Ara que es comencen a constatar les limitacions i les promeses incomplertes de la nova política, la figura de l’anarquista Lorenzo pot ser molt útil per repensar què és l’activitat política. Aquest eminent pensador llibertari va tractar diversos temes que presenten analogies sorprenents amb la situació que estem vivint avui dia.
Actualment, de manera indefectible, es tendeix a narrar la història de l’anarquisme i del comunisme des de les seves diferències en comptes de recuperar la història comuna d’ambdós moviments. La historiografia oficial i la crítica comparteixen el consens que una de les fites més importants en el desenvolupament de l’anarquisme a l’Estat espanyol va ser la visita de Giuseppe Fanelli. Com Bakunin i Lorenzo, va ser francmaçó i els codis i les xarxes d’aquesta branca de la maçoneria van ser fonamentals perquè aquest militant de la I Internacional pogués comunicar-se, tot i que amb prou feines coneixia l’espanyol.
Lorenzo immortalitzà el moment en què Fanelli el va convertir en un activista de primera línia en un (potser involuntàriament) divertidíssim passatge d’El proletariado militante: “Se l’havia de veure i sentir, descrivint l’estat del treballador, privat dels mitjans de subsistència per la manca de feina i a causa de l’excés de producció; després d’exposar amb riquesa els detalls de la desesperació de la misèria, amb trets que recordaven el tràgic Rosi, […] deia: ‘Cosa horríbile! spaventosa!’ i sentíem calfreds i sotracs de l’horror”.
L’evolució d’anarcocomunistes com Lorenzo des de postures antiorganització fins al suport decidit al sindicalisme va ser determinant pel creixement de l’anarcosindicalisme
Malgrat l’art de la cerca de divergències entre marxisme i anarquisme, com dèiem, la maleta de Fanelli contenia bàsicament textos d’un tal Karl Marx. Entre ells, un manifest en què es reflectia que “ni el desenvolupament de la maquinària ni els descobriments científics ni l’aplicació de la ciència a la producció ni l’augment i la millora dels mitjans de comunicació ni l’emigració a noves colònies ni l’obertura de mercats ni el lliure canvi ni tot plegat pot alliberar els treballadors de la misèria, ans al contrari, l’organització social present a cada nou desenvolupament de les forces productives del treball tendeix fatalment a incrementar les diferències de classe, la desigualtat”. Això és perfectament aplicable a les condicions socials que estem vivint al segle XXI. No en va, El proletariado militante acabava anunciant que la independència econòmica és l’essència de la independència política. Malauradament, la classe treballadora del capitalisme tardà continua sense haver-la assolida.
Els esdeveniments de la Comuna de París de 1871 marcarien el context en què es va desenvolupar la I Internacional de manera definitiva. Recentment, s’ha publicat Lujo comunal. El imaginario político de la Comuna de París, un treball excel·lent de Kristin Ross que recull les idees que van fer de benzina i de motor impulsor de la vida de molts militants com Anselmo Lorenzo. El llibre de Ross es tanca amb un al·legat que podrien haver signat el mateix Lorenzo o algun dels seus contemporanis: “Quan el temps de treball deixi de ser la mesura del treball i el treball la mesura de la riquesa, aleshores, la riquesa deixarà de mesurar-se en termes de valor de canvi”. De la mateixa manera que per cadascun d’aquests pensadors cert individualisme només era possible sota el comunisme, que necessita i valora la contribució de cada individu al bé comú, el veritable luxe no podia ser sinó el luxe comunal. Amb la centralitat dels anomenats béns comuns en el municipalisme, convé recordar què subjeia a l’efímera Comuna de París: el desig del luxe comunal.
Dels ‘porristes’ a l’Hogar Social Madrid
Tornem a l’actualitat, de 1871 a 2017. A Madrid, hem de patir els okupes neonazis de l’Hogar Social Madrid i reconeguts xenòfobs dins les files de la nova política, com ara Jorge Vestrynge. Lorenzo, com la resta de militants internacionalistes, va ser titllat d’afrancesat perillós arran el seu suport a la Comuna i, a causa d’això, va tenir diverses topades amb l’anomenada Partida de la Porra. Aquest grup operava com a força de xoc del Partit Progressista, que va rebre el suport de personalitats de l’època com Amadeu de Savoia, el general Prim o Sagasta. L’any 1871, un grup de porristes va irrompre al banquet de solidaritat francoespanyola organitzat per la secció madrilenya de la I Internacional i va ferir una vintena de persones, davant la passivitat de les autoritats. A El proletariado militante, Anselmo Lorenzo narra com va evitar ser agredit, miraculosament, gràcies a un amic que va entrar disfressat al local de la reunió i el va treure simulant que el detenia.
Va ser crític amb el que es coneixia com a sindicalisme de base múltiple, és a dir, un protosindicalisme mutualista orientat a impulsar societats de resistència i cooperatives
La rellevància del pensament de Lorenzo també pren actualitat davant el sorgiment de noves formes de sindicalisme (les Kellys, el Sindicat Popular de Venedors Ambulants, el Sindicat de Músics,…). A La CNT en los años rojos, del sindicalismo revolucionario al anarcosindicalismo, Rafael Bar detalla l’evolució que es va produir dins l’anarquisme ibèric des de posicionaments antisindicals fins a la creació de Solidaridad Obrera i, després, de la CNT. Lorenzo va tenir un paper central en aquest trànsit, que es pot resseguir al text El proletariado emancipador recuperat al llibre de Bar: “Renuncio a parlar-vos com a anarquista i em dirigeixo a vosaltres només com a treballador, com a company, per excitar-vos a ingressar, amb coneixement, voluntat i propòsit perseverant i decidit, al moviment sindicalista”. La manca d’implantació de la UGT a Catalunya i l’evolució d’anarcocomunistes com Lorenzo des de postures antiorganització fins al suport decidit al sindicalisme serien factors determinants del creixement explosiu de l’anarcosindicalisme en pocs anys.
Lorenzo també va ser força crític amb el que es coneixia com a sindicalisme de base múltiple, és a dir, un protosindicalisme mutualista orientat a impulsar societats de resistència i cooperatives de tota mena. Una crítica que ens porta novament a l’actualitat… per exemple, a l’expansió del cooperativisme a Catalunya. El llibre de Bar també recull el posicionament de Lorenzo respecte als referents històrics del cooperativisme mutualista: “Veiem com el reformisme –falsejant el concepte racional de l’economia– recorre a l’estalvi, que escatima cèntims del jornal mesquí i insuficient, per al mutualisme en la malaltia, per a la jubilació en la vellesa o pel crèdit en la crisi del treball; a la cooperació per exceptuar-se en part de l’explotació mercantil, per treure un guany i, fins i tot, per obtenir recursos per a la propaganda, i a la mateixa resistència establint la vaga sobre la quota destinada al subsidi del vaguista”. Per bé que avui dia pugui semblar estrident, Lorenzo i els anarquistes de l’època van estar en contra de les caixes de resistència.
Artistes i científics
Lorenzo també va estar molt vinculat al que avui dia referiríem com a indústries culturals, una temàtica molt actual ara que s’està debatent l’Estatut de l’Artista en una subcomissió del Congrés dels Diputats. L’anàlisi de Lorenzo sobre el treball cultural és molt lúcida: “Quants intel·lectuals parlen de cultura, de reformes […] si vénen de bona fe, ajudin-nos en la nostra tasca de reivindicació i emancipació; tenen les portes del sindicalisme obertes de bat a bat, ningú no els priva de constituir-se en sindicats de producció intel·lectual”.
La ciència obrera pren de la burgesa el que conté de veritable ciència, però es desfà dels sofismes en què es basa el privilegi i agrupa els coneixements pel bé de l’ésser humà
Tot i que, molts anys després de Lorenzo, van sorgir diversos corrents primitivistes i antidesenvolupistes dins l’anarquisme, Lorenzo va reivindicar sempre una ciència al servei de la classe treballadora: “La ciència obrera pren de la ciència burgesa el que conté de veritable ciència, però es desfà dels sofismes que serveixen de base al privilegi i, amb un criteri despreocupat, agrupa els coneixements que serveixen per beneficiar tots els homes i per impedir que els mistificadors puguin privar els treballadors dels seus drets naturals i prendre’ls el fruit de la seva feina”.
*Membre del Sindicat de Músics i coautor de l’obra col·lectiva En el alba del anarquismo. Anselmo Lorenzo 1914-2014, publicada per Calumnia Edicions
