Els geòlegs van decidir fa un parell d’anys que calia incloure a la taula dels temps geològics una darrera unitat anomenada Antropocè, que correspondria a la fase de la història de la Terra en la qual els humans han esdevingut una força planetària capaç de produir transformacions similars a les produïdes per les forces “naturals”. L’Antropocè culmina així els estudis sobre el canvi climàtic desenvolupats al llarg de la segona meitat del segle XX i mostra l’evidència empírica que l’acció humana està produint una transformació del planeta que no només afecta el clima sinó a quasi totes les geosferes terrestres, des de l’atmosfera a la litosfera, incloent-hi la biosfera. És a dir, estem vivint una crisi geoecològica d’abast desconegut, per més que demà ens llevem i faci un dia espatarrant que sembli desmentir aquesta realitat. Algú ha dit que l’Antropocè és un assumpte polític, així doncs analitzarem breument les principals postures polítiques davant l’Antropocè.
Estem vivint una crisi geoecològica d’abast desconegut, per més que demà ens llevem i faci un dia espatarrant que sembli desmentir aquesta realitat
D’una banda hi ha els entusiastes de la geoenginyeria i la gestió intel·ligent (sic) del planeta, que pregonen un extraordinari progrés social i un desacoblament dels impactes ambientals negatius mitjançant el desenvolupament científic i tecnològic. Aquesta línia es troba reflectida al manifest Ecomodernista del Breakthrough Institute, un tanc de pensament ultralliberal de Sausalito, EUA , i s’ha estès ràpidament arreu. Per aquest camí més aviat anirem cap al tipus de societats distòpiques que ens han mostrat la literatura i el cine recents que no pas a un “fantàstic” progrés i desacoblament. No és estrany, doncs, que l’ecomodernisme hagi estat criticat per ser la manifestació secular de la idea religiosa de la Providència, amb l’Home en lloc de Déu guiant el destí de la Humanitat.
D’altra banda hi ha un grapat de teories hiperconstructivistes, com ara la teoria de l’actor-xarxa, les socionatures híbrides, la internet de les coses i l’ecologia-món, que practiquen una visió monista de la realitat expressada mitjançant un garbuix retòric sense categories analítiques on els productes humans tenen la mateixa consideració de subjecte que els mateixos humans. Són postures deterministes i nihilistes que comporten la submissió acrítica de l’statu quo, encara que sovint puguin semblar contestatàries en el seu discurs. En definitiva, postmodernitat que es resisteix a morir.
Comentari a part mereix el moviment del decreixement que és crític amb l’ecomodernisme i les teories hiperconstructivistes i no banalitza la determinació històrica de l’Antropocè, és a dir, que la crisi geoecològica està constreta al temps històric del capitalisme i als fets estructurals de la societat capitalista. Tot i això, el dèficit teòric que arrossega el decreixement en la comprensió del sistema capitalista com a sistema basat en la reproducció sociometabòlica del capital impedeix que realitzi propostes coherents. Per exemple, una economia estacionaria o decreixent o una desmercantilització de la societat són impossibles dins els límits de la reproducció del capital. Això és així perquè la riquesa en la societat capitalista s’expressa com un cúmul immens de mercaderies, de les quals els diners en són l’equivalent universal, i perquè la reproducció del capital requereix que la Natura i el treball, fonts últimes de tota riquesa, tinguin la consideració innegociable de mercaderies.
L’únic decreixement possible dins la lògica del capital és el de les crisis econòmiques periòdiques del sistema, quan es destrueixen capital i mercaderies de forma violenta
L’únic decreixement possible dins la lògica del capital és el de les crisis econòmiques periòdiques del sistema, quan es destrueixen capital i mercaderies de forma violenta i que paga, més que cap altre, la classe treballadora i a llarg termini la Natura sobreexplotada. La incomprensió del funcionament de la base econòmica que sustenta el sistema capitalista – entre altres coses del paper determinant que hi juga la tendència decreixent de la taxa de guany com a detonant i accelerador de la sobreexplotació de la Natura i el treball – porta al decreixement a una idealització del subjecte i a formular propostes que sovint cauen en el voluntarisme o com a molt aspiren a una redistribució de la riquesa sense qüestionar la base material del sistema.
És evident que per tal d’establir una relació harmoniosa, sostenible o equilibrada amb la Natura s’hauran d’implementar aquelles mesures tècniques que minimitzin l’impacte ambiental. Ara bé, si aquestes mesures no tenen lloc en un marc socioeconòmic que tingui com a horitzó la superació de la reproducció del capital, més d’hora que tard, esdevindran inútils. Això és quelcom que la majoria de marxistes han entès prou bé. Com han entès que la destrucció de la Natura i del treball és inherent i no accidental a la reproducció sociometabolica del capital i que aquesta reproducció està governada per lleis econòmiques que escapen al control dels mateixos individus que les executen. Cal dir que tot plegat és intolerable pel pensament burgès dominant, el qual es nega a acceptar el fet que després d’haver destronat Reis i Deus i haver dominat la Natura a plaer ha creat un sistema que no pot controlar.
Tot plegat és intolerable pel pensament burgès dominant, el qual es nega a acceptar el fet que després d’haver destronat Reis i Deus i haver dominat la Natura a plaer ha creat un sistema que no pot controlar
La diagnosi del marxisme és simple i contundent: la crisi geoecològica és una necessitat de les condicions capitalistes de reproducció social i, per tant, s’ha de superar la reproducció sociometabòlica del capital per tal de superar aquesta crisi. Paradoxalment però, la mateixa societat capitalista forneix la possibilitat de la seva superació tant pel que fa als antagonistes socials del capital que hi sorgeixen, el moviment obrer en general i el mateix marxisme, com pel desenvolupament de les forces productives que hi té lloc. En aquest sentit, les experiències socialistes – amb els seus “errors forçats i no forçats” – i les experiències dels capitalismes mixtes dels països occidentals que es varen succeir al llarg del segle passat constitueixen intents fallits de domesticar la reproducció del capital i permeten extraure valuoses conclusions sobre les quals fonamentar la seva superació. Anomenarem només unes poques.
En primer lloc, forneixen l’evidència empírica que tal domesticació no és possible. En segon lloc, totes elles incloïen mecanismes concrets de solidaritat social que permetien, ni que fos parcialment, superar la mediació del capital en la vida de les persones. Finalment, cap d’aquestes experiències històriques ha estat capaç de transcendir el fet que el treball tingui valor, la magnitud del qual es determina com es determina el valor de les mercaderies, i la divisió social del treball capitalista que això comporta – sobretot la divisió entre treball manual i intel·lectual. Més enllà de la divisió entre els posseïdors dels mitjans de producció i els desposseïts, l’estructura de classes de la societat capitalista rau en la determinació de valor del treball. Sense aquestes indicacions i moltes d’altres que ja foren apuntades pel mateix Marx i nombrosos marxistes no serà possible la superació del capital. L’Antropocè ens diu que cal afanyar-nos.
*Si voleu aprofundir sobre aquests temes, podeu consultar l’informe número 12 de Taifa “Apuntes sobre Marx y la naturaleza“
L’article forma part de la col·laboració mensual del Seminari d’Economia Crítica Taifa
