La gent blanca ho fa malbé tot. I tot vol dir (pausa) absolutament (pausa) tot. Ho dic per pròpia experiència, ja que sóc una persona blanca. Companyes i companys blancs, sé que això us pot semblar un atac, però us asseguro que és tot el contrari. Vull plantejar-ho com qui arrenca una tireta; millor fer-ho ràpid i sense dubtar.
Dit això, permeteu-me que comenci a arrencar… Deixant de banda la llarga llista d’exemples més evidents, vull presentar-ne dos que ressonen en les àrees d’interès menys esperades: el feminisme i la lluita de classes; conceptes culturals que intenten posar fi a la desigualtat però que, inadvertidament, acaben perpetuant-la.
Feminisme
El feminisme és l’última moda. Fa dos anys, si m’haguéssiu preguntat sobre la possibilitat que el feminisme fos popular, hauria dit que només en els meus somnis més queer i plens d’aixelles peludes. I, de sobte, una nit me’n vaig anar a dormir responent a una munió de piulades i respostes sexistes als meus articles i em vaig despertar descobrint que aquelles mateixes persones ara eren feministes. Així que fantàstic. Però també… Què dimonis ha passat?
Potser té a veure amb el concepte de valor. Seria ingenu pensar que la frase de Chimamanda Ngozi Adichie “tothom hauria de ser feminista” acabi en una samarreta de Dior de 600 euros simplement perquè tota la societat occidental ha tingut una epifania simultània. La veritat és que el capitalisme, que és una màquina ben lubricada, va veure l’oportunitat de fer diners amb una població formada per unes quantes dones blanques cis. I les dones blanques cis van devorar l’esquer. Comprar feminisme és ràpid, és fàcil i requereix poca o cap acció o intenció real, i, per tant, és un èxit sorprenent.
El feminisme convertit en cultura popular no és inherentment dolent (com més millor, cada petita acció compta!). Tanmateix, el tipus de feminisme que s’ha fet popular és molt específic, i resulta que la gran majoria de veus que hem conegut provenen de les boques i les experiències de dones blanques cis (d’aquí el terme feminisme blanc). Fins i tot potser de manera no intencionada, el missatge del feminisme blanc és que només les dones blanques cis mereixen igualtat o que la discriminació que pateix una dona no blanca és la mateixa que pateix una dona blanca. Evidentment, un moviment per a la igualtat no es pot construir a partir de la idea jeràrquica que la igualtat d’unes dones és més valuosa que la d’altres, i blanquejar la persecució de totes les dones per convertir-la en una única experiència és igualment perillós. La veritat és que, com a dona blanca, la meva experiència de discriminació a través d’aquest món ha estat significativament diferent de la d’una persona no blanca i trans. Encara que tingui un privilegi decididament menor que un home blanc cis, segueixo tenint més privilegis i pateixo menys discriminació que una dona no blanca i/o trans. Els beneficis monetaris, socials, etc. (com som tractades per les persones en posicions de poder, com de fàcil o difícil ens resulta moure’ns pel món) que rebo només pel fet de néixer blanca es poden reduir a un terme: privilegi blanc. Aquest privilegi blanc és social i és fruit d’una història innegable i horrible d’esclavitud i violència, injustícia racial i prejudicis.
Per comprendre veritablement el sexisme, hem de parlar de racisme i privilegi cis blanc en cada conversa sobre feminisme (aquest tipus de pensament inclusiu sovint s’anomena feminisme interseccional)
Així doncs, ja que tothom pot estar d’acord que existeix el prejudici racial, per què ens costa tant a les persones blanques feministes reconèixer-lo en el moviment feminista popular? Abans d’amagar-nos darrere de consignes com Juntes som més fortes, Som dones i El feminisme és per a totes… podria ser útil pensar qui promociona aquestes consignes d’“unitat”; són persones blanques o no? Les experiències de quines persones estem silenciant quan demanem a algunes dones que oblidin les injustícies racials i de gènere que pateixen a més del sexisme? La veritable unitat arriba quan reconeixem i respectem les diferències. Per comprendre veritablement el sexisme, hem de parlar de racisme i privilegi cis blanc en cada conversa sobre feminisme (aquest tipus de pensament inclusiu sovint s’anomena feminisme interseccional). O millor, nosaltres, les persones blanques, hem de deixar de parlar i començar a escoltar, començar a centrar les converses al voltant de les experiències de les comunitats de dones més perseguides. Una de les maneres més fàcils de denunciar el privilegi és simplement callar i permetre que el silenci creï un espai perquè altres persones se sentin més capacitades per parlar.
La veritat és incòmoda i cal reconèixer que les dones blanques cis juguem un paper en la discriminació que afronten les dones no blanques i/o trans. Però no podem deixar que la fragilitat blanca ens impedeixi veure una veritat molesta que és, al mateix temps, la clau del nostre èxit com a feministes. No som més a prop de la igualtat si compartim els mateixos actes d’esborrament i discriminació que els del patriarcat contra què lluitem.
Classisme
Després de quatre anys vivint a Barcelona he après que, si hi ha alguna cosa sobre la qual als europeus blancs els encanta parlar, és el classisme. “La igualtat s’obtindrà a través de la fi del classisme”. La majoria de la població considera que aquí no hi ha cap problema de raça perquè hi ha menys diversitat racial que la que hi ha, per exemple, als Estats Units, el meu lloc de naixement. Els europeus han lluitat des de sempre per mantenir la terra blanca i catòlica i, en la seva major part, han guanyat. Però pensar que la raça no està mai present en la societat espanyola i catalana, és optar per veure només la meitat de la fotografia. La raça sempre ha estat un problema també aquí i és per això que hi ha un mur entre Espanya i el continent africà fortament custodiat militarment i finançat per la Unió Europea. Només perquè Espanya hagi tingut èxit no permetent la diversitat, no vol dir que sigui inexistent. L’Espanya actual té una població creixent de nadius no blancs de segona generació que ja no es poden ignorar ni col·locar sota l’etiqueta d’immigrants.
Igual que el feminisme blanc, el classisme és un tipus de teoria bidimensional massa plana quan vol tractar experiències reals. Prenguem un exemple molt simple
Igual que el feminisme blanc, el classisme és un tipus de teoria bidimensional massa plana quan vol tractar experiències reals. Prenguem un exemple molt simple. Dues persones de classe treballadora amb el mateix nivell d’educació, els mateixos antecedents familiars i econòmics, que, per casualitat, fins i tot van vestides igual, van a una entrevista de feina. Una persona és blanca i l’altra no. Quina està més afavorida per aconseguir la feina? Quina estarà més ben remunerada? La persona blanca. Això vol dir que, quan parlem de sostres de vidre, cal tenir en compte que alguns sostres són molt més baixos que d’altres. La mobilitat social és molt més probable per a la gent blanca que per a la no blanca. Haver d’amagar el teu estatus econòmic per evitar prejudicis és trist. Però per a persones no blanques, moltes vegades això és literalment impossible. Per no esmentar que a moltes persones no blanques se’ls pressuposa l’estatus econòmic (i la nacionalitat).
En lloc de fer que les seves víctimes treballin plegades, el classisme i el racisme han estat sempre increïblement divisius. La classe alta blanca sempre ha posat la classe obrera blanca en contra de les persones no blanques amb la propaganda de la competència al mercat laboral, el perill cap a la cultura autòctona, la delinqüència, etc. Potser aquesta por prové del coneixement que, quan s’adhereixin les dues teories, seran tremendament poderoses. Per aquesta raó lògica, la raça i el gènere són factors essencials per trobar la solució al classisme, perquè són el nucli central de l’epidèmia.
Encara segueixes aquí? Ho agraeixo
Em pregunto què caldria fer per aconseguir que el racisme i la transfòbia obtinguessin la mateixa acceptació cultural que el classisme i el sexisme. Perquè quan només parlem de classisme i sexisme ho perdem tot. Literalment tot. Potser és per això que, malgrat l’abundància de samarretes i bosses feministes i l’aplaudida dialèctica sobre el classisme, ens trobem actualment tan lluny de la igualtat.
El meu desig d’igualtat és real, veritable i profund, i la simple lògica em diu que no serà possible si no desmuntem abans tots els prejudicis. Les arrels que sostenen el classisme són les mateixes estructures que permeten que el racisme, la transfòbia, el sexisme, la gordofòbia, el capacitisme, etc., continuïn creixent. La solució requereix excavacions profundes, i això fa por perquè el que anirem desenterrant serà monstruós. Les complexitats del privilegi són això, complexes i entrellaçades; però això no ens ha d’espantar per eliminar les experiències diverses de tantes persones. Al final, aquesta por només és cap a nosaltres mateixos, a allò que veurem reflectit quan ens mirem al mirall.
Reconec que encara estic aprenent a parlar amb la gent blanca sobre el nostre privilegi i la responsabilitat que crec que ve amb aquest privilegi, perquè és una conversa molt difícil de tenir
He estat escrivint sobre raça, classe i gènere el temps suficient per saber que sovint les persones (jo inclosa) reaccionen amb enuig i a la defensiva quan se les assenyala d’actuar injustament. Ho he experimentat moltes vegades quan he expressat una idea crítica que rebenta una bombolla. I reconec que encara estic aprenent a parlar amb la gent blanca sobre el nostre privilegi i la responsabilitat que crec que ve amb aquest privilegi, perquè és una conversa molt difícil de tenir. Però crec que és important que cada vegada més persones blanques exigim tenir aquests diàlegs difícils i comencem
a educar-nos sobre l’impacte que tenim sobre els altres. Perquè, de la mateixa manera que no crec que jo, com a dona, sigui responsable de trobar la solució al sexisme, un problema creat i perpetuat pels homes, no crec que les persones no blanques hagin de resoldre el racisme, així com les persones trans no haurien de resoldre la transfòbia. Tampoc no hauria de ser responsabilitat seva gastar energia emocional i el seu temps (que ja es veu tan minvat pels prejudicis de la nostra cultura) per educar i informar-nos.
Durant el primer curs d’antiracisme a què vaig assistir, els meus mestres no van suavitzar el seu missatge ni em van tractar de criatura, van confiar en la meva força i em van dir la veritat. Em va ajudar a definir qui soc com a feminista interseccional i queer; n’estic eternament en deute. Només els puc retornar el favor fent el mateix, i ara tornarem a visitar la metàfora de la tireta. Preparades per a una última estirada?
Exigeixo a les meves companyes i companys blancs que no parlin més de classisme i feminisme sense parlar de raça i gènere. Que fem tot el que puguem per assegurar-nos que les persones no blanques i/o trans siguin escoltades i siguin al centre dels moviments polítics, les aplaudim per expressar-se i exigim constantment escoltar la màxima varietat de veus (fins i tot quan fereixin els nostres sentiments). Que donem suport
a mitjans de comunicació, empreses, etc., de persones no blanques i trans. Que no parlem en veu de persones no blanques i trans. Que quan estiguem en una conversa sobre classe o gènere, prenguem nota de la diversitat de la població representada, preguntem qui manca a la reunió i intentem formar part d’espais més reflexius i on més gent es trobi benvinguda. Que trenquem aquest cercle viciós, assumim la responsabilitat del nostre privilegi blanc i comencem a seguir i confiar en la saviesa d’aquelles poblacions més vulnerables que han estat lluitant contra la persecució durant tota la seva vida. Aquestes persones són les nostres líders, i ja és hora que comencem a tractar-les com a tals.
Traducció per Cristian Pallejà
Article publicat al número 477 de la ‘Directa’
