El discurs de King es va donar en un context de creixent radicalització. Segons el Departament de Justícia, deu setmanes abans del discurs de King, van haver-hi 758 manifestacions a 186 ciutats, amb 14.733 persones detingudes. El caràcter de la Marxa es mostra en les precaucions que va prendre el Departament de Justícia. Segons explica el periodista britànic, Gary Young, columnista de The Guardian i The Nation en el seu llibre The Speech: The Story Behind Martin Luther King Jr.’s Dream, publicat recentment, el govern controlava els micros de l’acte per, en cas d’haver-hi alguna proclama massa incendiària o revolucionària, tancar-los.
“Merda, està fent servir el somni”
La nit abans de pronunciar el discurs, MLK va demanar consell als seus col·leges. Young explica com Wyatt Walter, un dels seus principals ajudants, li va aconsellar que no utilitzés la metàfora del somni: “està molt trillat, és un clixé. Ja l’has utilitzat massa vegades”. King ja havia utlitzat la mateixa metàfora una setmana abans a Chicago i un mes abans a Detroit sense massa èxit. Quan MLK va entregar la darrera versió del discurs, a les quatre de la matinada, el somni no hi era.
King va ser el darrer a parlar després de setze intervencions. Es diposava, sense saber-ho, a fer un discurs que passaria a la Història, encara que en algun moment no ho semblés. Segons John Lewis, un dels líders estudiantils del moviment en aquell moment, el discurs “no era tan poderós com molts dels que li havia escoltat fer”. Ja cap al final, la sensació, segons Lewis, “era que s’estava quedant curt”.
Segons Young va ser llavors quan la cantant de gospel, també amiga propera de MLK, Mahalia Jackson, que havia interpretat una cançó durant l’acte, va dir des del darrere “explica’ls el somni Martin, diga’ls-el!”. La cantant ja havia escoltat la metàfora un mes abans a Detroit. Va ser llavors quan, després d’una breu pausa, King va decidir utilitzar el somni. I Walker va exclamar: “merda, està fent servir el somni”.
Un moviment de base
La Marxa sobre Washington, que avui és recordada i honorada des de tots els aspectres polítics tan dins com fora dels EUA, no ho va ser tant el 1963. El moviment pels drets civils era vist com un perill per l’establishment dels EUA i la Marxa com un perill real. John F. Kennedy va fer tot el possible perquè la marxa no tingués lloc i l’FBI va fer l’impossible perquè la gent no hi anés.
De fet, al 1966, una de cada dues persones tenien una mala imatge de King i revistes com Time qualificava la seva posició sobre la guerra del Vietnam de “calúmnies demagògiques” i de “guió de radio Hanoi”.
William Jones, professor a la Universitat de Wisconsin-Madison, explica tot això al seu recent llibre The March on Washington: Jobs, Freedom and the Forgotten History of Civil Rights. De fet la idea de la Marxa, explica Jones, sorgeix vint anys abans.
Va ser A. Philip Randolph, negre, líder del moviment obrer i membre del Partit Socialista, que durant la Segona Guerra Mundial va impulsar una marxa similar, que finalment al darrer moment va ser cancelada. De fet, va ser el propi Randolph el que vint anys després va ser uns dels principals organitzadors de la Marxa.
Jones explica també en el seu llibre que malgrat la visió actual de la Marxa, aquesta va tenir una organització i un moviment de base molt potent que la va fer possible. Un moviment que provenia en gran part de la tradició de lluita obrera i radical dels anys 30. “La Marxa és recordada avui més pel discurs del “Tinc un somni”, però en el moment va ser molt diferent”. Segons Jones, “molts dels dirigents”, entre ells King, creien que “la justícia econòmica i un canvi important en el sistema econòmic era essencial per assolir els objectius de la igualtat racial que avui en dia s’associen amb la Marxa”.
Cinquanta anys després, segons Jones, s’han oblidat moltes de les coses importants que la Marxa reclamava més enllà de la justícia racial com, per exemple, “la intervenció en l’economia per aconseguir que tothom, tan blancs com negres, no només tinguessin accés a una feina, sinó que aquesta estigués ben remunerada”. A més d’exigir “un habitatge digne i unes escoles públiques de qualitat”.
El paper de les dones
El paper de les dones va ser fonamental, no només en el moviment pels drets civils, sinó concretament en l’organització de la Marxa. Malgrat això van ser relegades a un segon pla. Anna Arnold Hedgeman, l’única dona que hi havia en el comitè organitzador de la Marxa, va insitir molt perquè almenys una dona formés part dels líders oficials de la Marxa. Hedgeman va ser ignorada repetidament fins al punt que es va contemplar la possibilitat d’organitzar una protesta durant la mateixa Marxa. Finalment es va descartar aquesta opció.
Però l’endemà de la Marxa es va convocar una reunió de la National Council of Negro Women. Va ser en aquesta reunió i en algunes posteriors on, segons explica Jones, “va sorgir la idea de la formació de la National Organization of Women”, una organització que “va acabar sent un catalitzador molt important en el renaixement del moviment feminista als EUA”.
