Bershka és la segona cadena d’Inditex en volum de facturació desprès de Zara. El 90% del personal són dones contractades a temps parcial. Entre el 27 d’octubre el 100% de les treballadores de les cinc botigues a Pontevedra van iniciar una vaga indefinida per equiparar les seves condicions a les que s’havien aconseguit a la Corunya, fonamentalment en matèria de conciliació i una pujada salarial del 13%, sense arribar a mi euros bruts. Nou dies desprès, no només guanyaven, sinó que l’empresa va abonar tres dels nou dies de vaga i van aplicar les millores a la resta de les províncies gallegues.
Galícia, bressol d’Inditex, és la multinacional dirigida pel gallec més ric del món, Amancio Ortega. Però també ho és de la Confederación Sindical Galega (CIG), un sindicat amb 80.000 afiliades autodefinit nacionalista, que compta amb la majoria absoluta de les representants sindicals del tèxtil a les quatre províncies. Entrevistem Ana Abraldes, presidenta el comitè d’empresa de Bershka Pontevedra, juntament amb quatre companyes del comitè i de la federació de serveis, totes de la CIG. Parlem de la victòria de Bershka, però també de la vaga del 8 de març, de sindicalisme i de lluita feminista.
Heu establert un precedent extraordinari: la primera vaga indefinida contra Inditex a l’Estat espanyol, ofensiva i amb victòria. Com es va gestar? Com es desenvolupa la lluita sindical per arribar a aquest punt?
Ana Abraldes (A.A.): Tot va començar perquè a la província de Corunya van aconseguir un seguit de millores socials i salarials sobre el conveni col·lectiu i nosaltres vam sol·licitar a l’empresa que obrís una taula de negociació equivalent a Pontevedra. Però l’empresa ens deia que no, que el que havien fet a Corunya era perquè allà hi havia la seu d’Inditex i no estendrien les millores a altres províncies.
En aquests dos anys vau desplegar la lluita dels diumenges i també vau viure l’intent d’acomiadament d’una quinzena de companyes. Com vau reaccionar?
A. A: El primer va ser la lluita pels diumenges durant la campanya de nadal de 2016. Portàvem tot l’any plantejant a l’empresa que portàvem dotze anys cobrant el mateix per treballar dos diumenges al mes, 72 euros. Demanàvem que fossin 80 euros més i un dia de descans, o 160 euros sense el dia de descans, el mateix que a La Corunya. La resposta va ser no. Així que la manera d’aconseguir-ho va ser parlant amb les companyes i demanar que tothom s’esborrés de treballar els diumenges. Tothom ho va fer. L’empresa, en veure que no tenia ningú per obrir botigues els diumenges es va decidir a negociar amb nosaltres durant tot un dia per tots els magatzems de la província! [riures]
Rebeca Dicha (R.D): És clar, nosaltres això ho estàvem demanant mentre estem coordinant-nos amb la resta de cadenes d’Inditex perquè fessin el mateix. En el nostre cas, vam agafar la reivindicació estrella de la plataforma reivindicativa de Corunya, i intentar així lluitar per alguna cosa concreta, mentre l’empresa es negava a obrir la taula de negociació de tots els punts, donar a la gent una injecció de “vinga, aconseguim això i ens posem a lluitar ja seriosament per la resta de peticions». Una manera de començar per alguna banda.
La lluita pels diumenges va ser un assaig.
A. A: Desprès va haver-hi un segon factor d’unió, més tràgic. El mes de maig, ens crida la responsable de Recursos Humans per comunicar-nos el tancament de dues botigues a Vigo, a la nostra província, i que no hi havia forat per reubicar la gent. Això va caure com una bomba. A més, la iniciativa de respondre va sorgir directament de les treballadores, el comitè no va haver d’anar a escalfar ni xerrar amb la gent. En veure que les companyes de botigues, que coneixen des de fa deu anys, van reaccionar: “com que les deixen al carrer!”. La gent s’ho va prendre com si fossim una família i si ens foten a una, doncs reaccionem. I efectivament, vam presentar una primera convocatòria de vaga indefinida. Aleshores va ser quan van oferir les baixes incentivades. Qui va voler agafar els diners se’n va anar i les que no, se les va reubicar amb la mateixa jornada, horaris, respectant les reduccions per maternitat i tot. No va ser necessari arribar a la vaga. Aquesta va ser la segona batalla guanyada, però amb molta tensió perquè ja veiem les nostres companyes al carrer.
Però la taula de negociació de les millores equivalents a Corunya continuava bloquejada …
“No hi havia cap precedent, no sabíem molt bé a què ens enfrontàvem. Però la gent va reaccionar molt bé, també perquè va veure que teníem molt suport”
A. A: Ja havíem portat i explicat a les botigues l’acord que havien signat a Corunya perquè totes veiessin les diferències. Per exemple, en el salari, era substancial: 130 euros més al mes per fer el mateix. No va ser un procés instantani. Aleshores, desprès de tot això vam tornar a les botigues plantejant “mira, no aconseguirem una taula de negociació de la plataforma reivindicativa per la via del diàleg, només ens queda una opció, com ho veieu?”. I no en van dubtar. Veníem d’un any on ens havia passat de tot i que, al cap i a la fi, plegades anàvem aconseguint les coses. Així doncs “p’alante”. Vam començar a fer assemblees a les botigues, desprès al sindicat amb tothom i així va sorgir la vaga.
Rocío Pérez: Les assessors de la CIG van ser fonamentals, venien amb nosaltres als centres de treball per donar-nos suport.
R. D: Es va transmetre molta seguretat a la gent, perquè veien que hi havia un sindicat rere la mobilització, disposat a mullar-se amb els recursos que calguin. Això dóna moltíssima confiança per ficar-se en una vaga indefinida.
A. A: Al cap i a la fi, tu saps quan comences una vaga indefinida, però no quan acaba ni com negociaràs.
R.D: No hi havia cap precedent, no sabíem molt bé a què ens enfrontàvem. Però la gent va reaccionar molt bé, també perquè va veure que teníem molt suport.
També teníeu la caixa de resistència. Era per totes les vaguistes o només per a les afiliades a la CIG?
R.P: Per a les afiliades, i, sí, va pujar espectacularment l’afiliació [riures]. Però, a banda de la caixa de resistència, també es van fer bons solidaris per a totes les vaguistes.
Així doncs vau fer vaga, concentracions davant les portes de Zara al carrer més cèntric dia rere dia. Cap mitjà de comunicació va cobrir la roda de premsa que anunciava la primera vaga indefinida contra l’empori Ortega a la seva pròpia terra. La CIG va fer un esforç notable per trencar-ho.
“Quan un col·lectiu s’atreveix a tirar endavant nou dies de vaga, el sindicat ha de posar tota la maquinària i la carn a la graella, més si es tracta d’Inditex, la multinacional tèxtil més important del món”
Tránsito Fernández (T.F): Quan un col·lectiu s’atreveix a tirar endavant nou dies de vaga, el sindicat ha de posar tota la maquinària i la carn a la graella, més si es tracta d’Inditex, la multinacional tèxtil més important del món, dirigida pel senyor més ric del món i que, a sobre, és gallec. Aquest home està molt ben considerat a tota la societat, actua com un padre padrone que fa donacions per l’avenç de l’oncologia, mamografies, i fins i tot dóna diners per fer dues escoles bressol a Vigo. Tot això està molt bé, però no ho està demostrant a la seva pròpia empresa ni aquí ni a l’Índia. Vam optar per pressionar per pujar els salaris de les jornades a temps parcial, perquè és molt difícil fer créixer les jornades. L’única arma que teníem era millorar alhora a les quatre províncies gallegues, però no va ser possible perquè la tàctica d’Inditex també era forta i vam haver de començar per la Corunya –on són fortes i porque geogràficament i en nombre de comitès és més gran – i continuar amb la resta: primer Pontevedra on també tenim majoria a moltíssims comitès. La Corunya va obrir l’escletxa.
Vau treballar les negociacions de convenis de forma descentralitzada per igualar les condicions. Què és “l’efecte Bershka”?
T.F: La negociació amb diferents departaments de recursos humans estava coordinada, no va ser espontània, va ser producte de la mobilització, inicialment amb CC.OO i UGT, que desprès es van quedar pel camí. La nostra majoria sindical havia de notar-se en alguna cosa: que cada comitè negociés pel seu compte no ens agradava, mai ens va agradar. Volíem una taula única amb representants de les treballadores de la quatre províncies, evidentment. L’alternativa era fer-ho per províncies: Corunya, Pontevedra… però «l’efecte Bershka» va ser que en signar l’acord, l’empresa el va fer extensiu a les quatre províncies, a tots els comitès, fins i tot on ja s’havia signat una altra cosa o on ni tan sols hi havia comitè! Per a nosaltres, l’efecte dominó que es trasllada a les províncies d’Ourense i Lugo, on son més dèbils sindicalment, és la demostració de què l’empresa va optar per cedir abans d’arriscar-se a tenir un conflicte com el de Bershka a les quatre províncies.
Estem parlant de plantilles molt feminitzades, amb una alta taxa de parcialitat i salaris que, fins ara, excepcionalment, superaven els 1.000 euros al mes. Quines han estat les principals conquestes de la lluita?
“És important que la victòria de Bershka no quedi resumida en una mera qüestió salarial. Allò veritablement important era el programa social i de conciliació. No vam anar a la vaga només per 130 euros”
T.F: El conveni del tèxtil de Pontevedra és bo. Per exemple, tenim un període de lactància de dotze mesos, també una acumulació de la lactància de més de vint dies i el gol final: les jornades a temps parcials estan limitades. És a dir, no es pot contractar ningú per menys de 27 hores setmanals, ni per sobre de 30, a partir d’aquí t’han de fer un contracte a jornada completa. D’aquesta manera, limitem la parcialitat i afavorim una millora del sector. Si vols treballar menys hores que sigui una opció personal, no una imposició de l’empresa. L’objectiu era dignificar les jornades parcials. Ara el salari a jornada completa és de 998 euros de base, més un plus de transport. Amb la pujada màxima total de 130 (80 linials i 50 euros proporcionals a la jornada) hi ha una millora sensible. A més, es paguen amb efectes retroactius, i també és interessant que Inditex va pagar tres dies de la vaga, és a dir, reconeix que podria haver arribat a l’acord als cinc dies, però va esperar al novè.
Diana Rodríguez (D.R): D’altra banda, és important que la victòria de Bershka no quedi resumida en una mera qüestió salarial. Allò veritablement important era el programa social i de conciliació. No vam anar a la vaga només per 130 euros.
Com veieu la vaga del 8 de març? La CIG ha convocat una vaga parcial de dues hores per torn i dóna suport a la jornada, perquè creieu que és necessària?
R.D: Estem en un sector molt precaritzat i feminitzat. Si per aconseguir coses molt bàsiques, t’has de currar una vaga de nou dies en una empresa que té tots els recursos del món per facilitar la conciliació i els salaris, doncs hem de donar suport a la jornada. Quan treballes per una potència mundial del tèxtil, també tens la responsabilitat de tirar cap amunt les condicions del teu sector, si pots ajudar a posar un marc per a la resta de sector, doncs és clar que compartim la convocatòria i la secundarem. No només per si estem millor o pitjor, sinó perquè que hi hagi millors condicions per a totes és bo per a totes.
D.R: A més, no és només una vaga laboral, és una vaga pels feminicidis, de consum, de cures. Des de la nostra central sindical assumim el treball que implica portar la convocatòria de vaga als centres de treball, no només des de l’àmbit laboral. És a dir, ens estan assassinant pel sol fet de ser dones. Independentment de què les companyes de Bershka a nivell laboral hagin fet un salt qualitatiu molt important, la lacra de la violència masclista la continuarem patint. Totes. I també és una vaga de cures, perquè sempre recauen sobre nosaltres les conciliacions i elles ho han viscut. Van haver de lluitar moltíssim per aconseguir la conciliació, una cosa tan bàsica en una empresa perfectament capacitada per donar-la. Donem molta importància a aquesta vaga, volem portar el debat a les empreses.
La CIG crida a la vaga únicament les dones. Us desmarqueu del posicionament d’altres centrals sindicals.
“No volem treballar per portar ‘un’ salari a la família, sinó per un que ens permeti viure amb dignitat”
D.R: Sí, volem que aquest dia el focus estigui sobre nosaltres i se’ns prengui seriosament. No només volem treballar per portar un salari a la família, sinó que volem que el nostre salari ens permeti viure amb dignitat, que els nostres fills tinguin un futur i ens doni una estabilitat econòmica independentment de si estem o no casades, separades, tenim fills o no volem ser mares. És molt important per a la CIG, encara que el seguiment d’una convocatòria parcial és complicat perquè moltes companyes potser no treballen en aquestes franges, però sí que poden participar de les mobilitzacions i concentracions. Només el fet que s’estigui fent aquest debat a la societat és un pas important. Topem amb altres centrals sindicals estatals que convoquen una vaga d’homes i dones, que, per a nosaltres, és com una vaga general més i a més, amb un sol dia no n’hi ha prou.
Què diríeu a les treballadores de qualsevol sector?
A.A: Que s’organitzin, que estiguin unides i que no es conformin. Nosaltres fa cinc anys no ens podíem imaginar que seríem el comitè que aniria a la casa d’Amancio amb una pancarta dient “Amancio, mamón, trebaja de peón” [riures]. Mai ens vam imaginar que viuríem això. Ho hem viscut, ho hem guanyat i ho hem superat. I tenim un orgull molt gran pel que hem aconseguit.
