Una dita africana afirma que fins que els lleons no tinguen els seus historiadors, les històries de cacera glorificaran el caçador. I és que deixar constància de les batalles és essencial, tant per a recordar les xicotetes victòries que ens empenyen a seguir en peu com per a no oblidar les derrotes i no cometre les mateixes errades en el futur. El llibre La batalla de l’Horta, escrit per Enric Llopis i publicat per Sembra Llibres, és això: la història dels sense nom, com bé explica Gavaldà al pròleg, un cant a les –i també de les– indígenes de l’Horta. El llibre recull, de manera excel·lent, els atacs contra l’horta valenciana i les resistències que s’hi van generar, sovint mitjançant les veus en primera persona de la gent que va sofrir les misèries del progrés en les seues carns, una manera de contar la història que ens fa partícips d’aquelles vivències i no deixa ningú indiferent.
Negocis al marge de la vida
El llibre explica com, en nom del progrés, diverses administracions municipals, autonòmiques i estatals governades per diferents partits es van posar d’acord per a fer negoci amb les vides de la gent aprofitant l’auge de la bombolla immobiliària en un període marcat per una agricultura malmesa per les dures condicions dictades per Europa i una dinamització de l’economia basada en la construcció a través del crèdit i amb un fort component especulatiu. Com a exemple, podem parlar de la Zona d’Activitats Logístiques (ZAL) que, en paraules de l’autor, “s’explica en el context d’una València postmoderna i fastuosa: la capital de les grans infraestructures i els grans esdeveniments que ambicionava una àrea industrial situada al costat del port en la qual es pogueren manipular i emmagatzemar les mercaderies per al comerç internacional”. El projecte es va desenvolupar ràpidament, sense contemplar alternatives i sense pensar en les conseqüències que comportava dur-lo a terme. Així, com en altres processos semblants, la població de la Punta va perdre les seues cases, però, sobretot, un model de vida al marge de la ciutat i connectat amb el camp. La narració en primera persona dels fets ocorreguts ompli de ràbia quan conta que molta gent veïna de la Punta va morir mesos després perquè no va poder adaptar-se a la vida a la ciutat, tan diferent de la que havia viscut anteriorment. Aquests processos, lligats a la idea de progrés i a la fal·làcia de ser executats per raons d’interés general, han suposat, a banda de les desgràcies personals, una pèrdua molt valuosa de superfície conreada: s’ha passat de 18.319 hectàrees l’any 1959 a només 5.213 el 2008.
A través de les narracions de diferents testimonis, l’obra dibuixa un model de vida que el capitalisme i els seus gestors, disfressats de progrés, han intentat esborrar
Tot i les derrotes que hem comentat anteriorment, les batalles per l’Horta s’han abastit d’una solidaritat, un suport mutu i una cooperació fortes. Continuant amb l’exemple de la lluita contra la ZAL a la Punta, podem dir que molts col·lectius participaren en la resistència: grups ecologistes, veïnat afectat, estudiantat, okupes… Tothom va aportar el seu granet d’arena per a mantindre un model de vida allunyat dels ritmes que imposa la ciutat. Tot i les derrotes, aquest moviment de resistència comarcal ha anat creixent i ha après de les velles errades. Un bon exemple és l’última lluita per la paralització del nou Pla General impulsat pel Partit Popular, que pretenia urbanitzar quinze hectàrees de sòl hortícola en una ciutat que havia perdut 30.000 veïnes i que tenia 60.000 habitatges buits. La resistència no es va fer esperar i s’engegà la campanya Horta és futur, que va actuar com a nexe entre els barris ja mobilitzats i d’altres que estaven amenaçats per la reforma. Hi va haver una coordinació entre diversos actors, que va ser fonamental per a guanyar l’última batalla al PP, que, abans de perdre les eleccions, volia donar l’última estocada a l’horta.
Velles formes de vida per un nou món
A tall de conclusió, el llibre mostra la necessitat de recuperar la memòria per a construir el futur. I dibuixa, a través de les narracions de les protagonistes, un model de vida que el capitalisme i els seus gestors autòctons, disfressats de progrés, han intentat esborrar. Recuperar la memòria és, a banda de recordar el que va passar a casa nostra uns anys enrere, valorar determinades pràctiques com el tornallom o la tira de comptar, sempre lligades a la idea de cooperació, suport mutu i autonomia, per a construir un futur allunyat dels circuits del mercat capitalista. Recuperar velles formes de vida, de la cultura popular, per a construir el nou món que portem als nostres cors.
