Els 18 morts i més de 1.400 persones ferides que va deixar l’exèrcit d’Israel divendres passat a la Franja de Gaza va significar la jornada més sagnant dels últims anys, però podria no ser l’útlima. Les víctimes participaven en la Gran Marxa del Retorn, una iniciativa promoguda amb l’objectiu de tornar a les terres d’on van ser expulsades el 1948 per passar a formar part de l’estat d’Israel. El pròxim 15 de maig es compliran setanta anys de l’efemèride, així que l’objectiu de l’organització és culminar el retorn al llarg d’aquestes sis setmanes. La data d’inici va ser el Dia de la Terra, que se celebra cada any des del 1976 per commemorar un aixecament que va acabar amb sis morts.
Davant la mobilització, el Govern israelià va deixar clar que no es quedaria de braços plegats i que consideraria una seriosa amenaça qualsevol aproximació a les seves fronteres. Divendres al matí, el ministre de Defensa, Avigdor Liberman, va llençar l’últim avís a través d’una piulada en què afirmava “qualsevol que s’apropi a la frontera posarà la seva vida en risc”. Abans, el Govern ja havia anunciat el desplegament de cent franctiradors a la zona, malgrat que des de l’organització, i també des de Hamàs, s’havia posat especial èmfasi en el caràcter no violent que havia de regnar durant la jornada.
El Govern israelià ja havia anunciat el desplegament de cent franctiradors a la zona, malgrat que des de l’organització, i també des de Hamàs, s’havia posat especial èmfasi en el caràcter no violent que havia de regnar durant la jornada
Atès que les possibilitats que la protesta de divendres acabés amb morts eren cada vegada més altes, Adalah, una organització d’advocats que lluita pels drets de la població àrab a Israel, explica que “vam enviar una carta a l’exèrcit avisant que l’ús de foc real contra població civil va contra el dret internacional”. Tanmateix, lamenten que això no servís per a res: “sabíem que aquesta actitud podia portar morts i això és el que ha passat”. De fet, segons el Ministeri de Salut de Palestina, 805 persones van rebre trets de bala, de les quals 18 van morir. La resta de ferides van ser-ho per inhalació de gasos lacrimògens o per bales de goma.
L’exèrcit havia advertit que dispararia contra qualsevol persona que s’apropés a menys de 300 metres de la tanca, encara que després, la major part de trets es van produir a una distància de 500 a 700 metres. Amb tot, Suhad Bishara, advocada d’Adalah, creu que aquest no és el debat, perquè es va disparar contra persones que no representaven cap amenaça per als soldats, desarmades. Per utilitzar les armes “estan obligats a fer una distinció entre combatents i civils”, cosa que no va passar. En la mateixa línia es pronuncia Human Rights Watch (HRW), organització en defensa dels drets humans, que manifesta que “entrar en una zona declarada zona tancada no hauria de ser un crim castigat amb la mort”.
Pel que fa a l’amenaça que aquestes persones poguessin representar per als soldats, HRW afirma que “mentre alguns manifestants van cremar pneumàtics i van llançar rocs, no hem pogut trobar proves de cap manifestant que utilitzés armes de foc”. De fet, la protesta es va plantejar molt tranquil·la i és per això que moltes famílies van decidir anar-hi amb criatures. Tal com explica Wafa, que també hi va prendre part, “la major part van sortir de casa ben d’hora al matí i van endur-se alguna cosa per dinar i joguines per a la canalla” per tal de passar una estona entretinguda vora la tanca. “Hi havia sis punts de concentració al llarg de la frontera i quan jo vaig arribar al meu ja hi havia molta gent, així que no vaig poder estar a primera fila”.
Tal com explica Wafa, que va prendre part de la Marxa, “la major part van sortir de casa ben d’hora al matí i van endur-se alguna cosa per dinar i joguines per a la canalla”
Quan el grup de gent amb qui estava va començar a sentir trets, van pensar “hem de marxar d’aquesta zona”, però tot seguit van rectificar i van dir “no, no ens mourem, ens hem de quedar aquí perquè el mon vegi què està passant”. Al cap de poc, els van atacar amb gasos lacrimògens i paral·lelament van començar a saber que en altres zones ja hi havia hagut morts de resultes de l’actuació de l’exèrcit. Així que llavors, segueix Wafa, “la gent que tenia nens es va espantar molt i vam començar a abandonar la zona, però de seguida vam veure gent caient a terra i ambulàncies i primers auxilis que venien a ajudar els ferits. En aquell moment vaig perdre els meus amics i els vaig trobar després en una ambulància, cosa que va ser molt impactant per a mi, perquè aquesta gent ensangrentada era molt pròxima a mi. Estava plorant”.
Els hospitals de Gaza es van saturar, perquè a causa dels deu anys de bloqueig a què ha estat sotmès el territori no disposen del material mèdic necessari per poder tractar els pacients. Però la narrativa de l’Estat no va canviar. Primer l’exèrcit va assegurar, amb un tuit que posteriorment va ser esborrat, que “res es va fer sense control; tot va ser precís i mesurat, sabem on va aterrar cada bala”. I posteriorment, Lieberman, ministre de Defensa, va confirmar, a la Ràdio de l’Exèrcit israelià, que “pel que fa als soldats israelians, van fer el que havien de fer” i que no veu cap motiu per obrir una investigació.
Resposta als assassinats
Això ha despertat la crítica de les organitzacions de defensa dels drets humans, com ara B’Tselem. El seu director, Hagai El-Ad, ha dit que “les investigacions són simplement una etapa en el procés de rentat de cara”. L’organització, conjuntament amb altres entitats, va organitzar una manifestació de rebuig dels fets que va tenir lloc diumenge a Tel-Aviv, a la qual segons el rotatiu Haaretz, van assistir-hi unes 250 persones. Amb el lema “Creem esperança, aturem la pròxima guerra” a l’encapçalament, els manifestants van cridar consignes en contra de l’ocupació i van tenir la companyia d’alguns contramanifestants, que ocupaven la vorera de davant amb banderes d’Israel.
Els assassinats del divendres representen l’onada de violència més gran des de la massacre de l’estiu del 2014, però no es poden considerar un fet aïllat. Fa menys de quatre mesos, durant les protestes per l’anunci de Donald Trump de traslladar l’ambaixada americana a Jerusalem, nou palestins van perdre la vida, un dels quals anava en cadira de rodes perquè uns anys abans un atac amb un míssil israelià va provocar-li l’amputació de les seves dues extremitats. Així que si les protestes continuen fins al 15 de maig, dia de la Nakba, podrien continuar també els assassinats. De moment, la Gran Marxa del Retorn manté convocada una acampada prop de la tanca i per divendres prepara més protestes. Per la seva banda, l’exèrcit ha afirmat a Haaretz que “continuarem actuant contra els manifestants com vam actuar divendres passat”. Sembla, doncs, que la sang tornarà a brollar aviat.
