La nit del 10 a l’11 d’agost de 1936, Àngel Samblancat Salanova, juntament amb les milícies del barri del centre i amb el suport de Josep Maria Batlle Salvat i Antonio Devesa Bayona, del Comitè Pro Presos de la CNT-FAI, van ocupar el Palau de Justícia de Barcelona.
Però, què va succeir perquè això passés? A Catalunya, la rebel·lió dels militars contra la República va originar uns canvis polítics i socials transcendentals en tots els àmbits de la vida. En el militar, l’exèrcit classista va desaparèixer i se’n va formar un de popular, el de les milícies antifeixistes. En l’àmbit econòmic, es va passar d’un sistema capitalista a una economia socialitzada, es van crear les col·lectivitzacions i els controls obrers. Pel que fa a la religió, l’Església catòlica, abans molt present en tots els aspectes de la vida social, gairebé va desaparèixer i els seus béns i immobles van ser socialitzats. En l’esfera política, van desaparèixer els partits i les organitzacions afectes als rebels. Durant el primer mes de la guerra, només mancava renovar l’administració de justícia, que, pel que sembla, era la que menys interessava.
Els ocupants del Palau de Justícia, immediatament, van iniciar la revisió dels expedients politicosocials, que entenien que representaven clars abusos contra la classe obrera
D’altra banda, cal tenir en compte el funcionament dels tribunals de justícia de l’època: lent, classista i car, amb un llenguatge i una parafernàlia poc comprensible pel ciutadà mitjà i amb uns jutges procedents de les classes socials més benestants i, per tant, allunyats del coneixement de la vida i les misèries dels més pobres. Tot plegat possibilitava una justícia únicament per a rics.
Nou règim, noves prioritats
Els ocupants del Palau de Justícia, immediatament, van iniciar la revisió dels expedients politicosocials, que entenien que representaven clars abusos contra la classe obrera. La Generalitat va evitar que aquesta situació s’escapés del seu control mitjançant el dictat d’un decret el 17 d’agost de 1936. El decret creava l’Oficina Jurídica de Barcelona, a la qual s’atorgava un seguit de competències, la majoria indefinides, com: la creació d’un nou ordre jurídic i interpretar i aplicar el nou dret; reparar les injustícies comeses durant la monarquia i les dictadures, sota la inspiració de l’ideal de justícia i equitat; aplicar una nova legalitat nascuda de les exigències del moment; incorporar l’esperit del poble a l’administració de justícia, i també promoure una renovació jurídica.
L’Oficina Jurídica de Barcelona va suprimir tots els formulismes que dificultaven la justícia i la feien incomprensible per als ciutadans i va substituir els codis per l’equitat
Ángel Samblancat va ser nomenat cap de l’oficina, però, pocs dies després, el van designar com a magistrat de l’Audiència, motiu pel qual va ser substituït per Eduardo Barriobero Herrán, un prestigiós advocat. Samblancat s’havia envoltat d’un grup d’advocats de tendència esquerrana –un d’ells, José Merino Blázquez, en representació de la UGT– i d’una majoria de republicans federals –com Luís Cordero Bel, Ricardo Gordó Fornés i Antonio Bonafós Amezúa– i d’altres sense adscripció política coneguda.
Tot seguit, es va produir una allau de consultes que van donar peu a peticions de revisió i intervenció d’expedients en fase de tramitació o judicis ja resolts, així com d’altres assumptes que no havien estat denunciats. Davant la situació de desbordament, l’Oficina Jurídica de Barcelona va suprimir tots els formulismes que dificultaven la justícia i la feien incomprensible per als ciutadans i va substituir els codis per l’equitat, el dret escrit al cor de tots els homes justos i la consciència del jutge; a més, es jutjava amb llibertat d’esperit i de criteri.
Per evitar els judicis i les seves sentències, que mai no eren agradables pels condemnats, en un principi, exercien com a componedors amigables, sempre que fos acceptat per ambdues parts. Un cop presentada la demanda o la denúncia, per escrit o de manera oral, l’impuls processal requeia sobre el lletrat de l’Oficina Jurídica, no pas del demandant. Aquest canvi implicà l’absència de terminis, defectes de forma, fonaments de dret o prescripcions que fessin decaure el dret del demandant. Es van deixar d’aplicar les normes contràries al sentiment del poble per jutjar, en el seu defecte, d’acord amb la consciència. Així doncs, el jutge esdevenia legislador i la norma aplicada havia de ser aplicable com a norma general en judicis que sempre havien de ser públics. El més important no era la sentència, sinó la restitució, ja que una resolució no valia res si no es podia executar.
Aquesta manera de procedir no era cap novetat, sinó que van aplicar el pensament jurídic de diversos autors defensors d’aquests procediments com Menger, Salvioli, Cosentini, Panunzio, Cimbali, Joaquín Costa, Dorado Montero o Godwin, entre altres.
Ampli ventall de competències
Les competències que van assumir incloïen assumptes civils, de família i sobre la usura i la repressió de les activitats contràries al règim. Pel que fa a les qüestions civils, van tractar sobre assegurances, deutes i indemnitzacions. Respecte a la família, van jutjar divorcis, protecció de menors i matrimonis; pel que fa a l’àmbit laboral, acomiadaments, salaris, invalideses, indemnitzacions… Amb l’objectiu d’eradicar la usura, aquesta pràctica es va castigar amb condemnes que decretaven la devolució de la quantitat cobrada de més juntament amb una multa. La repressió de les activitats contràries al règim es va concretar en la persecució de donants de diners pels militars dels successos del 6 d’octubre de 1934 i donants a congregacions religioses i enemics declarats del règim en general, sanció consistent en una multa pecuniària.
El procediment seguit per l’Oficina Jurídica en matèria de divorcis representava un avenç en senzillesa en comparació amb la llei de divorci de 1932. L’oficina resolia els divorcis de mutu acord el mateix dia de la compareixença dels cònjuges, sempre que s’adjuntessin els documents exigits. Els divorcis contenciosos requerien una prova rellevant, a banda de la documentació exigida, fet que endarreria uns dies la resolució final.
Mentre l’Oficina Jurídica de Barcelona va estar en funcionament, la premsa va enaltir la seva tasca amb comentaris laudatoris sobre la persecució dels usurers i la rapidesa amb què es resolien molts dels assumptes que tractava.
L’expansió territorial de les oficines
Mitjançant una ordre del 8 de setembre de 1936, es van crear les oficines jurídiques de Girona i Tarragona, amb competències similars a la de Barcelona. Així mateix, al llarg de la seva curta vida, es van crear delegacions a altres poblacions com Mataró, Badalona, Granollers, Tortosa i Manresa.
Mentre va estar en funcionament, la premsa va enaltir la seva tasca amb comentaris laudatoris sobre la persecució dels usurers i la rapidesa amb què resolia molts assumptes
Les oficines jurídiques van ser organismes amb una jurisdicció i un procediment especials. Els ciutadans podien escollir sempre entre la jurisdicció ordinària i la revolucionària. Els jutjats ordinaris de família, civils, industrials… van continuar actius, tot i que la seva tasca es va veure minvada per la manca de jutges, que havien fugit amb els feixistes.
El 18 de novembre de 1936, la Generalitat va emetre un decret per dissoldre les oficines jurídiques de tot Catalunya, ja que les qüestions que havien motivat la seva creació, tres mesos abans, estaven sent cobertes per una activitat sindical cada vegada més forta i perquè considerava que la revisió de tots els processos penals s’havia portat amb un zel innegable. Tot seguit, es va procedir a la confecció d’un inventari de tot el que hi havia a les sales i els locals on va actuar l’Oficina Jurídica. Més de 2.400 expedients van quedar pendents; vuit jutjats ordinaris se’n van fer càrrec.
S’ha creat una llegenda sobre l’oficina que ha anat creixent amb el pas del temps i que van iniciar els contraris a la seva creació el primer dia de la confiscació del Palau de Justícia
Mitjançant una ordre del 12 de desembre de 1936, es va reconèixer la validesa de les sentències, tant de les dictades i executades com de les fermes, l’execució de les quals es va impulsar, ja que eren conformes a les exigències revolucionàries del moment que s’estava vivint. Els expedients no sentenciats van continuar endavant amb un nou procediment, el dictat final del qual només es podia recórrer a través d’una revisió davant l’Audiència Territorial.
Només va haver-hi dos procediments penals contra els membres de l’Oficina Jurídica de Barcelona: un durant la guerra i un altre posteriorment. Després d’una llarga instrucció, van ser absolts. Encara avui, resulta sorprenent la quantitat de falòrnies que s’han dit i es continuen repetint sobre l’activitat de l’Oficina Jurídica de Barcelona. S’ha creat una llegenda sobre l’oficina que ha anat creixent amb el pas del temps i que van iniciar els contraris a la seva creació el primer dia de la confiscació del Palau de Justícia.
