Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

La fabulosa història de la irrupció del referèndum en l’agenda política

La fabulosa història de la irrupció del referèndum en l’agenda política. Article d'Arturo Puente publicat al suplement #DesobedientsDirecta, amb motiu del referèndum d'autodeterminació de l'1 d'octubre. La 'Directa' n'ha editat 100.000 exemplars gratuïts que es distribueixen arreu del territori

| Arxiu

“Procés participatiu no vinculant. L’important és que hi hagi urnes. Eleccions que seran el referèndum que no ens han deixat fer”. Les fórmules han estat diverses, però en el temps comprès entre els preparatius de la consulta del 9-N, que van començar el 2013, i les eleccions del 27 de setembre de 2015, els missatges que van sortir del govern es van centrar a demostrar que celebrar un referèndum d’autodeterminació era impossible, per molta majoria sobiranista que hi hagués al Parlament de Catalunya.

Malgrat els gairebé dos anys de discurs oficial en aquesta línia, el referèndum d’autodeterminació es va acabar imposant en l’agenda política catalana durant el 2017, fins a ser convocat per al proper 1 d’octubre. Com es va desfer l’aparent paradoxa que un procés d’autodeterminació no preveiés un referèndum d’autodeterminació?

El terratrèmol polític ocorregut el 2015, en què les dues cites electorals –les municipals del maig i les legislatives del setembre– van llançar resultats inesperats, és central en l’arrencada d’aquesta història. A les primeres, va emergir amb insospitada força l’espai dels comuns, que posteriorment seria l’encarregat de demostrar que el sobiranisme proreferèndum era una sensibilitat que arribava més enllà de l’independentisme, també en termes electorals. En els comicis al Parlament, la CUP va esdevenir la frontissa de la governabilitat de l’independentisme i, durant la legislatura, va utilitzar la seva posició per impulsar la idea que la convocatòria d’un referèndum, lluny de ser una pantalla passada, era el veritable cor de l’exercici de la sobirania.

Darrere el fet que el referèndum hagués quedat descartat de l’agenda sobiranista, s’hi pot identificar una clau electoral. Durant la primera meitat de 2015, el sobiranisme va viure en una aparent letargia només interrompuda per les baralles entre partits. L’hegemonia electoral estava en joc i, tot i que la imatge d’Artur Mas s’havia recuperat després de declarar com a responsable de les urnes del 9-N, el líder convergent es negava a anar a unes eleccions en solitari i amb les sigles del seu partit. Convergència vivia una crisi sense precedents i sabia que l’única manera de superar-la era acudir-hi en coalició amb el seu principal competidor i fer coincidir el vot per la independència amb el parlamentari. ERC s’hi resistia, però va acabar claudicant.
2015, any de terratrèmols

En aquest context, es van desenvolupar dos artefactes polítics de signe contrari que canviarien l’horitzó polític català: Barcelona en Comú i JxSí.

Malgrat el seu bon resultat, la marca compartida entre Convergència i Esquerra va demostrar els seus límits, ja que no va ser capaç d’aconseguir una majoria parlamentària. Una CUP enfortida, però no preparada per al test d’estrès que viuria durant els següents mesos, va tenir l’oportunitat de provar fins a quin punt seria determinant en la legislatura amb només deu diputats. Finalment, van apartar Mas. L’obstacle més gran per al referèndum havia sortit del camí, però la inèrcia del 27-S encara era forta i els polítics independentistes pertanyents a aquella coalició asseguraven que el “referèndum ja estava fet”.

El terratrèmol polític ocorregut el 2015 en què les dues cites electorals –les municipals del maig i les legislatives del setembre– van llançar resultats inesperats és central en l’arrencada d’aquesta història

El mes de maig, Barcelona en Comú havia obert la primera gran esquerda dins l’independentisme com a debat hegemònic i, a més, ho havia fet des d’una posició que no s’hi enfrontava de manera oberta. Ada Colau va guanyar a Barcelona amb un discurs en què els drets socials tenien tot el protagonisme, però, a més, va formular la manera d’aconseguir els drets nacionals d’una forma diferent. El nucli més proper a Colau va rebutjar interferir el 27-S, però sí que va preparar una candidatura per a les eleccions espanyoles del 20 de desembre, en plena paralització catalana pel desacord d’investidura entre la CUP i JxSí.

Les eleccions del desembre de 2015 van ser molt especials per a l’esquerra espanyola. Eren les primeres en què els moviments institucionalitzats sorgits del 15-M arribaven al Congrés i també les que trencarien el domini bipartidista espanyol per primera vegada. Després d’una dècada protagonitzant debats en l’àmbit de les esquerres acadèmiques i populars, la idea del procés constituent es podia obrir pas al si de l’Estat. Podem parlava d’“assaltar el cel” i En Comú Podem desenvolupava la idea plurinacional.

Si l’equip de Xavier Domènech va apostar per alguna cosa, va ser per proposar-se com l’única papereta capaç d’aconseguir un referèndum per a Catalunya. El polític encertava a introduir l’instrument sobiranista que els independentistes havien rebutjat en una agenda política de marc espanyol.
Referèndum, de Madrid a Barcelona

Els resultats obtinguts per En Comú Podem a Catalunya i per Podem i la resta de confluències de la coalició no van ser suficients per obrir un procés constituent a l’Estat espanyol. Tampoc van servir per desplaçar el govern del PP, davant la negativa del PSOE de negociar amb els independentistes, que reclamaven un referèndum, i després del veto mutu que es van imposar els de Pablo Iglesias i Ciutadans. Les eleccions generals es repetirien després de mig any sense govern. A Catalunya, els resultats patirien poca variació.

Els resultats obtinguts per En Comú Podem a Catalunya i per Podem i la resta de confluències de la coalició no van ser suficients per obrir un procés constituent a l’Estat espanyol

L’aposta de Domènech va fracassar en terreny espanyol, però va tenir resultats importants en la política domèstica catalana. Entre les dues eleccions, En Comú Podem va donar el tret de gràcia a la legitimitat del 27-S, ja tocada pel seu resultat, i, alhora, va entronitzar el referèndum com una aspiració molt més majoritària al país que la de la secessió. La idea del “referèndum del 80%”, en referència al percentatge de catalans que ho avalaven, va calar. La CUP, després d’una legislatura de disputa amb la majoria governamental, va aprofitar l’oportunitat oberta per les noves majories electorals invocades pels comuns.

Acte de Junts pel Sí al Teatre Nacional de Catalunya |Jordi Borràs

 

Els anticapitalistes havien aconseguit no trencar-se del tot en dos moments d’alt voltatge: la decisió d’apartar Mas, primer, i el rebuig del projecte pressupostari després. El mes de maig, va arribar la tercera prova de foc, quan el vicepresident Oriol Junqueras va presentar uns nous comptes i Convergència va mantenir ferma la seva línia vermella de no tocar les principals figures fiscals. Per a l’esquerra independentista, els números eren un problema, però també sabia que introduir les seves desavinences en un marc més polític que econòmic li donava avantatge.

En relació amb l’assemblea nacional que la CUP va celebrar a Esparreguera el 22 de maig de 2016, els titulars es van fixar en una esmena que parlava de trencar el pacte amb JxSí. Poc se’n va parlar, aleshores, del fet que aquella mateixa esmena proposava pressionar per celebrar un referèndum d’autodeterminació. La CUP va acabar rebutjant els pressupostos a la primera votació, de manera que, fent un cop d’efecte, Carles Puigdemont va anunciar que se sotmetria a una qüestió de confiança després de les vacances d’estiu.

El govern i JxSí estaven preocupats, feia mesos, per com tirar endavant el procés sobiranista. Disposaven d’una majoria minsa a la cambra, amb un soci parlamentari únic i molt allunyat de les seves posicions. A més a més, no tenien cap pla per a la desconnexió que havien promès que farien en mig any. El sector masista, encara viu i sorollós, esbossava la possibilitat de tornar a fer unes eleccions plebiscitàries, una idea que aterria ERC.
Per solucionar-ho tot

L’últim dia abans de les vacances estivals de 2016, JxSí i la CUP van aprovar les conclusions de la comissió sobre el procés constituent. El text parlava de l’activació d’un “mecanisme unilateral d’exercici democràtic”. És a dir, un referèndum. L’acord s’havia forjat abans, durant les llargues converses mantingudes entre els cupaires i el Palau, però es rubricaria després, amb la qüestió de confiança a què es va sotmetre Puigdemont el mes de setembre, quan va anunciar la data aproximada de la votació.

Per què un referèndum? Aquesta pregunta no té una única resposta, sinó una per a cada actor polític i, fins i tot, per a cada sensibilitat dins del sobiranisme. Per a JxSí, va aparèixer de sobte com l’única manera de sortir del bloqueig polític de la legislatura, però també com la millor solució al problema de com legitimar popularment un trencament amb la Constitució espanyola. Per a ERC i la CUP, també era important tornar a introduir l’aspiració del “referèndum del 80%” en un marc català, després que els comuns els haguessin arrabassat aquesta bandera en dues eleccions generals seguides.

Per què un referèndum? Aquesta pregunta no té una única resposta, sinó una per a cada actor polític i, fins i tot, per a cada sensibilitat dins del sobiranisme

Per als comuns, en canvi, el viratge independentista cap al referèndum plantejava grans contradiccions. Fins llavors, havien aconseguit esquivar argumentalment la reivindicació del referèndum “legal i acordat”, més pròpia del PSC de Pere Navarro que d’un partit que creu en la sobirania catalana.

Però, quan els independentistes van introduir el referèndum al seu full de ruta, els comuns només es podien decantar per donar-li suport o no donar-n’hi. A més, la seva decisió tenia efectes parlamentaris importants, ja que la posició de frontissa entre la majoria independentista que havia exercit la CUP ara l’ocuparia Catalunya Sí que es Pot, el grup que havia alçat cartells a favor del referèndum a l’hemicicle i que podia decidir concedir la majoria reforçada de les dues terceres parts del Parlament als partidaris del referèndum.

La rocambolesca història de com el referèndum d’autodeterminació es va obrir pas entre el núvol de dreceres, obstacles, idees creatives i modificacions del full de ruta no és èpica, com gairebé cap en política institucional. Està travessada d’interessos personals i partidistes, cops de colze, jocs de mans, punyalades i trilerismes de tota mena. També de bon treball anònim i militància abnegada per una idea. Durant els últims tres anys, en els quals s’han celebrat fins a quatre processos electorals, hi ha hagut tot això. Però ha estat en una proporció que ha donat com a resultat la recepta d’un referèndum d’autodeterminació. Amb perspectiva històrica, no és poca cosa.

 

Article publicat al suplement #DesobedientsDirecta, amb motiu del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre

 

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU
Error, no Advert ID set! Check your syntax!
;