Quan es fa referència a la crisi econòmica actual i a la seva repercussió sobre el model productiu, es parla principalment de la bombolla immobiliària i la caiguda del sector de la construcció. Però paral·lelament, també s’ha produït un altre fenomen més preocupant i que sembla passar desapercebut als mitjans de comunicació: l’acceleració del procés de desindustrialització de l’economia espanyola.
Per desindustrialització s’entén la pèrdua de pes del sector industrial, tant pel que fa a la producció (PIB) com a l’ocupació total. És un fenomen que resulta difícil de mesurar perquè la frontera entre el que les estadístiques comptabilitzen com a Indústria i el que comptabilitzen com a Serveis és difícil de delimitar, principalment degut als processos d’externalització. Actualment, moltes empreses industrials contracten serveis de neteja, seguretat, o màrqueting, quan abans eren activitats assumides per l’empresa i els seus treballadors.
En els països més desenvolupats s’observa una disminució del sector industrial, l’Estat espanyol és el país de l’OCDE on el procés ha estat més acusat
Si bé podem considerar que part de la pèrdua del pes del sector industrial és degut a aquests processos d’externalització (i, per tant, seria simplement un transvasament comptable), el cert és que pocs economistes posen en dubte que als països més desenvolupats (UE, Estats Units, Japó) s’observa una disminució del sector industrial i que és deguda a la competència dels països emergents (exacerbada pels acords de lliure comerç) i als processos de deslocalització d’activitats industrials cap a aquests països.
Però, per què resulta preocupant el procés de desindustrialització? Dins del pensament econòmic es considera el sector industrial com un sector clau per al desenvolupament econòmic. Aquesta idea es fonamenta en el fet que el sector industrial és un important generador del progrés tècnic i un rellevant proveïdor i client d’altres sectors econòmics, de manera que una davallada en l’activitat d’aquest sector repercuteix sobre la resta de sectors (el que s’anomena efectes d’arrossegament). També és un sector on la productivitat és més elevada i, per tant, els salaris haurien de ser més elevats (però això no sempre és així perquè el desigual poder de negociació entre el capital i el treball afavoreix que el capital s’apropiï d’aquests guanys de productivitat sense remunerar més al treballador).
Actualment, representa un 12% de la producció i un 10,7% de l’ocupació, uns percentatges per sota de la mitja de la UE
En un recent estudi de FUNCAS, s’assenyala que l’Estat espanyol és el país de l’OCDE (és a dir, dels països desenvolupats) on el procés de desindustrialització ha estat més acusat. Cal tenir en compte que als anys 80, en el moment d’entrar a la Unió Europea (abans Comunitat Econòmica Europea), el sector industrial representava el 25% de la producció i el 21% de l’ocupació a l’Estat espanyol. Actualment, representa un 12% de la producció i un 10,7% de l’ocupació, uns percentatges per sota de la mitjana de la UE i molt inferiors als d’Alemanya (on la indústria representa el 20,5% de la producció i el 17,4% de l’ocupació). Sembla doncs que la pertinença a la Unió Europea (i a la zona euro) no ha estat tan positiva per al sector industrial com alguns pretenen (veure Informe Taifa núm.10).
La crisi ha accelerat el procés de desindustrialització que ja anàvem patint. La producció industrial ha caigut dramàticament entre 2007 i 2014. La producció de manufactures ha caigut un 30%. Aquesta caiguda no troba equivalència a cap altre país europeu, fins i tot a Grècia la caiguda ha estat inferior i a Alemanya la producció industrial ha crescut (un 3%) en aquest mateix període.
I, òbviament, aquesta caiguda de la producció ha repercutit en l’ocupació industrial: s’han perdut més de 800.000 llocs de treball (gairebé un de cada tres treballadors industrials s’ha quedat sense feina), sent el país de la UE on més ocupació industrial es perd. Un 30% de les empreses industrials han tancat, també el percentatge més elevat de la UE.
Malgrat la davallada de salaris, els preus d’exportació no sempre han disminuït i per tant, aquestes retallades salarials han anat a incrementar els beneficis empresarials
Enfront de la desoladora informació que donen les dades estadístiques, el discurs oficial és que, gràcies a les reformes que s’han dut a terme (especialment a la reforma laboral), el sector industrial està millorant substancialment la seva competitivitat exterior. La seqüència lògica seria: reducció de costos laborals (per reducció de salaris), reducció dels preus d’exportació, millora de la competitivitat i augment de les exportacions. Això però no és ben bé així. Malgrat la davallada de salaris, els preus d’exportació no sempre han disminuït i per tant, aquestes retallades salarials han anat a incrementar els beneficis empresarials i no a millorar la competitivitat exterior. L’augment de les exportacions ha estat deguda bàsicament a què era l’única via de supervivència de moltes empreses davant la caiguda del consum intern (provocada justament per la davallada dels salaris i les polítiques d’austeritat).
No ens hauria de sorprendre. Històricament així és com es resolen les crisis en el capitalisme: destruint el capital excedent (caiguda de la producció, tancament d’empreses) i recuperant les taxes de guanys, encara que sigui a costa de reduir els salaris i les condicions de vida de la població.
Aquest article forma part d’una sèrie monogràfica al voltant de l’informe La despossessió de la vida quotidiana.
