Vitòria-Gasteiz va ser l’escenari d’una de les accions de resistència pacífica i desobediència civil més massives de les darreres dècades en suport a militants polítiques condemnades a presó. El 18 de maig de l’any 2015, tres joves basques processades per la seva pertinença a l’organització juvenil Segi –il·legalitzada pels tribunals espanyols– van ser protegides per una marea taronja formada per centenars de persones, que van posar els seus cossos per denunciar una sentència que consideraven injusta. Avui dia, cap de les tres, que finalment van ser detingudes, ni les quatre restants que en aquell moment ja romanien a presó, continuen privades de llibertat. El Tribunal Suprem va absoldre’n cinc i va rebaixar la pena de les dues restants.
Tan sols un mes després, el mètode es va replicar a la parròquia de San Carlos Borromeo del barri madrileny de Vallecas. En aquella ocasió, qui va recollir la solidaritat va ser Alfonso Fernández, Alfon, que actualment compleix quatre anys de condemna acusat de portar una bossa amb artefactes incendiaris durant la vaga general del 14 de novembre de 2012, fets que ell sempre ha negat atribuint-ho a un “muntatge policial”. “Vivíem amb l’obsessió de rescatar-lo, va ser molt dolorós, vam passar molta por i els seus familiars havíem de fer grans esforços per mantenir la calma i la serenor”, explica Elena Ortega, mare del jove represaliat. Tanmateix, no van dubtar ni un moment a constituir la Plataforma per la Llibertat d’Alfon i, posteriorment, el col·lectiu Madres contra la Represión, paral·lelament a altres experiències com la Xarxa Anti-repressió de familiars de detingudes, que aglutina familiars d’encausades pels fets de Can Vies i altres causes originades en el marc de la dissidència política, com les famílies dels vuit condemnats pels fets d’Aturem el Parlament.
“Ha sigut una gran experiència de mobilització i solidaritat que ens ha fet possible resistir i mantenir-nos fortes, alegres i confiades tot i els grans esforços que fa l’Estat opressor i repressor per enfonsar-nos i destruir-nos”, afirma orgullosa Ortega. Xoc, incertesa, angoixa, desesperació i pèrdua de quotidianitat són elements comuns que es reprodueixen als entorns afectius de les persones preses. Per fer front a aquestes dificultats va néixer Etxerat Elkartea, associació de familiars i amics de presos i exiliats bascos. El seu coordinador a Guipúscoa i fill de l’històric sindicalista i expres Rafa Díez Usabiaga, Naike Díez Urruzola, explica com quan hi ha una detenció contacten amb els familiars per “donar aixopluc, seguretat i l’assistència que necessitin, tant psicològica com humana”.
Després d’un primer assessorament entorn del funcionament de les presons, quan la persona és dispersada a penals allunyats a centenars de quilòmetres de casa seva, Etxerat fa de pont entre la família i els entorns d’altres preses internes al mateix centre: “Les persones que són condemnades a patir la cruel política de dispersió en cap moment van escollir ser familiars d’un pres i suportar aquesta barbaritat”. Així és com comparteixen viatges, despeses i experiències, “és una enginyeria penitenciària amb l’objectiu de destruir el pres i el seu entorn”, afirma Naike. Les dades l’avalen: en 28 anys de política de dispersió penitenciària, aquesta ha originat més de 400 accidents de trànsit i setze víctimes mortals a la carretera. I és que tan sols un 20% dels membres del Col·lectiu de Presos Polítics Bascos (EPPK, per les seves sigles en èuscar) es troben a menys de 400 quilòmetres del País Basc.
Aquesta experiència també l’han viscuda a casa nostra les membres de Rescat, col·lectiu de suport a les preses polítiques catalanes, que des de fa quinze anys han organitzat mobilitzacions, han visitat les presons i han denunciat les vulneracions de drets que s’hi produeixen. “De tota aquesta etapa podem extreure que no estem soles en la defensa de les preses polítiques i que l’única solució passa per l’amnistia total de totes elles”. Elena Ortega ho té clar: “Les presons són centres d’extermini on l’objectiu és enfonsar les persones i no la reinserció. Fonamentalment hi ha pobres, migrants, persones amb malalties mentals i drogodependents. Per sobreviure és fonamental tenir diners, advocats, família i amics que vagin a visitar-te”.
Article publicat al número 441 de la ‘Directa’
