El pare treballava a l’editorial Salvat (can Salvat, li deia ell), a la secció de llibres de medicina. Feia jornades llarguíssimes per acumular hores extres: el sou justejava i a casa anaven naixent criatures. No li agradava la seva feina. La trobava avorrida, àrida i feixuga. Quan arribava als vespres, es tancava al despatx a corregir encara, i no el vèiem fins a l’hora de sopar. Sovint trobava a faltar l’època de professor a la Catòlica de Valparaíso, amb alumnes creatius que s’inventaven les traduccions d’Horaci i el feien riure, i d’altres d’avantatjats amb qui llegia i rellegia els textos llatins que sempre l’havien apassionat. Si m’hi quedava, m’oferien una plaça de titular, ens explicava alguns dies amb recança. Jo el que vull és escriure novel·les, ens deia sovint, i això és el que feia a l’estiu, a la masia que llogàvem als afores de Sant Celoni: agafava la cadireta plegable, el quadern i la ploma, i desapareixia sota l’ombra d’algun arbre de la vora del riu, matí i tarda, durant hores. I llavors era l’home més feliç del món.
No sé en quin moment va canviar el xip. Un vespre va arribar entusiasmat amb un dels llibrots de medicina que havia de corregir, i ens va començar a explicar amb tot detall les causes, el tractament i les expectatives d’èxit d’alguna malaltia de nom impronunciable. Ens n’ensenyava fotografies, històries clíniques, quadres i gràfics mèdics. Recordo especialment el volum de malalties de la pell, amb fotos incloses (esgarrifós); el manual sobre la importància cabdal de les infermeres (abans no es parlava d’infermers, almenys no en aquells llibres) en la recuperació i la convalescència dels malalts; i sobretot, el Gran Llibre de les Virtuts Terapèutiques de la Marihuana. Aquest darrer va portar cua. El pare ens feia xerrades entusiasmades sobre les aplicacions terapèutiques d’aquesta planta que nosaltres llavors fumàvem d’amagat, i no sabíem si riure o simplement fer cara d’interès i de voler-ne saber més. Un dia va arribar amb un vademècum que pesava com un mort. En poc temps se’l va arribar a saber pel cap dels dits. Prenia gust a memoritzar noms estranyíssims, components químics i qualsevol altra nomenclatura que activés la seva ja prodigiosa memòria.
Em pregunto si aquest estima el que fas si no pots fer el que estimes no té un punt de resignació frustrada. Si no tanca la porta a l’opció d’enfocar l’energia, les ganes i l’entusiasme a redirigir l’embarcació
El pare va aconseguir el que és tan difícil: estimar el que feia, ja que no podia fer el que estimava. I és admirable, sí, i us asseguro que ni l’entusiasme ni l’interès que va arribar a dedicar a aquella feina que els primers anys no li agradava gens no eren fingits: li brillaven els ulls explicant-nos tot el que havia après aquell dia sobre malalties, medicaments, tractaments i beuratges diversos. Tant, que durant molt de temps vaig creure que aquella era la millor feina del món, i en la meva època de carrera a la facultat de Filologia vaig creure fermament que la meva vocació era treballar, també, en una editorial, corregint textos vuit hores al dia.
Però un dia vaig entrar en una aula i la vocació que m’havia inventat sense haver-la viscut es va girar com un mitjó i va donar pas a una altra que em travessava tota i donava sentit a la meva existència. Així de grandiloqüent i així de senzill. I les èpoques en què no he pogut exercir la docència no he pogut oblidar el cuquet que me la feia somiar sempre, com un far encès en alta mar. I hi he fet cap sempre, quan les forces i la confiança i la por m’ho han permès. I si bé estic agraïda per tot el que he après en les altres feines, no m’he penedit mai d’haver girat el timó, sempre, cap al que em feia feliç.
I em pregunto si no és aquest un (altre) dels èxits traïdors del capitalisme: haver aconseguit la neutralitat de l’ànima dels treballadors i treballadores, haver-los aniquilat qualsevol anhel creatiu i vocacional
I em pregunto si aquest estima el que fas si no pots fer el que estimes no té un punt de resignació frustrada. Si no tanca la porta a l’opció d’enfocar l’energia, les ganes i l’entusiasme a redirigir l’embarcació per buscar el nostre far. Si no ens talla les ales i anul·la qualsevol possibilitat de crear el nostre present i el nostre futur. Això també ho diu una frase d’aquestes que de tant en tant es comparteixen a les xarxes, no?, allò d’abandonar la zona de confort o allò de perseguir els teus somnis… Em passa sovint, que les frases d’autoajuda se m’encavalquen i se’m contradiuen les unes amb les altres i llavors m’enredo i em quedo paralitzada i ja no sé què és el que haig de fer… El que sí sé, però, és que, de la mateixa manera que el pare va trobar la felicitat quedant-se i transformant el que sentia en relació amb una feina que no el satisfeia en absolut, renunciar d’entrada a intentar encaminar-te cap a allò que et fa feliç pot deixar-te per sempre una recança a l’ànima.
Em pregunto si no és aquest un (altre) dels èxits traïdors del capitalisme: haver aconseguit la neutralitat de l’ànima dels treballadors i treballadores, haver-los aniquilat qualsevol anhel creatiu i vocacional, i haver aconseguit que desitgessin únicament el sou precari que compra el seu temps i, al cap i a la fi, les seves vides. Pel camí, com el fum espès de les cigarretes dels homes grisos, hi anem deixant l’ànima, cada cop més neutra, cada cop més descolorida.
