La millor cooperació és la justícia global
Per Àlex Guillamón
Director d’Entrepobles
Avui, a les acaballes de la segona dècada del segle XXI i des d’una perspectiva internacionalista, seguir ubicant-nos en el marc conceptual de la cooperació i l’educació al desenvolupament seria tant com dir que no hem processat res del que ha succeït al món durant els darrers 60 anys.
En aquell moment, quan es va reconstruir l’arquitectura del poder polític i econòmic després de la II Guerra Mundial i en el context de la guerra freda, aquest marc conceptual ja era prou qüestionable per la seva funcionalitat al nou ordre, per l’ocultació dels conflictes que generava i per la concepció neocolonial i patriarcal que expressava. Des del primer moment, el discurs de la defensa dels drets i dels tractats de drets ha estat un discurs dissonant amb la pràctica d’un desenvolupament econòmic no només desigual, sinó perpetuador i accelerador de la desigualtat.
Continuar predicant la cooperació i l’educació al desenvolupament com a eines emancipadores està fora de lloc
Però, el 2017, quan l’1% més ric posseeix més riquesa que la resta del món, quan els actius financers multipliquen per més de deu l’economia real, quan les principals matèries primeres que sustenten l’economia desenvolupada tenen un horitzó d’esgotament de poques dècades, quan la idea dels estats com a garants dels drets de la seva ciutadania està patint els darrers embats davant l’arquitectura de la impunitat de les grans multinacionals… continuar predicant la cooperació i l’educació al desenvolupament com a eines emancipadores està fora de lloc.
Els principals reptes que enfronta la humanitat a la nostra època –amb una acumulació gegantina de poder econòmic i la influència política en cada cop menys mans, el canvi climàtic, la crisi energètica, l’extractivisme, els grans desplaçaments humans forçosos, la pèrdua de biodiversitat i la degradació dels ecosistemes, la crisi de les cures, la progressiva radicalització del patriarcat, el militarisme, la creixent retallada de drets i llibertats…– són fenòmens globals que es manifesten en cadenes complexes que abracen, interrelacionen estretament i impliquen tant el que fa 60 anys anomenàvem el Nord com el que anomenàvem el Sud.
Avui, garantir un futur digne, equitatiu i inclusiu per a la humanitat i per a l’únic planeta possible sobre el qual se sustenta la vida implica aprofundir. Però no en la cooperació al desenvolupament, sinó justament en una cooperació que tingui com a objectiu construir alternatives al desenvolupament que ens ha portat a aquest punt insostenible.
Es tracta, més aviat, de treballar per la responsabilitat i la justícia globals. És a dir, per fer-nos responsables de l’empremta econòmica, ecològica, cultural, etc. que la societat del nostre país aporta –en positiu o negatiu– a tots aquests reptes globals. L’aportació de la nostra societat a la justícia global, per tant, ja no es mesura només, ni principalment, a partir de la quantitat i la qualitat dels fons que es dediquen a les polítiques públiques del que encara s’anomena cooperació al desenvolupament, sinó per l’impacte del conjunt de les nostres polítiques i de la nostra economia.
En aquest context, es tracta que les organitzacions solidàries i internacionalistes promoguin un moviment social amb capacitat d’incidència social i política al nostre entorn per afrontar els reptes globals a partir de la nostra realitat local. Es tracta de construir ponts i xarxes locals i internacionals per cooperar en la construcció de sobiranies socials en tots els àmbits de la vida (econòmica, energètica, alimentària, política, dels cossos…) o, el que és el mateix, alternatives al desenvolupament centrat en el lucre. Es tracta, en definitiva, de no abandonar a la seva sort tots aquells col·lectius que, arreu del món –i sovint també a casa nostra–, són criminalitzats per lluitar pel mateix que lluitem nosaltres.
Trencar murs per enxarxar el món
Per Pilar Orenes
Directora adjunta d’Oxfam Intermón a Catalunya
Fa dinou anys que treballo al sector de la cooperació internacional, he explicat moltes vegades el model de cooperació d’Oxfam Intermón i el meu discurs ha canviat a mesura que la tasca de les ONG s’ha anat adaptant al context. Allò de captar fons a països rics per enviar-los a països pobres, fer campanyes aquí i projectes allà, “donar la canya en lloc del peix”, exportar fórmules i models d’èxit del nostre entorn… són algunes de les idees que formen part de la història de la cooperació. I sorprèn veure com ha quedat gravada en l’imaginari col·lectiu aquesta manera de fer de les ONG de desenvolupament.
No, aquest no és el model actual de cooperació. Encara que som un sector ampli i és difícil generalitzar, potser encara avui hi ha ONG que treballen amb aquesta visió de la qual parlava. Però jo reivindico aquesta part del sector que ha evolucionat amb el temps, que sap llegir el context, que fuig d’aquests patrons i que està lluny de perpetuar la dependència dels països del Sud.
La cooperació tradicional està plena d’històries d’èxit. Petites i grans històries, tantes com persones que han aconseguit educació, terra i una producció, salut i medicaments bàsics
Això no impedeix que comenci reconeixent que la cooperació tradicional està plena d’històries d’èxit. Petites i grans històries, tantes com persones que han aconseguit educació, terra i una producció, salut i medicaments bàsics. Són homes i dones que s’han beneficiat dels programes que ha impulsat la cooperació i que han vist com els canvis de pràctiques i de polítiques han transformat la seva vida. Estem parlant de millores en la vida de la gent i això són històries d’èxit. Milers.
Per tant, els nostres objectius finals no han canviat; però els temps són uns altres i el model evoluciona. El món és diferent i la divisió geogràfica no ens val per parlar de pobresa: ja no hi ha països rics i pobres, hi ha persones pobres i riques a qualsevol país. Ja no serveix cap estratègia de cooperació vertical nord-sud perquè el Brasil, Mèxic, Sud-àfrica, la Xina… no tenen espai en aquest eix.
La pobresa, la injustícia i la desigualtat són problemes globals. Afecten tots els continents igual. Per això les lluites, les campanyes, els projectes… es fan aquí i allà; i per això parlem d’accés a serveis bàsics, violència de gènere… i ho fem demanant canvis a tots els països, començant pel nostre. Perquè les denúncies i les propostes que serveixen per a Mèxic i Burkina Faso també serveixen per a l’Estat espanyol.
I parlar de pobresa es fa curt: l’1% de la població té el mateix que tota la resta, el 99%. Aquesta dada indigna frena el desenvolupament i sacseja la democràcia. Modifiquem el nostre discurs per parlar de desigualtat extrema i apareixen amb força noves temàtiques: fiscalitat, salaris…
També són temps de murs, de valors globals que es posen en dubte. Per això, esmercem esforços per construir un corrent de ciutadans i ciutadanes globals responsables amb la humanitat i el planeta. Necessitem un nou model educatiu basat en el diàleg i la convivència. Apostem per enfortir una ciutadania capaç d’indignar-se davant la concentració de poder en mans d’una minoria i que també es rebel·li contra el tancament d’espais, en molts països, on poder fer sentir la seva veu.
I aquest panorama es veu agreujat per l’actitud d’administracions estatals i locals, que redueixen dràsticament el finançament al desenvolupament, i condicionat pels nous actors i aliances que han sorgit en el món de la cooperació. Es creen i es desenvolupen petites i mitjanes empreses sostenibles, liderades per les mateixes comunitats, en què els donants es poden implicar en la selecció i el seguiment de les accions a les quals donen suport. És cooperació, però també és inversió d’impacte social amb retorn econòmic.
I és temps, més que mai, de crear xarxes i establir connexions; pensar i desenvolupar coneixements, recursos, capacitat d’incidència, especialitat, visió global, visió local… ja que ningú no aconseguirà res per si sol i les actuacions aïllades perden capacitat d’impacte.
Aquest és el model de cooperació pel qual apostem. Un model global, interdependent, que construeix conjuntament i que identifica el que aporta cada actor per aconseguir un objectiu comú; el que no crea barreres ni dependències; el que no dóna lliçons, sinó que gestiona el coneixement; que denuncia i es posiciona; que crea ciutadania global. Un model, en definitiva, que es renova i continua canviant vides, que segueix salvant vides.
*Article publicat al número 433 de la Directa.
