianes hi ha més de 1.100 tunisians, incloses més d’un centenar de dones. Aquí a Tunísia hi ha unes 6.000 involucrades, entre presoners, condemnats, arrestats i investigats. Entre desembre 2014 i novembre 2016, hi va haver 1.630 processos judicials. Ara bé, atenció, això no vol dir que darrere de cada procés hi hagi una cèl·lula terrorista. El grau de radicalització és diferent. Alguns només han aplaudit un acte terrorista, mentre uns altres han participat en atemptats o en el reclutament de voluntaris per anar a Síria.
Per què hi ha tants jihadistes a Tunísia?
Doncs perquè el corrent jihadista és el que més s’ha beneficiat de la democratització del país. Molts dels seus líders van rebre un indult després de la Revolució, i durant els primers anys van poder organitzar-se i treballar en el reclutament de joves sense cap impediment.
