Educar a casa: un repte vital
Per Esther Pérez i Lluís Vives
Membres de la Coordinadora Catalana pel Reconeixement i la Regulació del Homeschooling
Mai, abans de ser pares, ens havíem plantejat seriosament que els nostres cossos i la nostra salut ens pertanyien. Que, de la mateixa manera que dedicàvem bona part de les nostres energies a lluitar en pro de projectes socials transformadors, hi havia una part de nosaltres que podíem construir de forma diferent. I que això també era una manera d’apostar per un futur millor.
La reflexió –i, sobretot, la mateixa pràctica– ens va conduir a parir a casa, recol·locar les nostres vides laborals per atendre millor la nostra canalla i fer una tria conscient de projecte escolar (públic, respectuós, provinent del món cooperatiu).
Al cap d’uns anys, vam plantejar-nos la possibilitat d’assumir en primera persona l’educació dels nostres tres fills. Al capdavall, qui s’havia inventat això de delegar tantes hores la seva criança, fer-los fer coses que potser no els interessarien gaire i amb uns horaris i ritmes que no s’esqueien al seu tarannà?
L’escola a casa va començar en format proposta: si voleu, ho provem i, si algú se’n cansa, fem marxa enrere, cap problema. En aquells moments, tots dos ja treballàvem com a ensenyants, a primària i secundària respectivament. Al principi, vam anar tirant mentre miràvem el currículum de reüll, per si els nostres fills decidien tornar a la vida escolar. Però això no va succeir i, amb virtuts i defectes, ens vam avesar a créixer sense escola.
Els resultats són prou satisfactoris. Pensem que els nostres fills han gaudit d’una barreja de confiança i autonomia que els ha permès obrir-se camí en allò que els ha agradat. En Pol va fer tota l’ESO fora de l’escola; va tornar-hi per fer un cicle de grau mitjà i el batxillerat, abans de cursar amb èxit un grau universitari (INEFC). Ara és pare d’una filla de cinc anys i ha engegat un projecte de formació que combina lleure i circ.
L’Ona va estar vuit anys sense trepitjar una escola i també va triar tornar-hi per fer un grau mitjà. Després, va tornar als estudis a distància per completar el batxillerat a l’Institut Obert de Catalunya, activitat que compaginava amb el circ.
La Martha és l’única que no ha passat mai per cap centre escolar. Té dotze anys i una manera de ser i d’aprendre que costaria molt d’encaixar en qualsevol centre escolar. Però tenim la certesa que també trobarà el seu camí.
I nosaltres? Ho valorem amb molta satisfacció. No pretenem que sigui una opció vàlida per a tothom, ni millor que altres formes d’encarar l’educació dels fills. Sentim que ens hem enriquit molt, que hem après un tou de coses (a base d’encerts i d’errades, és clar). I sí, creiem que l’esforç val la pena.
En el pla legal, malgrat la insistència de la Coordinadora per aconseguir un reconeixement –com tenen molts països del nostre entorn–, no s’ha avançat gaire. Des del Departament d’Ensenyament trobem bones paraules, però, a l’hora de concretar mesures, sembla que es tem perdre el control i revisar el tabú de l’escola com a únic entorn on desenvolupar els processos educatius.
No deixarem de batallar perquè qualsevol família pugui educar fora del sistema escolar, ni d’explicar que educar en família no vol dir tenir la canalla tancada i aïllada, sinó que els nostres fills i filles poden anar a esplais, participar en el teixit associatiu del barri i relacionar-se amb gent de diferents orígens, edats i maneres de pensar. O és que interactuar només amb persones de la mateixa edat, en un espai tancat i amb un horari determinat suposa una forma més natural de socialitzar-se?
Qualsevol estereotip de família homeschooler a Catalunya és una reducció que no s’ajusta a la realitat. De fet, les causes per les quals optem per aquest tipus d’educació són tan diverses com les persones que decidim fer-ho. No som hippies antisistema ni rics i elitistes ni tampoc sobreprotectors malaltissos que impedim que els nostres fills tinguin una percepció real del món. Haurem de seguir lluitant contra aquests prejudicis
Els pares, professionals de l’ensenyament?
Per Blanca Jorba Riba
Coordinadora de cicle mitjà de primària a l’Escola Pia d’Igualada
Si ens aferrem al terme educar, que segons l’Institut d’Estudis Catalans significa “ajudar (algú) a desenvolupar les seves facultats físiques, morals i intel·lectuals” i “transmetre (a algú) coneixements, actituds, valors o formes de cultura”, veiem que ens parla del desenvolupament integral de l’individu; és a dir, el seu desenvolupament social, afectiu, físic i intel·lectual.
L’escola, mirada des de la seva globalitat, és una institució que vetlla per l’educació a través de l’ensenyament. Aquesta institució es regula amb un sistema triangular, format pels seus protagonistes: els infants i adolescents, les seves famílies i, finalment, els mestres o professors, que treballen conjuntament per assolir amb èxit el desenvolupament de l’infant fins a la seva edat adulta.
Per tant, aquest espai està format per professionals amb una formació continuada que acompanyen els infants en aquest procés. Mestres, professors, pedagogs i psicopedagogs es troben i formen el que anomenem sistema social dins la gran societat, que és on apareixen les diferents interaccions entre els seus integrants: alumne-alumne, mestre-alumne, família-mestre, família-alumne, etc.
A la pràctica, veiem que l’escola no és un simple lloc de trobada on es transmeten coneixements, sinó que, allà, tots els integrants interactuen entre si. És on es creen i es desenvolupen relacions socials dia rere dia; on l’infant o adolescent es desenvolupa emocionalment, personalment i cognitivament en valors i on –per altra banda– les circumstàncies de cada infant es tenen en compte i es presenten de forma motivadora. Això vol dir, els continguts curriculars per a la seva adquisició, sempre atenent els mètodes que el professional creu que ha d’aplicar d’acord amb múltiples factors.
En conclusió: l’escola ofereix als infants unes possibilitats òptimes per desenvolupar les seves capacitats i habilitats i contribueix al seu creixement integral treballant conjuntament amb la família en la coresponsabilitat de la tasca educativa. L’escolarització és, per tant, una opció o un dret? Actualment, ens trobem davant d’un fenomen anomenat homeschooling, que, com bé indica la paraula, es refereix a les famílies que opten per educar els seus fills a casa, ja que creuen que és una opció més bona que l’escola.
Moltes d’aquestes famílies defensen que els seus fills estan bé, tenen un nivell acadèmic superior al dels infants escolaritzats i no els falten amics, ja que la majoria fan activitats extraescolars. Si entenem l’escola com un espai on simplement hi ha transmissió de coneixements, aquesta opció encara es podria entendre, ja que no tindríem arguments per rebatre que, amb aquesta alternativa, efectivament, l’ensenyament és més individualitzat.
Però, si només ens cenyim a aquesta part del desenvolupament cognitiu de l’infant, ja apareixen contradiccions. Els pares i mares que transmeten coneixements curriculars als seus fills tenen una formació professional pedagògica? Potser sí que els resultats curriculars han estat millors en alguns casos, però l’escola no només prepara els infants per superar un examen, sinó també per ser competents en el món canviant en què vivim. Per tant, tots aquests pares i mares ofereixen la formació dels mestres, els professors i les persones que intervenen en el sistema educatiu? Pensem que la formació en psicologia, educació emocional o resolució de conflictes, entre altres temes, és del tot necessària per educar l’alumnat per al seu futur en l’etapa adulta.
Finalment, hem esmentat que l’escola és un àmbit social on s’estableixen interrelacions entre els alumnes, els mestres i les famílies. Preguntem-nos, doncs, si les activitats extraescolars supleixen aquest sistema que forma part del dia a dia de l’infant, en què viu situacions diverses i aprèn a conviure amb el món que l’envolta.
Article publicat al número 437 a la ‘Directa’
