La crida “A les armes, ciutadans!” de la Marsellesa sembla que no ha perdut vigència. El mes de gener de 2018, el president francès, Emmanuel Macron, ha confirmat el restabliment del servei militar obligatori, proposta que ja figurava en el seu programa electoral però que havia quedat aparcada des de la seva arribada a l’Elisi. El projecte de “Servei Nacional Universal” preveu un mes d’instrucció militar obligatòria entre tot el jovent francès d’entre 18 i 21 anys, sense distinció de sexe. S’estima que el cost serà d’entre 2.000 i 3.000 milions d’euros anuals, sense sumar-hi la inversió inicial. Un grup de treball serà l’encarregat de definir la proposta, que sortirà detallada en un primer informe l’abril d’enguany. La intenció és que la prova pilot tingui lloc el 2019 i es generalitzi el 2020. Macron va anticipar-ho en el seu darrer discurs de 2017 dirigit a la ciutadania francesa, anunciant que “el 2018 serà l’any de cohesió de la nació”, en el qual s’ha de “repensar un gran projecte social”.
No obstant això, la idea de restablir un servei civicomilitar obligatori no és ni exclusiva ni pròpia de Macron. Després dels atemptats de 2015 a la capital francesa, la narrativa del motiu patriota i la defensa nacional van ressorgir a l’esfera política, i amb elles la idea d’un possible retorn de la mili. Xavier Bertrand, anteriorment ministre francès de Treball, de Sanitat i també secretari d’Estat, va defensar la necessitat de la seva reinstauració sota el pretext que “molts joves no saben què significa el compromís amb el servei de la nació”. A la campanya electoral de les eleccions presidencials de 2017, Macron no era l’únic que es presentava amb un programa que incloïa aquesta possibilitat. El mateix Jean-Luc Mélenchon, de França Insubmisa, va defensar el retorn d’un servei ciutadà obligatori de nou mesos de durada per a joves d’entre 18 i 25 anys, que incloïa també la instrucció militar. En el seu discurs, Mélenchon defensava la idea de reapropiació popular de la defensa, al·legant que “és essencial tornar a la nació la sobirania sobre el seu aparell de defensa”. Per a Macron, el servei militar podia oferir una experiència de “mescla social i cohesió”, davant d’un escenari general d’escepticisme social entre el jovent francès i de no identificació amb un projecte nacional comú. A més, assenyalava que les amenaces “d’un món cada vegada més incert i perillós” demanaven un compromís social de “disciplina i autoritat, coneixement de les prioritats estratègiques del país i de les grans problemàtiques de la seguretat”, per tal de promoure un retorn a la lleialtat amb la defensa de la nació. Per això, un dels objectius que figuraven al seu programa electoral era el d’“enfortir els vincles entre la nació i l’exèrcit”.
“Tot ciutadà és soldat”
Si bé els diversos plantejaments parteixen de marcs ideològics marcadament diferents, tots ells són simptomàtics d’un sentiment generalitzat d’erosió i pèrdua del vincle ciutadà-nació, inherent a la història de la potència francesa des del seu naixement com a estat-nació.
El servei militar obligatori es formalitza amb la “Jourdan-Delbrel” aprovada el 1798 com a herència de la Revolució Francesa. L’article 1 del text estableix que “tot francès és soldat i es deu a la defensa de la seva pàtria”. No obstant això, el servei militar encara no és universal: si bé tots els homes poden ser escollits, no tots ho acaben sent. L’any 1804 s’estableix que de 100 conscrits d’un cantó –solters o vidus sense fills–, 35 seran cridats, i s’implanta el principi de reemplaçament segons el qual les famílies burgeses o nobles poden pagar perquè se substitueixi els seus fills. Per tant, només un 30-35% dels reclutats solters o vidus sense fills es dedicaven al servei militar. Suprimit durant la restauració borbònica, el servei militar obligatori no retorna fins al 1872 amb la Llei Cissey, dins l’escenari de postguerra francoprussiana. La voluntat d’universalitzar-lo es fa evident el 1871 amb Gambetta, que manifestarà que “sigui entès per tothom que quan a França un ciutadà és nascut, és soldat”.
La idea de restablir un servei civicomilitar obligatori no és ni exclusiva ni pròpia de Macron, Alemanya també estudia com implantar de nou el servei militar obligatori, suprimit el 2011
Finalment, el 1905 neix el servei militar modern que serà practicat durant tot el segle XX: un servei basat en el principi d’igualtat, que suprimeix el sorteig i la possibilitat d’exempció –exceptuant la mèdica. Si bé la guerra d’Indoxina oficialment la van efectuar professionals de l’exèrcit, la crida a files durant la guerra d’Algèria (1952-1962) va implicar 1,5 milions de joves nascuts entre 1935 i 1942 –gairebé la totalitat d’aquest grup d’edat. Aquest període va marcar un abans i un després en la percepció de la població respecte al servei militar, i la institució política va haver d’afluixar la corda: el 1963 es reconeix l’objecció de consciència per llei, tot i que no es farà efectiva fins al 1983, i el 1971 el servei militar es converteix en el “servei nacional”, on la participació dels homes joves pot tenir múltiples formes: militar tècnica o cívica. El 1997, Jacques Chirac anuncia la supressió del servei militar, amb la voluntat d’invertir en la professionalització d’un exèrcit modern, més eficaç i menys costós.
L’Estat francès ocupa la primera posició en despesa militar dins la Unió Europea i la sisena a escala mundial
No obstant això, el servei a la nació mai no s’ha abolit. Com a substitució del servei nacional, Chirac va implantar el Dia d’Apelacions de Defensa –actual Dia de la Defensa i Ciutadania–, jornada de caràcter obligatori per a totes les persones joves de nacionalitat francesa, realitzable dels 16 als 25 anys i sense distinció de sexe. Aquest servei és la tercera fase i la culminació del curs de ciutadania obligatòria, que compta amb una primera etapa d’educació en defensa impartida a troisième –3r d’ESO– i un curs d’educació cívica, legal i social realitzat a première –1r de batxillerat– i en una segona etapa consistent en el recensement. En un passat, el recensement designava la inscripció dels homes joves al cens per ser cridats a files; en l’actualitat, inclou la inscripció de totes les joves de 16 anys a l’ajuntament per poder ser cridades al Dia de Defensa i Ciutadania, una data per abordar temes de seguretat i defensa i per atraure possibles reclutaments.
Nou enfocament multidisciplinari
Ara, després de vint anys de baixa intensitat en la conjunció ciutadà-nació, l’escenari geopolític i social ha despertat la necessitat d’un retorn a la identificació i el compromís amb la pàtria. No obstant això, aquest nou format plantejat pel Servei Nacional Universal vol adoptar un nou enfocament multidisciplinari que va més enllà de l’entrenament militar i que, com Macron ha afirmat, implicarà molts més ministeris, entre d’altres el d’Educació o el d’Interior. Aquest apunt és clau perquè implica que la defensa nacional i els valors militars es traslladaran a diferents àmbits, amb una consegüent militarització d’esferes cíviques i socials anteriorment deslligades de la cultura militar.
Sense reserves, el gran projecte de Macron segueix un full de ruta que condueix a més militarització i a una reafirmació de l’Estat francès com a gran potència militar europea. No és casualitat que amb la seva arribada a l’Elisi, el Ministeri francès de Defensa fos rebatejat com a Ministeri de les Forces Armades (Ministère des Armées). El compromís amb l’exèrcit no només es reflecteix amb gests simbòlics com aquest, sinó també en xifres: el pressupost de 2018 per a la defensa comptarà amb un increment de l’1,8% respecte a 2017 fins a arribar als 34.200 milions d’euros, fet que ha rebaixat les tensions amb el braç militar, preocupat per a possibles retallades. Malgrat que l’Estat francès segueixi ocupant la primera posició en despesa militar dins la Unió Europea i la sisena a escala mundial, la tendència segueix a l’alça: per al 2025, Macron vol que la partida en defensa arribi al 2% del PIB nacional, percentatge a què també aspiren molts dels seus països veïns com ara l’Estat espanyol o Alemanya.
Mélenchon, de França Insubmisa, va defensar el retorn d’un servei ciutadà obligatori de nou mesos
Per tant, el retorn del Servei Nacional Universal no és sinó un element més d’aquesta transició cap a l’estat d’urgència permanent en procés d’aplicar-se a molts més estats europeus i del nord global; un estat basat en la política de la por i la lluita antiterrorista, en la securitització de fronteres i apoderament dels drets civils, en les polítiques antimigratòries i, finalment, en la militarització transversal dins l’esfera social. A Alemanya, també el Bundestag està estudiant com implantar de nou el servei militar obligatori, suprimit el 2011. Davant les tensions al Bàltic i el sentiment d’amenaça russa, Suècia va anunciar la seva reinstauració el passat 2017 i Lituània el 2015, i països que no l’havien suprimit, com ara Noruega o Finlàndia, l’estan reforçant. Dins d’aquesta lògica, el retorn del servei militar s’erigeix en clau retrospectiva com el retorn a l’antic contracte social en què la ciutadania es devia a la nació; només que ara, la defensa té vocació d’apoderar-se de tota l’esfera social.
Article publicat al número 447 de la ‘Directa’
