“Lamentem profundament haver d’informar de la sobtada mort de la cantant i poetessa Ana Isabel Garcia, coneguda a l’escenari musical com ‘Gata Cattana’, aquest matí, a Madrid, a causa d’una complicació cardíaca”. Així comunicava la defunció de l’artista la seva agència, Taste the Floor, el passat 2 de març.
Gata Cattana, com a rapera, deixa els EP Los siete contra Tebas (2012), Anclas (2015) un recull d’inèdits del 2015 i diversos temes solts al Youtube. Com a poeta, llega el poemari La escala de Mohs (2016) i les seves participacions en el circuit de poesia escènica Slam Poetry.
Gata Cattana, com a rapera, deixa els EP Los siete contra Tebas (2012), Anclas (2015) un recull d’inèdits del 2015 i diversos temes solts al Youtube
Ana Isabel Garcia va créixer en un poblet de la Sierra Morena andalusa, Adamuz, del qual enyorava la quotidianitat comunitària, i en els darrers anys havia viscut als barris del sud de Madrid “la Madrid obrera, la dels blocs de formigó, la que no és bonica”. S’autodefinia com “rapera de nit, poetessa de dia i politòloga a estones”. També era feminista desacomplexada, indubtablement d’esquerres, apassionada de la cultura clàssica i de la història de l’art i treballadora precària.
Del Sud a Madrid, com Camarón de la Isla, i referenciant-se en la mateixa mesura en Estrella Morente que en Nina Simone, l’obra de Gata Cattana transita de manera evocadora entre un ensomniat realisme màgic, el pes de la història en metàfores de la cultura clàssica, el testimoni d’una cançó protesta popular i combativa però més subtil, o l’underground més hardcore, encimentat i electrònic.
Gata Cattana pertanyia a una nova generació d’artistes que, amb la revolució dels mitjans que ha democratitzat la producció i difusió musical, han trencat amb l’ostracisme de l’escena heretada del primer boom del rap a l’Estat espanyol i amb les seves vaques sagrades. Amb respecte pels antecessors però amb autonomia de la seva escena, tota aquesta onada de rapers i raperes joves, aposta per trencar amb el purisme i subvertir-lo en forma i contingut.
D’aquesta generació [ja no tant] emergent formen part Agorazein, Dual Tod, Sacrificio y Pasta, Jarfaiter, El Coleta, Lone, Natos y Waor o Charly Efe. Així doncs, si en quelcom no canvia l’escena és en l’hegemonia masculina i, tot sovint, masclista. Potser per això molts s’han precipitat a anomenar-la “la nova Mala Rodríguez”, amb qui compartia la dicció andalusa i la condició de dona, mentre ningú no sent la necessitat de titllar d’el nou quisigui cap dels homes anteriorment esmentats.
Gata Cattana, però, enfocava el problema del masclisme com quelcom transversal i defugia l’estigmatització del rap o del reggaeton com un raonament més anti-popular que rigorós. “Es parla sempre del masclisme al rap però no tant del masclisme que hi ha a les cursileries i les pasteladas del pop”. Sobre què cal fer per reduir el masclisme al rap i promoure’n la participació femenina, ella ho tenia clar: “Deixeu-nos parlar!”.
Gata Cattana enfocava el problema del masclisme com quelcom transversal i defugia l’estigmatització del rap o del reggaeton com un raonament més anti-popular que rigorós
El seu compromís feminista, esgrimit en les seves facetes artístiques -però entenent que “si es dediqués a un altre camp, l’aportaria allà”-, queda reflectit en la totalitat de la seva obra, però n’és especialment exemple el tema Lisístrata de l’EP Anclas (2015). Aquest tema, el títol del qual fa referència al personatge de la cultura clàssica amb aquest nom que va impulsar una vaga de sexe entre les dones fins que els homes paressin a negociar la pau per acabar amb la Guerra del Peloponès, constitueix tota una reivindicació de la lluita emancipadora de les dones al llarg de la història. Els seus versos homenatgen Silvia Federici, Clara Campoamor, les bruixes cremades per la Inquisició, Rosa Luxemburg, Keny Arkana, les vestes romanes i les guerreres amazones, les víctimes de la hipersexualització, el burka o l’ablació de crítoris o Virgine Despentes. De la mateixa manera, denuncia l’androcentrisme rector de la història -“de Freud, de Nietzsche a Unamuno, d’Aristòteles a Darwin, de Franco a Rajoy”- i adverteix l’home: “será mejor que trates mejor a esas bitches, no sea que de repente me escuchen y se compinchen”.
El seu compromís, a més, anava més enllà de la lluita feminista i reivindicà repetidament la necessitat de mullar-se en tots els espais. Gata Cattana -o Ana- no dubtava a opinar, tant sobre l’escenari com fora d’aquest, sobre infinitud de qüestions polítiques. D’Unidos Podemos a les bases de l’OTAN a Rota, del conflicte geopolític a l’Orient Mitjà -també havia estudiat un màster en Política Internacional- a la repressió i la Llei Mordaça. Tampoc dubtava a recordar les víctimes del feixisme com Federico García Lorca, Carlo Giulianni, Alexandros Grigorópulos o Carlos Palomino. Ni a reivindicar les victòries a Stalingrad, a Kobane o al Vietnam, o l’espardenya contra Bush o el cop de puny a Berlusconi. “Mami que voy pa la mani”, cantava a la sala El Sol el 20 de gener de 2017.
Al seu espectacular darrer tema pujat a Youtube, Cuatro Monedas, explicava que “Ni tu ni yo lo veremos pero pasará algún día. Se siente ahí afuera, la guerra se huele en aire. No es mentira; la historia se escribe con sangre, la ley se escribe con sangre. El único crímen es no organizar a los supervivientes. Lo poco que tengo pa daros es esta fé en el futuro”.
“Y no me veo desertando la verdad porque lo que yo tengo no hay guerra que me lo arregle”, deia al tema Los siete contra Tebas de l’EP homònim. I vaja si no ho ha fet; ni s’ha rendit ni l’han vençut. Ha hagut d’estar una fatal insuficiència cardíaca la que s’endugués l’Ana Isabel Garcia.
Però les cançons i poemes de Gata Cattana també estan impregnades de la terrenitat de l’Ana Isabel Garcia, una jove de 26 anys com qualsevol altra; amb problemes, preocupacions, esperances i emocions amb els quals podem empatitzar profundament. I potser, la fi sobtada de la vida d’una jove que se’ns despulla als auriculars sense conèixer-nos és el que més colpeix avui. Al cap i a la fi, Gata Cattana és una filla més de la fi de la història recomençada amb extrema violència, d’aquesta societat tan líquida per a crisis tan sòlides, amb tan poques respostes per a tants dubtes.
Gata Cattana és una filla més de la fi de la història recomençada amb extrema violència, d’aquesta societat tan líquida per a crisis tan sòlides, amb tan poques respostes per a tants dubtes
L’Ana era una jove més en un rusc urbà estressant, en un mercat laboral flexibilitzat i precaritzat, en un monstruós aparador de dictats de tendències i preus. Una jove més front unes relacions humanes polièdriques, tan necessàries com inquietants. Una jove més de les qui tenen l’opció d’escapar a l’angoixa dels nostres temps mitjançant infinitud de xarxes socials o de drogues legals o il·legals. Una jove més que experimentava el dolor de la mesquinesa i el confort insuperable de les cures comunitàries. L’Ana deia “tengo muchas Anas dentro que me hablan però, guay, siempre acabamos en tablas”. I la Gata Cattana ens ho cantava.
Gata Cattana ha desaparegut treballant en un nou disc inèdit que s’anava a anomenar Banzai, crit samurai que s’emprava en anar a la batalla o bé per a suïcidar-se de forma honorable en la derrota. L’abans i el després de la guerra. En aquest sentit, Gata Cattana ha mort indubtablement guerrera i seguint present en les nostres lluites polítiques i vitals mitjançant el seu llegat artístic.
Preguntada pel poc que apareix en material audiovisual, responia: “em fa por el futur i la tecnologia. Abans tot quedava en la memòria. Avui tot sembla perdurar per sempre, em fa por perdre el control de la meva imatge”. En una altra entrevista afirmava que “totes les arts serveixen una mica per a sublimar aquesta necessitat d’immortalitat”. El que està clar és que això ho ha aconseguit; seguirà present en moltes de nosaltres pel mèrit incontestable de la seva producció artística.
