“La trajectòria d’ETA, en molts aspectes, no s’entén sense Catalunya, i ETA, durant quaranta anys, ha marcat episodis concrets de la història dels catalans”. Així arrenca el llibre ETA i Catalunya (Columna Edicions, 2004), del periodista Daniel Gómez Amat, qui va ser corresponsal de Catalunya Ràdio al País Basc. Certament, en els gairebé 60 anys d’història de l’organització armada basca, Catalunya ha estat la tercera autonomia de l’Estat espanyol –després del País Basc i Madrid– amb més víctimes mortals com a conseqüència de les seves accions; però no només això.
ETA ha jugat la carta catalana al llarg de la seva història per recollir complicitats i col·laboradores, per condicionar el context polític i, en darrer terme, per empènyer l’executiu espanyol de torn a negociar una sortida dialogada al conflicte polític basc. Tanmateix, ETA serà recordada a Catalunya per haver perpetrat més d’una setantena d’atemptats, que van deixar 54 persones mortes i més de dues-centes ferides, la majoria d’elles a mans dels cinc comandos Barcelona que van ser –una vegada i una altra– desmantellats en diferents operatius policials.
Suport a les acaballes del franquisme
L’any 1970, el conegut com a procés de Burgos va portar davant un tribunal militar setze militants de l’organització armada acusats de l’atemptat que va causar la mort de Melitón Manzanas, cap de la Brigada Social de Guipúscoa. La reacció catalana no es va fer esperar i un nombrós grup d’intel·lectuals es va tancar al monestir de Montserrat i va emetre un manifest, entre d’altres, a favor del dret d’autodeterminació, reivindicacions que van acabar cristal·litzant en la creació de la històrica Assemblea de Catalunya.
En aquells temps ja s’havien començat a produir contactes personals entre ETA i activistes de Catalunya, però no serà fins a l’any 1975 que ETA politicomilitar –sorgida de la partició de l’organització–signarà un acord polític amb el PSAN-provisional (Partit Socialista d’Alliberament Nacional), que suposa un aval a la lluita armada en un context on ETA s’havia convertit en un referent antifranquista arran de l’assassinat de l’almirall Luis Carrero Blanco.
Els anys anteriors, l’organització basca havia establert una mínima infraestructura a Catalunya, que per la seva posició geogràfica permetia als escamots dotar-se d’armament a través dels passos fronterers pirinencs i refugiar-se del setge policial. Aquesta aposta es veu reforçada amb la promulgació del sisè i últim estat d’excepció a Euskadi l’any 1975, quan molta gent procedent del País Basc es refugia a Catalunya, on s’organitza una xarxa de suport i es materialitzen els primers llaços de col·laboració entre ETA i l’independentisme català.
És aquell mateix any quan ETA politicomilitar va comptar la seva primera víctima mortal a Catalunya: el caporal de la Policia Armada Ovidio Díaz López, abatut durant l’atracament a una sucursal del Banco Santander ubicada al carrer Casp, número 70, de Barcelona. A finals del mateix any, les delacions de l’infiltrat a ETA amb el sobrenom de Lobo provoquen diverses detencions a Catalunya, entre elles les dels líders de l’organització Wilson i Txiki a Barcelona, així com l’assassinat a mans de la policia de l’activista Andoni Campillo al carrer Castellnou de la capital catalana. Txiki serà un dels cinc darrers afusellats de la dictadura el 27 de setembre de 1975, en el seu cas en mans de la Guàrdia Civil a tocar del cementiri de Cerdanyola del Vallès.
La dècada amb més víctimes
La campanya d’atemptats d’ETA contra interessos turístics de la costa mediterrània, entre ells Figuerola i Santa Cristina d’Aro, suposen les primeres crítiques públiques de l’independentisme català a l’activitat armada de l’organització. Tanmateix, hi ha sectors que han decidit impulsar Terra Lliure i reben entrenament i armes d’ETA politicomilitar a canvi de suport a Catalunya.
Aquesta col·laboració possibilita l’operació contra la caserna de caçadors de muntanya de Berga el 16 de novembre de 1980, quan militants del País Basc i Catalunya fracassen en aquest assalt que havien organitzat per aconseguir armament. L’acció fallida provoca la detenció de tres polimilis i quatre militants del PSAN en un pis a Manresa, municipi on posteriorment la Guàrdia Civil detindrà una trentena de persones més –que quedaran en llibertat– acusades de formar part d’una xarxa de suport a ETA.
Finalment, seuen a la banqueta dels acusats en un consell de guerra celebrat a Lleida vuit bascos i el militant del PSAN Jordi Puig, que serà condemnat a deu anys de presó. ETA desplega una onada d’accions per intentar evitar el judici, entre les quals el segrest del militar Martín Barrios l’octubre de 1983. La resposta de l’Estat espanyol seria el segrest de Lasa i Zabala, la creació dels GAL (Grups Antirerroristes d’Alliberament) i l’inici de la guerra bruta sota el govern del PSOE.
A finals de 1985, dos militants arriben a la ciutat per crear el primer embrió del comando Barcelona, que s’estrenarà el setembre de l’any següent fent esclatar el seu primer cotxe bomba a la capital catalana, que ferirà tres guàrdies civils i dos vianants al barri del Poblenou.
Els primers atemptats amb morts a Catalunya porten a diferents posicionaments en el si del Moviment de Defensa de la Terra
El seu baptisme de sang es produeix el 14 d’octubre de 1986, quan un policia mor víctima de l’explosió d’un cotxe bomba a la comissaria de la Policia Nacional espanyola de la plaça Espanya de Barcelona. Aquestes dues accions provoquen dues posicions al si del Moviment de Defensa de la Terra (MDT), aleshores l’organització unitària més important de l’independentisme extraparlamentari: la del PSAN, partidària de no fer retrets públics a l’organització basca, i la dels Independentistes dels Països Catalans (IPC), que recela de la lluita armada.
Deu mesos més tard, ETA fa explotar set cotxes bomba a Catalunya, fins a la fatídica data del 19 de juny de 1987, quan un cotxe carregat amb una bomba d’uns 200 quilos i aparcat al soterrani del supermercat Hipercor de l’avinguda Meridiana de Barcelona esclata i provoca 21 víctimes mortals i 45 de ferides. Aquest va ser l’únic atemptat indiscriminat de la història d’ETA contra població civil i va arribar dies després de la celebració d’unes eleccions europees a les quals Herri Batasuna va sumar 40.000 vots a Catalunya, el major suport electoral que l’independentisme basc ha aconseguit mai en la seva causa fora del País Basc i que mai més es tornaria a repetir. Tot i que ETA va advertir via telefònica –i fins en tres ocasions– de la col·locació del cotxe bomba a Hipercor, no se’n va ordenar l’evacuació i l’atemptat va mobilitzar al carrer centenars de milers de persones que exigien la fi de la violència.
L’atemptat d’Hipercor arriba pocs dies després que Herri Batasuna aconseguís 40.000 vots catalans als comicis europeus
La policia desarticula, mesos després, el comando Barcelona practicant tres detencions, i no serà fins al 1990 que el reconstruiran amb un antic militant valencià de Terra Lliure, Joan Carles Monteagudo, i Juan Félix Erezuma, que reben el suport de Dolores López Resina, catalana d’origen andalús que actualment compleix condemna a la presó d’Àvila, després de passar disset anys de captiveri a presons de l’Estat francès. L’atemptat contra una furgoneta de la Policia Nacional espanyola el desembre de 1990 a Sabadell és l’acció amb la qual ETA dinamita definitivament les converses d’Alger amb el govern espanyol. Sis agents moren com a preludi de l’atemptat contra la caserna de la Guàrdia Civil de Vic, el 29 de maig de 1991, que deixa nou persones mortes, entre elles quatre nenes d’entre 8 i 14 anys.
La condemna de tota la primera línia de la política catalana és unànime i, l’endemà, agents de la benemèrita assalten un xalet d’una urbanització de Lliçà de Munt i maten Monteagudo i Erezuma, i fereixen un tercer membre de l’escamot. Els atemptats d’Hipercor i Vic, juntament amb la implicació de catalans en les accions d’ETA, causen un rebuig en la societat catalana que no mitiga ni un comunicat de l’organització acceptant el “greu error” i reconeixent el “dolor causat”, ni un posicionament públic d’Herri Batasuna criticant l’atemptat d’Hipercor. Fins i tot Terra Lliure publica un text demanant a ETA que “no tornin a posar els peus a Catalunya”.
Una treva momentània
Els Jocs Olímpics de 1992 van comportar una treva tàcita d’ETA en les seves accions a Catalunya, fins que a mitjans de 1993 apareix el tercer comando Barcelona, que serà desarticulat abans de complir un any actiu amb la detenció d’un dels seus membres –els altres aconsegueixen fugir– i la localització de dos pisos francs on amagaven explosius. Fins a l’any 1999, la petja d’ETA a Catalunya només es farà palesa els mesos d’estiu, amb una vintena de bombes contra interessos turístics.
El quart comando Barcelona apareix el setembre de 2000, quan després de sis anys sense deixar víctimes mortals a Catalunya, ETA assassina el regidor del PP a Sant Adrià del Besòs, José Luis Ruiz Casado, el primer càrrec polític abatut a Catalunya. Dos mesos després, dos trets causen la mort del membre del PSC Ernest Lluch a Barcelona, assassinat que provoca una manifestació històrica rere el lema Catalunya per la pau. ETA no i que desencadena la signatura del Pacte Antiterrorista entre PP i PSOE. Dos dies després, l’organització armada respon matant l’únic regidor del PP a Viladecavalls (Vallès Occidental).
Els empresonaments per col·laboració amb ETA porten a la creació de Rescat, col·lectiu de suport a presos i preses
El gener de l’any 2001 cau el quart comando Barcelona amb la detenció dels seus dos principals membres, la identificació de la xarxa de col·laboradores a Catalunya, la detenció de Diego Sánchez quan es dirigia al jutjat de guàrdia de Barcelona i l’entrega de Zigor Larredonda a Madrid, que tenia una ordre de cerca i captura. Un any després, va ser detingut a Amsterdam Juan Ramón Rodríguez, Juanra, cantant del grup KOP, que finalment va ser extradit i condemnat per l’Audiència Nacional espanyola acusat de col·laborar amb ETA. Els seus empresonaments van suposar la creació de Rescat, col·lectiu de suport a presos i preses polítiques catalanes.
Setmanes després de la caiguda del nou comando, un altre d’itinerant fa esclatar un cotxe bomba a Roses, que provoca la darrera víctima de la seva història a Catalunya: el mosso d’esquadra Santos Santamaria. El darrer atemptat es produeix el mes d’agost a Salou i no deixa víctimes mortals. Una setmana després, la policia deté en un pis de Barcelona els membres del que havia de ser el cinquè comando i a Terrassa la catalana Laura Riera, qui va denunciar tortures en mans de la Guàrdia Civil i va passar nou anys a la presó condemnada per “col·laboració amb banda armada”.
Catalunya, territori sense atemptats
L’atemptat de Roses provoca que el secretari general d’ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira, que ja s’havia mostrat bel·ligerant amb les accions d’ETA anteriorment, els titlli públicament com un “enemic declarat de Catalunya”. A partir d’aquell moment, el líder republicà intensificarà els seus esforços i contactes per entrevistar-se amb la direcció de l’organització.
El llegat del conflicte es manté, amb víctimes que volen reconeixement i les preses Dolores López i Marina Bernadó
Finalment, ho aconseguirà el 4 de gener de 2004, poc després de ser nomenat conseller en cap de la Generalitat de Catalunya amb el primer tripartit. La reunió té lloc a Perpinyà amb el cap de l’aparell polític, Mikel Albizu, i l’home que va llegir el comunicat de dissolució d’ETA fet públic el passat 3 de maig, Josu Urrutikoetxea. La filtració de la reunió al diari ABC suposa un terrabastall polític al nou govern i Carod dimiteix abans que ETA faci públic un comunicat de premsa el 4 de febrer que confirmava la reunió. Dies més tard, el 18 de febrer, dos encaputxats acompanyats d’una estelada protagonitzen un vídeo on l’organització informa de “la suspensió de la campanya d’accions armades a Catalunya”, de manera indefinida i basant-se en els principis de “respecte, no ingerència i solidaritat”.
Així va acabar la història d’ETA a Catalunya, catorze anys abans de fer-se pública la seva dissolució. Tanmateix, durant els darrers anys, han estat incomptables les mostres de suport catalanes amb el poble basc, amb posicionaments i mobilitzacions contra la repressió de l’Estat espanyol cap a organitzacions civils il·legalitzades i militants polítiques detingudes, torturades i empresonades, en uns llaços de solidaritat que malgrat tot s’han demostrat resistents.
Les conseqüències del conflicte segueixen vives també a Catalunya, on associacions de víctimes encara reclamen reconeixement i militants catalanes d’ETA –com Dolores López o Marina Bernadó– segueixen complint llargues penes de presó. Les armes de l’independentisme van callar per sempre, però la remor per poder exercir el dret a l’autodeterminació continua més viva que mai a aquestes nacions històriques dels dos extrems dels Pirineus.
Article publicat al número 454 de la ‘Directa’
