La setmana passada, sota una intensa pluja, un grup de persones disfressades de dol van anar fent processó per diversos bars i locals del sud del Raval tancats durant l’any 2014. Duien corones de flors sintètiques, adhesius de paper que imitaven les esqueles i una sensació de pèrdua sincera. Van aturar-se a retre condol davant les persianes baixades de la Ramona, la Bata de Boatiné, l’Ateneu del Xino… seguint una difusa consigna d’internet, alguns, i el vell boca-orella uns altres.
La manifestació va tenir rèpliques més o menys nombroses en altres racons del barri, on altres grups en actitud processionària es van concentrar davant d’altres locals. El fet que la convocatòria passés de ser una idea sense mitjans ni altaveus a propagar-se ràpidament i congregar desenes de persones en un dia marcat per la pluja i el vent, així com la constatació de què alguna gent que no en sabia res s’hi afegís en trobar-s’ho, pot ser indicatiu de què són moltes les consciències que es neguen a passar pàgina i assumir aquests tancaments sense expressar la seva queixa. A cada local o associació cultural hi havia una representació del seu públic traspassat, tot gent diversa i ben diferenciable entre si, però tots coincidien a denunciar un model d’especulació insostenible, unes pressions policials i institucionals que només poden descriure’s com a assetjament administratiu i una gestió municipal que, lluny d’escoltar les reivindicacions dels afectats, s’ha limitat a actuar com a suport legal d’aquestes actituds.
L’any 2013, després de veure com s’aplicaven interpretacions molt severes de les normatives a una sèrie de locals mentre que, a d’altres, se’ls obsequiava amb una permissivitat absoluta, diferents associacions de bars i entitats culturals van començar a usar el concepte de favoritisme descarat. Fou per explicar-se les diferents intervencions amb què l’Ajuntament anava engrossint els expedients d’uns locals i afavorint el bon funcionament d’altres. Petits empresaris de la nit i del dia es trobaven fent cua a la seu de districte, desatesos, amb recursos a multes astronòmiques o fins i tot a infraccions inventades mentre altres, sovint a pocs metres de distància, gaudien de l’assessorament i l’ajuda (fins i tot econòmica) del consistori. Encara més determinant que això era la diferència entre treballar amb normalitat o amb angoixa: l’hostilitat o no-hostilitat de la guàrdia urbana.
Per poder orientar-se i entendre quin era aquell factor determinant que els alineava al costat dels perseguits, els comerciants van trobar una fórmula matemàtica infal·lible, que marca el límit diferencial entre les sales perseguides i les afavorides: els preus. Com va explicar en roda de premsa el grup de tretze bars afectats per la macro-batuda del 28 de juliol d’aquell any, que va acabar amb denúncies per maltractament a la BRIMO dels Mossos i amb multes inassumibles per bona part dels locals, els euros que val un cafè o una canya de cervesa són el barem més fiable per entendre qui pateix repressió i qui se’n salva. Si entres en un bar on et cobren un preu car, estaràs en un bar on és difícil que el cambrer sàpiga de què parles si et refereixes a la repressió policial o l’assetjament institucional. Si entres a un bar on la sensació és que t’estan cobrant un preu barat, de ben segur que saben de què va si proves d’iniciar una conversa amb mots tan sofisticats com mòbing o gentrificació. Aquesta, tan simple i comprensible, és la versió d’una de les parts.
Molts comerciants han tingut dificultats per entendre qui eren els veïns representats per l’Ajuntament a l’hora de precintar els seus locals
L’Ajuntament, a l’altra banda del conflicte, es limita a declarar que compleix la normativa. Si s’acusa l’evidència que a uns llocs la normativa és flexible i a d’altres rígida admeten que hi poden haver diferències però, lluny d’explicar un perquè convincent, ho atribueixen a les queixes dels veïns. És la voluntat dels veïns qui marca uns locals més de prop i en deixa fer d’altres que no criden l’atenció molestant o privant del son. Així ho diuen i no s’han inventat res: fa molts anys que això es fa així. El problema, però, arriba amb la intrínseca percepció que tenim els humans d’allò que en diem la realitat. Molts comerciants han tingut serioses dificultats per entendre qui eren els veïns representats per l’Ajuntament a l’hora de precintar els seus locals després d’anys o dècades de relació quotidiana. Tampoc s’han facilitat interlocucions ni fet públiques suposades denúncies, i això de manera tan metòdica que alguns, sense ser més malpensats que racionals, han acabat per arribar a la conclusió de què tal contradicció només pot ser aclarida fent cas a les evidències.
Una evidència molt significativa és el cas de la Sala Latino, una de les sales del Teatre Principal. Situada a l’anomenada part baixa de la Rambla, havia obert les seves portes l’any 1930, com a cabaret, per reconvertir-se en el Cinema Latino l’any 1943 i, molts anys més tard, a les acaballes del període anomenat la Transició, esdevenir el primer cinema X de Barcelona. Tancada l’any 2006, amb la resta del Principal, va ser remodelat i reobert el 2011 per la societat Principal Project, constituïda per la família Balañá –propietària del teatre-, Carles Balaguer i l’empresari Carlos Caballero, actualment involucrat en un cas de pagaments irregulars a agents de la guàrdia urbana, a canvi de l’avís previ de les dates d’inspeccions als seus locals de prostitució en el marc del Pla Operatiu Estratègic contra el Tràfic d’Éssers Humans. Ignorant desacomplexadament les ordenances, la nova obertura va deixar clares les seves intencions des del primer moment: com es podia llegir als flyers, pòsters i pàgina web de promoció des de dies abans de la inauguració “farem festa fins a altes hores de la matinada.” Dit i fet. Des de la seva obertura la Sala acull un aforament d’unes cinc-centes persones, funcionant com a discoteca, a vint euros l’entrada, malgrat tenir una llicència “de teatre i espectacles.” Preguntat sobre la irregularitat que la sala d’un teatre funcioni com a discoteca sense llicència l’ajuntament va concretar que, efectivament, “no s’ha tramitat cap llicència d’aquest tipus” i que, a més, “ignorava” o “no havia estat informat” que allí s’hi desenvolupés tal activitat. Però els mateixos registres oficials entren en contradicció flagrant amb aquelles declaracions: des de l’any 2011 i segons consta al Registre Municipal, així com en un expedient sancionador dels bombers, la sala acumula denúncies veïnals que, lluny de ser testimonials, sumen queixes de pràcticament tots els edificis del carrer Lancaster, on s’ubica la porta de sortida, i altres veïns de la Rambla. Queixes relacionades amb el soroll i amb carències tècniques que contradiuen les ordenances de seguretat i evacuació. Ignorades deliberadament per la guàrdia urbana i els tècnics municipals pertinents, les queixes es van convertint en expedients paralitzats i, amb els mesos, es traslladen a llocs tant inversemblants com l’assemblea de veïns o els telèfons dels consellers municipals de partits polítics de l’oposició, que fan preguntes al respecte en els plens municipals.
Per solucionar aquesta irregularitat -potser, i en honor als locals precintats per faltes molt menors, s’hauria d’escriure greu irregularitat.- l’Ajuntament va fer un pas difícil d’explicar sense contradir la versió tants cops repetida de què “s’aplica la normativa”: concedir, finalment el 2013 i després de dos anys funcionant il·legalment, la llicència de discoteca a la Sala Latino. O sigui: a una discoteca reiteradament denunciada pels veïns i que funcionava sense llicència se la premia amb una llicència mentre a altres locals, molt més modestos, que feien vida als seus voltants amb permís legal se’ls va anar castigant durant el mateix any amb multes i actes d’inspecció amb resultats d’infracció fins al tancament. Quina de les dues versions reforça, aquest cas?
A principis de novembre del 2014, pel fet que a Carlos Caballero, que és un dels tres socis del Principal Project, se l’imputés en el marc d’una investigació sobre suborns a agents de la guàrdia urbana a canvi d’informació confidencial, l’Ajuntament decideix retirar cautelarment la llicència, fins a “considerar acabades les obres d’adequació.” No s’obre investigació sobre els tècnics que la van aprovar ni es revisa un cas ple d’irregularitats i opacitat premeditada: s’intenta passar de puntetes i discretament pel ressò mediàtic que va provocar amb l’explicació que es tracta “d’un error administratiu”. Com s’aconsegueix una llicència el 2014 després d’acumular sancions administratives des del 2011? Amb la mateixa lògica que es retiren llicències que han funcionat durant dècades sense representar cap amenaça pel benestar dels seus veïns.
Sobre la base d’una població de classe treballadora, molt sovint precària, amb un petit comerç i una empresa familiar acords als seus recursos, al Raval s’hi projecta una imperiosa manera d’entendre l’espai: el lucre com a prioritat. S’ha deixat de pensar en la vida i necessitats dels habitants d’aquesta part de la ciutat per obeir als interessos de qui vol recaptar i especular, sovint sense prejudici de drets bàsics com el del descans o la igualtat d’oportunitats. El cas de la Sala Latino, entre altres que s’estan investigant, ho corrobora.
